Entre no poder dir el que es pensa i dir el primer que et ve al cap hi ha una gran distància: la de la censura i el fet de ser conscient de quines conseqüències provoquen les nostres afirmacions. Hem creat una societat on tothom diu el que vol en temps real, la majoria de vegades sense haver reflexionat si està projectant o aportant. És fals pensar que algú ‘en calent’ pot donar solucions a un problema greu, ja que sense la distància adequada no es poden emetre judicis de valor equànimes. La crítica, quan és constructiva és molt útil, quan el que pretén és mostrar errades i apuntar encerts, quan permet al criticat replantejar-se els seu posicionament i reorientar-se. Per contra, quan és interessada, obeeix a poders i s’aparta de la veritat, no aporta més que confusió. Som fills de la societat del caos i desesperadament ens calen fars de referència davant d’allaus informatius que no podem controlar. La crítica és necessària i molt, però quan parteix de la honestedat i no purament de l’espectacle i l’interès.
La crítica sense efecte
