Articles

‘La democràcia és conflicte’ per Francesc Amat

La contundència del títol d’aquest article –La democràcia és conflicte, no un procés de diàleg– és una reacció a una confusió que es repeteix una vegada i una altra. Una confusió, em temo, interessada o volguda en alguns casos. Em refereixo a la confusió de pensar la democràcia com un diàleg compartit a la recerca de la veritat o raons compartides i no pas com un mecanisme institucional d’articulació i vehiculació de conflictes.

Perquè utilitzant la definició de Przeworski, la democràcia és un “conflict processing mechanism”. Dit d’una altra manera, la democràcia no és un diàleg entre la ciutadania que busca establir raons compartides, la democràcia és un mecanisme que busca representar i fer negociar raons enfrontades.

Podem elaborar una definició mínima de democràcia amb els següents tres ingredients. En primer lloc, hem d’acceptar que la diferència d’idees i d’interessos per part dels ciutadans no és en si mateix una cosa dolenta. Al contrari, hem d’entendre la democràcia com un mecanisme que justament té com a objectiu articular i processar interessos contraposats. Fins al punt que hem d’anar alerta amb visions que subratllen la divergència d’interessos com una cosa essencialment negativa, perquè la democràcia és sempre un mecanisme que consisteix en articular i fer negociar interessos contraposats.

En segon lloc, allò clau per vehicular la diversitat d’interessos són les institucions. Perquè l’entramat institucional és el que ha de servir per canalitzar interessos contraposats. Allò indispensable en una democràcia efectiva, que doni resposta a les demandes de la ciutadania, són mecanismes institucionals que vehiculin interessos enfrontats. Descriure la pluralitat d’interessos sense pensar en mecanismes institucionals que serveixin per canalitzar aquests interessos divergents serà sempre un exercici infructuós. De fet, un exercici inútil en el millor dels casos però pervers en el pitjor dels casos si l’èmfasi en l’antagonisme s’utilitza per no vehicular institucionalment el conflicte.

Perquè, en tercer lloc, allò que caracteritza finalment la democràcia és que els perdedors d’avui acceptin perdre avui a canvi de la possibilitat de guanyar demà.

Per altra part, el diàleg –el diàleg sincer que mitjançant processos deliberatius pot acabar generar coneixement i possiblement modificant les raons inicials– és tota una altra cosa. El diàleg platònic té molt més a veure amb la construcció de coneixement i en canvi està menys relacionat amb el conflicte. Allò directament relacionat amb el conflicte és la negociació. Fins al punt que el diàleg de fons és desitjable entre ciutadans, però no és necessàriament indispensable entre polítics. Perquè els polítics representen essencialment interessos plurals. Interessos de tipologia molt variada: econòmics, ecològics, culturals etc. Interessos que poden ser directament enfrontats, parcialment compartits o compartits plenament. De manera que més que dialogar platònicament, els polítics han de saber negociar: saber arribar a acords si convé i sobretot saber rendir comptes als votants que els han fet confiança per defensar els seus interessos.

Ho deia molt bé el filòsof Daniel Gamper, professor de filosofia a la UAB, fa uns dies en un article brillant: “El diàleg no és una qüestió de poder sinó de coneixement. La política, en canvi, concerneix la força coercitiva i suposa un enfrontament entre persones i grups que lluiten entre si per controlar la cosa pública”. Serà molt més útil i realista, doncs, si pensem la democràcia com una qüestió de poder: com un procés d’articulació institucional del conflicte a través de polítics que representen els diferents interessos de cadascuna de les parts. No hauríem de pensar, en canvi, la democràcia com un diàleg platònic que busca la veritat, les raons compartides i la concòrdia.

Francesc Amat és doctor en Ciència Política per la Universitat d’Oxford i investigador a l’IPERG e la UB

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *