De: Jordi Cussó
Per: Mar Galceran
CC: Revista Valors
Assumpte: Aparells tecnològics
Data: 10 de gener de 2012
Benvolguda Mar!
Abans d’ahir vaig anar a l’aeroport. Mentre m’esperava, tot prenent un cafè, em vaig fixar en les persones que, com jo, esperaven a què arribés alguna persona o que els cridessin per agafar el seu avió. Aquell dia, a l’aeroport, hi havia molts joves, la qual cosa encara em va cridar més l’atenció. Em vaig entretenir observant com omplien aquella estona d’espera. Vaig adonar-me que dues coses eren les més escollides: el telèfon mòbil i l’ordinador portàtil.
El telèfon mòbil acompanya gairebé tothom a la vida quotidiana i encara més en els seus viatges. Certament és una eina de gran utilitat, però em dóna la sensació que s’està convertint en imprescindible i que no sabem viure sense rebre o fer algunes trucades. La majoria de joves s’entretenien enviant SMS o conversant amb el WhastsApp –diuen que és més barat que l’SMS–; aprofitaven per enviar amb molta habilitat una gran quantitat de missatges. Però d’altra banda, els que arribaven de viatge el primer que feien, fins i tot abans de saludar la família o amics que els esperaven, era posar el mòbil en funciona-ment. Potser sentien necessitat de saber si algú els havia trucat, si tenien missatges a la bústia de veu, qui els havia recordat, si havien pensat en ells els seus companys de feina, familiars o amics… I si no tenien missatges a la bústia, quasi com un reflex mecànic, marcaven un número i iniciaven una conversa. Vaig observar que era com una mena de ritual que s’estenia per tot l’aeroport.
L’ordinador portàtil em donava la sensació que era una joguina amb més possibilitats per omplir el temps. L’ordinador dóna més presència, et fa una persona més important, ocupada en els negocis i la feina. És el signe del nou executiu que a la seva vestimenta habitual, ara, ha d’incorporar-hi un petit ordinador. Em pregunto si després, quan són a casa, l’ordinador segueix complint aquesta tasca d’entreteniment, o com afirmen la majoria de persones, estan treballant. Per acabar-ho d’adobar s’ha inventat una xarxa màgica, Internet, amb la qual cosa naveguem tot el dia en un mar de possibilitats infinites. I cercant allò que més ens convé, ens passen les hores del dia.
Tot plegat, Mar, em fa molta gràcia. Sembla com si aquests aparells hagin d’omplir les nostres hores de solitud, d’espera, de treball i de família. Amb ells, però, també perdem capacitat de mirar el nostre entorn. Al final resulta que és millor el que ens mostra la pantalla que el que ens mostra la vida de cada dia. La pantalla, gran o petita, és un impediment per mirar el rostre de les persones que ens envolten o iniciar una conversa amb aquells que, igual que jo, esperen qui sap què a la vida. El mòbil, l’ordinador, no creus que poden ser una defensa per fer notar als altres que ja tenim la línia relacional ocupada i que, per tant, no poden acostar-se a nosaltres?
Em pregunto, si a Déu li passa el mateixque a la resta de mortals, si quan vol acostar-se a nosaltres també ens troba ocupats amb els nostres joguines electròniques o amb moltes altres coses que impedeixen la comunicació. Sovint penso que el bon Déu haurà de ser més creatiu si vol fer la competència a telefònica i a Internet. Per més clara que sigui la seva presència arreu del món, per més que la natura sigui una invitació a posar-nos en contacte amb Ell, per més que les persones expressin el que Ell vol dir-nos, sempre hi ha altres coses més importants i entretingudes. Cal deixar de banda les nostres barreres de defensa si volem gaudir de l’amistat dels altres i de Déu. És tan senzill com adonar-nos que el que passa al nostre entorn és tan important com el que passa a la xarxa, i qui tinc al costat, és algú digne de ser escoltat i estimat, i que val la pena aixecar els ulls de la pantalla per mirar els seus ulls, abandonar un moment el teclat per iniciar una conversa.
Sense negar, Mar, que tot plegat és un gran invent, la prova són aquestes cartes creuades, que sense les noves tecnologies serien una mica més complicades d’intercanviar.
Una abraçada cordial, Jordi Cussó
De: Mar Galceran
Per: Jordi Cussó
CC: Revista Valors
Assumpte: Aparells electrònics
data: 24 de gener de 2012
Estimat Jordi,
Aquesta vegada toques un tema que com a mare em neguiteja especialment. Aquesta mena d’addicció més o menys inconscient als aparells electrònics la pateixo també en el meu quotidià i, com em deia l’altre dia un amic, mentre un està enganxat a l’aparell xatejant, dient tonteries o fent passar l’estona, deixa d’estar en molts altres llocs.
És una veritable batalla poder començar a sopar o dinar tota la família alhora perquè sembla impossible deixar aquella conversa mig començada amb algú/ns de l’espai cibernètic i, espera que esperaràs, quan no és un fill és l’altre, fins al punt que ens plantegem tallar internet unes hores determinades. Ja veus com estem… En la pràctica quotidiana no és un tema que em resulti fàcil d’abordar, malgrat totes les limitacions i perills que hi veig, perquè socialment hem acabat generant unes falses necessitats que ens fan viure alienats i convençuts que aquests aparells ens són imprescindibles.
A banda dels aeroports, el metro, per exemple, és un espai públic on aquestes addiccions es veuen més descaradament. Ja fa anys que els gestos de solidaritat o respecte vers les persones grans, impedides, embarassades… són poc freqüents però d’ençà que els aparells electrònics (iPads, PDAs, mòbils, iPhones, Digitals reader, etc…) han dominat les nostres vides, aquests gestos han esdevingut pràcticament inexistents perquè senzillament les mirades de tots els viatgers estan concentrades en una petita pantalla que delimita totalment el camp de visió a un món virtual fictici que et torna cec… ningú mira ni veu a ningú, tan sols a ell mateix, el cap baix recollit en el seu espai virtual de comunicació, o més aviat “incomunicació”. Ho dius molt bé: perdem la capacitat de mirar el rostre de les persones que ens envolten.
El visionari crític Illich ja en parlava, d’això i dels efectes deshabilitants per a les persones. No saber fer un ús adequat de les noves tecnologies ens fa inhàbils per a la intercomunicació real i també ens fa inhàbils per a la capacitat d’esperar. I aquest és un tema que em preocupa tant o més com el de la incomunicació o dificultat de receptivitat dels altres. L’ús dels aparells electrònics ens ha situat en una nova dimensió del temps, la de la tirania del moment, com diu Bauman. Premo una tecla i al segon aquella informació arriba a l’altre l’interlocutor encara que estigui a l’altra punta de món. El temps queda reduït a l’instant, passa fugaçment, tant per a qui envia com per a qui rep informació, que s’acostuma a tenir l’altre enganxat a ell en l’ara mateix permanentment, per a cobrir les mancances afectives d’un contacte personal íntim que desaprofitem o som incapaços de mantenir.
L’ús de les noves tecnologies ens fa tremendament impacients. I la impaciència, juntament amb la manca de receptivitat, com bé dius, ens dificulta enormement la nostra obertura a la transcendència, a Déu per a qui el temps està en una altra lògica i dimensió, la de l’eternitat. Aquest pressentisme anul·la la dimensió de futur, ens impedeix tenir esperança i confiança, és a dir, ens impedeix obrir-nos a la fe. Veritablement Déu ho ha de tenir especialment difícil en aquest context. Però penso que Ell és tant tremendament creatiu, imaginatiu, sorprenent i inesperat que segur que se les enginya per continuar arribant al cor i als sentits migs adormits de les persones, malgrat seria desitjable, certament, no fer-lo patir tant. Però, més enllà de les diagnosis jo em pregunto cada dia: què fer davant de totplegat? Com posar-li les coses més fàcils al bon Déu i, en el fons, a nosaltres mateixos?
Potser no es tracta tant d’entestar-se en resistir, perquè les nostres voluntats són tant febles i vulnerables!, sinó d’anarnos treballant cap un canvi i transformació interior, un girar les nostres atencions per a allò que és veritablement essencial i ens porta a una vida plena i feliç. De saber canviar l’ordre de les nostres prioritats. D’anar-nos forjant “un estil de vida” que diposita la confiança en el cor de les persones i no en allò que tenen i posseeixen, que sap donar valor a la mirada i el rostre de l’altre, que té cura i aprofundeix les relacions personals… i que regula algunes pràctiques externes que poden ajudar, com pactar i limitar l’ús d’aquests aparells en la pròpia llar, mirar de prescindir-ne en determinats espais, retardar la seva compra o canvi per al darrer model, identificar plegats alternatives per a cobrir les limitacions d’aquests aparells….En fi. No sé si a casa ens en sortirem…. si més no, en aquesta batalla estem.
Una abraçada, Jordi!
Mar
