Podem parlar de la llar, de la comunitat, del barri, de la ciutat… Però si anem a l’origen, la nostra primera casa és el cos. Des que som, formem part d’un cos. No podem ser sense cos. Però el cos no és exclusivament massa, una carcassa formada per un cap, un tòrax i quatre extremitats que ens permeten ser. El cos és molt més. El cos connecta l’home amb el món i amb els altres. A través del cos percebem el món. Paracels escrivia al segle XVI: “Tot home és cos. El seu cos és una llum, i els seus ulls es troben en correspondència amb el sol. En el cos tot respira; els nostres pulmons esdevenen socis del món. L’home també és estomac perquè tenim la capacitat d’incorporar-nos totes les coses del món”. És a través del cos que mirem, parlem, escoltem, plorem, acariciem, etc.
Però el cos també és símbol. Símbol de la societat i del temps en què un viu. Igual que les dones medievals anaven cobertes perquè aleshores el cos era concebut com una càrrega, un patiment, un espai de pecat i havia de supeditar-se a la salvació de l’ànima, avui s’imposa mostrar més obertament el cos, perquè vivim en una societat marcada per l’exhibicionisme. Dit d’una altra manera, el cos és una realitat física, però la manera com el percebem és una realitat simbòlica. Quan una noia es veu excessivament grassa davant del mirall no ho decideix ella, sinó els canons de bellesa corporals imposats per les grans marques comercials.
Però el cos no solament és símbol del món que ens envolta, també ho és de nosaltres mateixos. El cos ens presenta. El cos identifica el sexe, rebel·la l’edat, la nostra forma de ser, el nostre estat físic… però també les emocions, el pensament i l’estat mental d’una persona. La societat tendeix a dividir ment i cost, la corporeïtat, en canvi, ho identifica com un tot indissociable. I això comporta un procés d’acceptació d’algunes coses.
Per exemple, igual que no escollim en lloc on naixem tampoc podem escollir el cos que ens toca. Una realitat difícil d’assumir per a moltes persones. El cos és absolutament variable i modificable i des d’aquest punt de vista pervertible. Si no ens agrada el nostre cos, quins són els límits per a intentar canviar-ho? Cadascú és lliure de fer el que vulgui amb el seu propi cos? Podem córrer, però no ens podem deslliurar del propi cos. El cos explica la nostra història i ens recorda el pas del temps. Que som finits. Realitat que el bòtox no altera. En conclusió, mentre el cor encara bategui cal cuidar el cos, en totes les seves dimensions, perquè és el primer lloc on habitem, però també perquè és el lloc on som.
