Elena del Rey: (Oviedo, 1972). Llicenciada en Ciències Econòmiques per la Universitat Autònoma de Madrid (1995) i màster en Economia de la Universitat de Tufts, als Estats Units (1996). Des de 2024, és directora de la Càtedra d’Habitatge Pere Bahí a la Universitat de Girona, que pretén desenvolupar tasques de recerca, docència, transferència de coneixements i divulgació especialitzades en habitatge amb un enfocament interdisciplinari.
Paola Raffaeli: (Buenos Airtes, 1985). Professora a l’Institut Químic de Sarrià School of Management de la Universitat Ramon Llull i professora convidada a la Universitat de Lund, Suècia. És sociòloga per la Universitat de Buenos Aires i va obtenir el doctorat a la University of Roehampton (Regne Unit). La seva àrea d’investigació se centra en les organitzacions de l’economia social com a forma de generar una economia i societat inclusives.
Per primer cop des del 2007, l’habitatge es converteix en la principal preocupació dels catalans. Segons el darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), un 20 per cent de la ciutadania així ho indica. És el gran malestar del moment present a Catalunya. Com abordar la problemàtica?
La primera qüestió: què està succeïnt els darrers mesos perquè l’habitatge hagi passat a ser de nou una de les grans preocupacions ciutadanes? Hi ha les dades del CEO i també del CIS a Espanya, hem vist la primera gran manifestació, s’ha anunciat una inèdita vaga de lloguers… Què ha provocat l’esclat dels darrers temps?
Elena del Rey — El que ha passat és que els preus dels lloguers estan altíssims, que l’esforç associat al pagament de les despeses d’un habitatge representa ja una percentatge molt elevat de les rendes de les famílies. Es considera que, quan s’ha de destinar més del 40 per cent dels ingressos familiars a l’habitatge, les famílies estan fent realment un sobreesforç. A la ciutat de Barcelona aquest esforç ja és superior al 40 per cent i en altres capitals i ciutats grans també passa el mateix. Això dona una idea de la magnitud real del problema que afrontem.
Paola Raffaeli — És un procés que està en creixement. Té a veure amb el fet que l’habitatge ha deixat de ser considerat un bé social i ha quedat alliberat al mercat, a aquesta mà invisible que suposadament s’encarrega de regular els preus equilibrant oferta i demanda. Però què passa si aquest equilibri del mercat, com deia l’Elena, està molt per sobre de l’esforç que les famílies poden fer? Per mi tot plegat té a veure amb deixar al mercat un element que és fonamental per a la vida humana, necessari per tenir una vida digna, perquè necessitem una casa on viure, on estar-nos i sentir-nos segurs.
Com valoren les manifestacions i accions diverses que s’han produït aquestes darreres setmanes?
E.R. — Positivament. Si la gent està patint per aquest tema, ho ha de dir i ha de protestar. Cal recordar que l’habitatge a Espanya sempre ha estat en mans del mercat, però fins ara no passava això d’ara, que és l’aparició d’uns actors que l’estan distorsionant d’una manera molt important: el sector turístic, molt preeminentment, i alguns grans inversors estrangers amb una capacitat de compra molt superior a la nostra. Són actors que estan desplaçant els possibles demandants interiors. A més a més, per altra part, a Catalunya està creixent la població a un ritme bastant important, de manera que la demanda en habitatge també està creixent. Necessitem més pisos.
Resumint: per una part hi ha una restricció de l’oferta –que s’està dedicant a altres coses– i, per altra, hi ha un creixement continu de la demanda que està fent que efectivament la situació per a les famílies sigui ara ja molt difícil.
Vivim una situació paradoxal, perquè allò que permet viure a una part de la gent de casa nostra –el turisme– alhora és el que genera aquest problema, almenys en una part. Estem davant un peix que es mossega la cua?
P.R. — Sí. Moltes vegades penso que, quan es dibuixen les polítiques públiques, sovint es fa amb compartiments estancs i de forma estàtica. I, en canvi, es necessita una visió més holística, més global, per veure com ho fem per transformar una cosa que, per descomptat, és una font molt important d’ingressos per a Espanya, com el turisme, però sense que afecti el dia a dia dels que vivim aquí. L’Elena té raó quan recorda que a Espanya ha estat sempre el mercat qui ha gestionat el tema de l’habitatge, però també és veritat que avui hi ha molts oferents d’habitatge, molt diferents entre si –no té res a veure un fons inversor amb un particular–. La nova llei de lloguers ha intentat regular al mercat com si fos homogeni i em sembla que ben poca cosa ha aconseguit en aquest sentit. En no permetre als diferents agents tenir un incentiu, no ha aconseguit incrementar la poca oferta d’habitatge que hi ha. Què passaria, per exemple, si es permetés als particulars que posessin per llogar un habitatge a preu regulat desgravar-se un percentatge de l’IRPF, i que aquest mateix benefici no pugui ser usat per grups inversors?
No podem pensar en el mercat com una cosa estàtica. En els últims deu anys hi ha hagut la irrupció de les plataformes i s’ha generat la denominada economia de les plataformes, que fa que tot es desenvolupi amb una vertiginositat que no té res a veure amb la velocitat que hi ha per tramitar lleis al Congrés. Tot això genera un distanciament molt gran que ajuda que exploti la bombolla, sense que realment en els darrers temps hagi passat res gaire diferent que expliqui que hi hagi ara tota aquesta agitació social.
Paola Raffaelli: “Si l’habitatge està regulat pel mercat, els valors que hi associarem seran l’eficiència, la racionalitat, la competència…”
Efectivament hi hauria l’error d’atribuir aquest auge dels preus només a l’especulació que generen els grans grups immobiliaris, però resulta que moltes vegades són fins i tot famílies de classe mitjana les que posen els seus pisos –o una segona residència– al mercat perquè hi descansi un turista uns quants dies. Això els ajuda a passar molt millor el mes, però alhora embolica la troca perquè alimenta l’espiral de preus…
E.T. — És una situació molt complexa. Perquè, al mateix temps, posar a disposició aquests pisos està afavorint un increment del turisme, que beneficia també moltes persones en la mesura que genera llocs de treball i dinamitza l’economia. I per als que volen solucions sumaríssimes: si decidíssim acabar, d’un dia per l’altre, amb els lloguers turístics, es produiria una reducció brutal del turisme. Les decisions que s’han de prendre són molt importants. Cal un consens, fa falta un pacte social perquè els interessos estan molt contraposats. Però alhora tothom està d’acord que la situació no ens agrada i que és necessari trobar una solució. Ara bé, per acabar-ho d’adobar cal recordar que hi ha un agreujant clar, en aquest àmbit: les polítiques d’habitatge triguen molt a tenir efecte. Construir habitatge públic, que és absolutament necessari, és un procés molt llarg entre que s’aproven els plans d’urbanisme, els pressupostos, es comença a construir i s’acaben les cases… Poden passar anys. Llavors, davant aquesta falta de resultats palpables ràpidament, què es vol fer? Expropiar pisos? Hi ha decisions molt radicals que em dona la sensació que tampoc tindrien una gran acceptació. És necessari un debat en profunditat en què es posin sobre la taula alternatives que realment puguin suposar solucions. Cal mirar xifres, cal mirar dades i cal veure què és el que es pot fer: les polítiques han de ser el resultat d’un debat i un consens. Hi ha moltes coses que es poden aconseguir, per exemple, a través d’incentius fiscals: bonificacions a les accions que s’intenta promoure, impostos a les que es volen reduir… De fet, hi ha reformes legals recents que ja incorporen aquests elements.
Fins a quin punt hauríem de considerar l’habitatge com un dret fonamental, com ho són des de fa anys la sanitat o l’educació? La Constitució espanyola diu que tots els ciutadans “tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat”, però els poders públics no s’estan obligant a executar aquest dret. Hauríem de reclamar que estigués garantit, amb la fórmula que fos?
P.R. — Sens dubte. Quan aquests drets no es reclamen, es van diluint a poc a poc fins a perdre’ls. Els nostres deures de “bons ciutadans” no només són anar a votar quan toca, cada quatre anys, sinó també ser mecanisme de contenció quan es busca sotmetre o disminuir aquests drets.
Però tornant al que deia abans de no deixar l’habitatge en mans del mercat, apareix la qüestió de la propietat privada: hi ha altres models on l’habitatge és privat però comunitari. Penso en el model dels lejligheder a Dinamarca, una cooperativa d’habitatges: tu ja no ets el propietari del baix primera sinó que tens un 10 per cent d’aquesta cooperativa. I això és molt diferent, perquè ja no hi ha una idea de propietat privada sobre el meu pis sinó que per a qualsevol cosa que vulgui fer-hi he de demanar permís al 90 per cent restant de cooperativistes. Vist així, potser no és temptador, però aquest model implica que els valors de revenda per sobre dels de la compra original estan regulats, de manera que en un mateix barri hi pot haver habitatges molt assequibles. Per tant, si una família no pot adquirir un immoble en el mercat ordinari potser sí que podrà comprar-lo en una cooperativa que estigui a l’altre costat del carrer. I això passa en tots els barris, els cars i els barats, els cèntrics i els de la perifèria, i evita la segregació dins un mateix barri. Mitjançant la diversitat de models s’assegura que l’habitatge no quedi només regulat pel mercat.
En tot cas, hem de fer una reflexió sobre quins són els valors que volem associar a l’habitatge. Si aquest està regulat pel mercat, els valors que hi associarem seran l’eficiència, la racionalitat econòmica, la competència, l’individualisme… mentre que sí hi ha una varietat d’opcions, hi haurà un altre tipus de valors associats, com el col·lectivisme o la solidaritat.
Elena del Rey: “Cal mirar xifres, dades i cal veure què és el que es pot fer: les polítiques han de ser el resultat d’un debat i un consens”
És creïble pensar que l’habitatge pot esdevenir una nova pota de l’estat del benestar, després de la incorporació ara fa uns anys de les polítiques de dependència?
E.R. — Conceptualment ja ho és. Des d’un punt de vista econòmic, l’habitatge molt sovint es tracta des d’un punt de vista teòric com l’educació i la sanitat. El que passa, i Espanya no és un cas únic, és que en habitatge públic s’ha invertit molt poc si ho comparem amb el que s’inverteix en sanitat i en educació. Però vull recordar que en educació i sanitat els models són mixtos, a casa nostra. Existeix a Espanya una part pública gratuïta i garantida per a tots els ciutadans, però això coexisteix amb un mercat privat tant en la sanitat com en l’educació. És possible per a l’habitatge un sistema mixt en el qual hi hagi promocions públiques, cooperatives com les que menciona la Paola i que ja funcionen a Espanya –tot i ser minoritàries– i el mercat convencional? Sí. El que falta és inversió, el que falta és despesa pública.
Jo no soc jurista i no voldria entrar en el que diu o no la Constitució sobre el dret a l’habitatge, a l’educació i a la sanitat. El que sí que em queda clar és que el pes en els pressupostos de les polítiques d’educació i de sanitat és molt diferent del que té l’habitatge: a Espanya, el 2021, es va gastar en sanitat el 7,3 per cent del PIB, en educació un 4,6 per cent i en habitatge el 0,5 per cent si hi incloem serveis comunitaris, com el subministrament d’aigua. I no són ràtios gaire diferents de les d’altres països de l’OCDE, que de mitjana, gasten en salut el 8,1 per cent del PIB, en educació el 4,8 per cent i en habitatge el 0,6 per cent, incloent-hi els serveis associats.
Necessitem estar d’acord en què això no és el que volem, en què volem posar més recursos en habitatge i que, per tant, s’han de treure d’un altre capítol del pressupost.
Paola Raffaelli: “Com el mercat realment pot valorar la seguretat profunda que tenir un lloc pot significar per a una persona?”
Efectivament, perquè els recursos són finits. L’alternativa sempre pot ser aliar-se amb el mercat, amb les empreses privades que ja proveeixen el servei de produir habitatges. Ara bé, costa saber a quins valors estem “servint” si ens aliem amb el món privat? O no és necessàriament així?
P.R. — La qüestió és en quines condicions es dona aquesta aliança. Si els actors privats el que busquen és la maximització dels guanys, acabarem reproduint el que ja tenim. Mentre que si des de l’Estat –que és l’únic que té prou capacitat per fer-ho– es buscar donar suport a altres fórmules, serà l’Estat mateix el que podrà posar èmfasi en quins són els valors que tindrà aquest nou model. I mantindrà el control.
Per acabar, una qüestió més antropològica. Fins a quin punt per a les persones encara és important tenir un habitatge, més enllà de la qüestió purament pràctica?
E.R. — A la Càtedra no comptem amb cap antropòleg, però des d’un punt de vista personal, a mi em sembla fonamental per realitzar-se com a persona, un refugi també, on descansar i sentir-se segur… Aquestes qüestions no són gens properes al meu àmbit d’especialització però sí que vull dir una cosa: em sembla que és possible sentir que tens una llar sense ostentar el títol de propietat de les seves parets. Evidentment un ha de tenir una seguretat en el sentit que no el puguin fer fora de la seva llar a la mínima, però la idea de propietat està més aviat associada a una seguretat a llarg termini, a un desig de transmetre alguna cosa a uns descendents que a la mateixa idea de la llar.
Històricament, a Espanya, la cultura financera no ha estat gaire sofisticada i l’habitatge ha estat la manera com les classes mitjanes inverteixen els seus estalvis. No saps què fer amb els diners perquè no tens un assessor que t’ajudi a invertir i quina millor inversió pots fer que gastar els estalvis a comprar un segon habitatge, per als fills o per a les vacances…? Conflueixen dues idees: que llogar l’habitatge principal és llençar els diners i que comprar habitatges, en general, és un negoci rendible. Cal un canvi de xip. Però això requeriria uns lloguers barats i atractius i una cultura financera que ensenyés als estalviadors a invertir els seus diners en altres coses. Això també implica regular l’ús turístic de l’habitatge.
Elena del Rey: “Històricament, a Espanya, l’habitatge ha estat la manera com les classes mitjanes inverteixen els
seus estalvis”
P.R. — Una casa és el refugi on un se sent segur, o on s’hauria de sentir segur. Però, si hi ha una gran quantitat de gent que dedica més del 40 per cent del seu pressupost mensual per disposar d’aquest lloc, llavors aquesta seguretat ja no és tal, està compromesa. Però sens dubte que és en aquest lloc de seguretat on es constitueix –o és fonamental per a constituir-la– la dignitat humana, per poder-nos realitzar com a persones en aquest món. I a aquesta contradicció amb el mercat és on hi ha una dissociació profunda. De quina manera el mercat realment pot valorar la seguretat profunda que tenir un lloc pot suposar per a una persona? És creïble que ho faci?
