Autoritat

Xavier Serra i Belén Tascón conversen sobre l’autoritat a l’escola

Xavier Serra i Belén Tascón, durant la conversa. Foto: J.S./Valors

L’autoritat a l’escola és un dels temes de debat clàssic en l’àmbit educatiu en la mesura que avui, segons denuncien els propis professors, s’ha imposat entre alguns pares una determinada concepció: exigir-ho tot als mestres mentre “salven” permanentment els seus fills.

XAVIER SERRA. (Girona, 1962). Professor de Filosofia a l’Institut Carles Rahola (Girona), abans ho va ser a l’Institut Illa de Rodes (Roses) i a l’Institut Salvador Espriu (Salt), i també docent a altres centres educatius a Sant Cugat del Vallès, Madrid i Girona. Llicenciat en Filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de Navarra, doctor en Filosofia, col·labora en diferents mitjans, com El Punt Avui, Diari de Girona, Ara i Aula de Secundària. Promotor de l’associació Filosofia, Ara.

BELÉN TASCÓN. (Barcelona, 1967). Presidenta de la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya (FaPaC), entitat que aplega més de 2.300 AMPA/AFA de 750 municipis. Forma part de la Comissió ‘No a les retallades’ de l’escola i és membre del Debat Extraordinari d’educació pública i de les Escoles Feministes, del grup promotor de la Xarxa d’Escoles Insubmises a la LOMCE i de l’Assemblea Groga de Gràcia. Porta els fills a una escola pública d’aquest districte.

Fa molt temps que el debat sobre l’autoritat dels mestres a les aules escolars està instal·lat a l’esfera pública. On creieu que es troba ara mateix la reflexió a l’entorn d’aquest tema? 

X.S —Vivim en una societat democràtica i sent així és normal que el criteri fonamental de funcionament no sigui vertical, d’imposar coses, ni de fer el que s’ordena per part de qui tingui el poder. Ara bé, al mateix temps, en molts centres educatius hi ha hagut una espècie de desplaçament en dos grans problemes. Un, especialment en els instituts, és un excessiu col·leguisme entre el professor i l’alumne, com si no hi hagués una diferència, com si poguessin ser amics al mateix nivell, i per tant una pèrdua de la necessària distància. I per altra banda hi ha un problema de voler quedar bé amb tothom. Tot plegat fa que es perdi el paper de cadascú, la delimitació de cadascun dels rols, entre ells la posició de les famílies, que són les que porten els fills a les escoles perquè els professionals els ensenyin unes coses que les famílies no els poden ensenyar. Entre pares i professors, que són professionals, hi hauria d’haver la mateixa confiança que tens amb els metges quan vas a l’hospital. Els professionals de l’educació haurien de saber com educar aquests fills, però s’esdevé una mena de conflicte sobre el paper que ha de fer cadascú: el professor potser es vol desentendre de les famílies i no té en compte les circumstàncies o, per l’altre costat, els pares creen un ambient negatiu, de no col·laboració, i no afavoreixen a què els fills estiguin ben disposats de cara als professors (o directament els critiquen) i, per tant, es produeix una pèrdua d’aquell equilibri que seria ideal.
En resum, la situació actual no és problemàtica, no hi ha grans conflictes d’autoritat o de respecte, però sí que seria bo repensar el paper de cadascú: com han de ser les comunicacions, com ha de ser l’actitud del professor respecte l’alumne i l’alumne respecte al professor, com el professor ha de respectar unes normes ètiques elementals i no ficar-se en les vides privades de les famílies…

B. T —Tot això que explica en Xavier m’ha fet pensar —en línia amb el que nosaltres veiem en altres àmbits de les polítiques educatives que s’apliquen a Catalunya per part de la Generalitat— en que estem abandonant la vella funció social de l’educació, que tan ens havia costat tenir, i que en termes de servei públic entroncava amb els lemes de la Revolució Francesa, donant a l’Estat un paper preponderant. Era aquella funció per la qual l’exercici educatiu ens encaminarà cap a una societat que no només educarà els nostres fills sinó el conjunt de nens i nenes, generant una societat més cohesionada, on existeixi la justícia social… tot plegat en el marc d’un Estat del Benestar que afirma que l’educació és un dret fonamental. Doncs bé, actualment, en el marc d’una revolució conservadora i d’un cicle de polítiques neoliberals, té lloc un canvi de paradigma i comencem a pensar l’educació com un bé individual, que era el que ja havia estat fa molt temps, en l’època prèvia a la Revolució Industrial. Els pares creuen que els professors han d’educar “el seu fill” i actuen de forma utilitarista, pensen que l’educació és un bé de mercat més. I quan fem això apareixen les relacions que tenim els consumidors amb les mercaderies: si aquesta matèria m’agrada, la compro i si no, en compro una altra. I així perdem la perspectiva de què estem educant els nostres fills perquè la societat sigui millor.

És a dir, vostè ve a dir que si hi ha pèrdua de l’autoritat del professor a l’aula és per tota una sèrie de qüestions estructurals?

B. T. —Les lleis també estan enfocades perquè l’educació sigui un bé de mercat, no perquè tingui una funció social. Un exemple: la competència que es proposa entre escoles d’un mateix poble o ciutat per veure quina és la millor i per mantenir les línies –el número de classes– que tingui en aquell moment. Això fa deu anys no existia! Tampoc aquesta idea de tenir unes direccions amb un perfil molt gerencial. Les relacions socials que hi ha dins una comunitat educativa estan canviant. Per un costat signem acords sobre l’escola inclusiva i amb l’altra mà fem coses que la contradiuen. D’altra banda, vivim en una societat també més complexa, culturalment parlant, i malgrat que els professors intenten buscar un punt de trobada entre tots, que som molt diferents, el sistema no acaba de donar eines per compensar aquesta diversitat. Llavors, gestionar un espai molt més divers, amb moltes més problemàtiques, a molts nivells… és complex. Històricament, junt amb els metges, els professors són un col·lectiu prestigiat, però ara no és així. En tot cas, concreto: aquesta manca d’autoritat moral a la qual al·ludeixes no s’explica pel docent en sí sinó per tot un seguit de causes que hi ha dins de la nostra societat. El que és evident és que dins les aules avui hi ha més conflictologia que abans. I sovint el propi sistema no genera els mecanismes perquè el docent que es troba amb aquesta conflictologia sigui capaç de tenir aquesta autoritat moral.

X.S. —Des del punt de vista del prestigi del docent, la manca d’autoritat no ve només per un problema estructural sinó també de com els estudiants i les famílies veuen els mestres. És a dir, els professors —en general— són persones preparades, que en una classe se’n surten bé, que saben el que volen aconseguir dels alumnes a final de curs però a vegades es troben amb problemàtiques afegides d’alumnes que els planten cara, com si es partís de la base que no són persones que han rebut un encàrrec, sinó un més. Es demana moltes vegades als alumnes l’opinió sobre els professors i això fa que el professor pugui caure, algunes vegades, en una cosa que per mi és terrible que és la voluntat de fer-se el simpàtic per mirar d’aconseguir l’aprovació dels alumnes, podent veure’s afectada clarament la qualitat i l’exigència del seu ensenyament. Per tant: els problemes estructurals no sé com es poden resoldre, però respecte el prestigi dels professors penso que simplement el que caldria és que quan els nens acudeixin a classe els pares donin suport a la funció educativa del mestre. Hi ha una iniciativa que es diu el Compromís Educatiu…

Per aquells que el món de l’escola els queda una mica lluny, en què consisteix aquesta iniciativa?

X.S. —És una carta que signen pares, mestres i, des de tercer d’ESO també l’alumne, on tots plegats es comprometen a una sèrie de coses: que els alumnes intentaran ser puntuals, que els pares parlaran amb els professors dels problemes del seus fills, que els professors informaran les famílies… però aquest compromís queda una mica en “paper mullat”, perquè algunes pares –no dic tots– només van a veure els professors quan tenen un problema i no de forma habitual. O potser en alguns instituts els professors es desinteressen d’explicar als pares les coses que passen al seu fill… la qual cosa genera una dinàmica per la qual aquell prestigi, aquella autoritat, que hauria de tenir el professor… hi és però queda degenerada. I és que en el món de la comunicació on vivim, contradictòriament, hi ha poca comunicació entre els diferents àmbits que formen l’escola.

B. T. —L’autoritat moral, d’alguna manera, te l’has de guanyar. I com te la guanyes? Treballant bé. Ara, també serà més possible que se la guanyin si aquests docents treballen en unes condicions per les quals se senten recolzats per tota la comunitat educativa. I si, a més, disposen dels mitjans adients, si poden col·laborar amb altres docents quan tenen dubtes, si no se senten amenaçats pel seu lloc de treball… com tot en aquesta vida, algunes coses depenen de les persones concretes, però el que depèn de nosaltres no és tant. Per mi aquesta autoritat moral que han de tenir tots els professionals, però especialment els docents, és una cosa que pot dependre, en una part, del que ells facin, però una part molt més gran depèn de l’entorn en el qual es troben. Si el professor està en un entorn d’un sistema educatiu que l’ha abandonat, si està en un entorn d’unes famílies que no entenen la funció social de l’educació… Llavors ens trobem una persona aïllada que, o intenta buscar-se el mínim de problemes i es fa el simpàtic, o aplica les tècniques clàssiques de l’autoritarisme. M’agradaria que s’entenguessin les meves paraules com una alerta de cap a quina educació volem anar. Hem de tenir en compte que si parlem de democràcia, hem de practicar-la; si parlem de justícia social, igual… i per tant, tenir en compte aquests pares que potser no participen als òrgans de l’escola, quan ho podrien fer, perquè senten que la seva participació no serveix per a res, perquè hi ha una direcció i una administració que no els escolta.

X.S. —Tens raó amb tot el que dius, però tornant concretament al tema de l’autoritat, penso que avui és quelcom molt fàcil d’identificar: ara mateix un grup de pares jugant amb el WhatsApp poden carregar-se l’honor d’un professor de manera injusta i en pocs minuts. Això ha passat, moltes vegades. I això no té a veure amb les polítiques educatives o els recursos sinó en com els pares entenen el paper de cadascú dins del sistema educatiu. Un altre exemple: tots els professors tenim l’obligació de seguir un codi deontològic, que per exemple fa que algunes coses que m’hagi explicat una família en una tutoria jo no les pugui explicar en una sala de professors ni les pugui escampar. I que alhora fa que jo sigui el responsable de comunicar als pares què passa amb els seus fills i transmetre als fills el que els seus pares volen que els transmeti… és a dir que és molt complicada, la feina del professor… En tot cas, aquest codi deontològic és important; un codi que caldria estudiar i comentar.

Ha mencionat vostè el perill de les xarxes socials en mans dels pares, tot i que normalment aquestes potencialitats negatives s’atribueixen als menors…

X.S. —Quan podem dir que un professor té prestigi? Quan fa les coses bé. Però pot donar-se el cas que malgrat fer les coses bé alguna persona li soscavi aquesta autoritat, perquè avui en dia és relativament fàcil desacreditar una persona o una escola. Exemple: un nen que va als seus pares i els assegura que tal professor “li té mania”. Els pares assumeixen que el seu fill, que és intocable i perfecte, té raó, ho comenten amb d’altres pares, es genera un estat d’opinió, arriba el debat a la direcció del centre i es munta un sarau que soscava l’autoritat del professor.

I segons vostè com haurien d’haver actuat aquests pares?

X.S. — Els pares, després de rebre l’alerta del fill han de tranquil·litzar-lo, anar a parlar amb aquest professor, veure què hi ha de cert en el que diu, i resoldre el tema d’una manera adequada tot respectant la seva autonomia. El problema és qüestionar-ho tot amb una certa frivolitat… Jo també he sentit professors que diuen: “D’aquests pares que venen a queixar-se, no te’n fiïs, no els facis cas”. A veure, no! Hi ha d’haver una relació de confiança per tots els costats. Juntament amb tot això estructural que demana la Belén, hi ha tota una cosa important: entendre que l’educació és una tasca col·lectiva, de tots, i que cadascú ha de jugar un paper important, de confiança, amb els altres. Certament hi ha un problema de manca de responsabilitat per part dels diferents actors educatius i això menysté l’autoritat, que no l’autoritarisme, que em sembla que ja està superat.

Passem una mica del diagnòstic –encara que vostès divergeixin una mica respecte les causes– a les propostes de solució: com es pot recuperar aquesta autoritat del mestre ?

X.S. — El professor ha de ser un model en tots els sentits per poder tenir aquest prestigi davant dels alumnes. Al mateix temps, el professor ha d’estar el seu lloc, ha de tenir una distància mínima amb els alumnes, de respecte, que és necessària per a establir una relació educativa. Insisteixo, cadascú ha d’estar al seu lloc. A vegades hi ha pares que tampoc respecten els espais i diuen als professors com haurien de fer les coses. I professors que diuen als pares: “Escolti, jo sóc el professional i vostè no hi entén”. És a dir, es trenca aquesta harmonia mínima. Això forma part d’haver entès l’educació com un servei més, com si fos l’oficina de correus, i no com una relació humana en què valors com la confiança, la col·laboració, la sinceritat… són molt importants. És més un tema personal, el que jo plantejo.

B.T. —D’acord. Però podem trobar pares que no van a les tutories, que no participen, i d’altres que sí que ho fan… això, de fet, sempre ens ho hem trobat. Però ara hi ha un salt qualitatiu, que ja apuntava abans: el canvi de passar de la funció social de l’educació i entendre-la com un mecanisme per crear ciutadans –i de correcció de les desigualtats i generació de més cohesió– cap a una educació més segmentada i pensada en el futur laboral de cada sector de l’alumnat. Altres coses: en un entorn de molta més diversitat no som capaços de donar a cada alumne el que necessita i també, cal dir-ho, no estem formant prou bé els nous professors. Podem tornar a posar l’accent només sobre els pares… Sí, els pares fem moltes coses malament, per exemple “voler la millor escola pel nostre fill” i emportar-nos-el lluny de casa quan potser l’hauries de portar a un centre de proximitat, però… jo no insistiria només en generalitzar conductes individuals.

X.S. —El gran problema sobre el prestigi del professor és que es considera qüestionable la seva tasca. Per què ha baixat el prestigi dels professors? No crec que sigui per una qüestió de recursos, sinó en part per la baixada de la qualitat de la seva pròpia formació i en part també perquè en una societat democràtica és veritat que les coses s’han de pactar i que cadascú ha d’estar al seu lloc però també ho és que al docent se li ha de donar el benefici del dubte, de què ho farà bé, i no esperar veure què fa malament. Els mestres no som “venedors” de cotxes o electrodomèstics amb aquell principi que “el client sempre té a raó”, sinó persones deontològicament compromeses en treure el millor dels joves, sempre d’acord amb les famílies. Per això mirem de ser sincers, clars, honestos. Cal no oblidar la idea de cooperació, cadascú al seu lloc, per a afavorir el creixement de cada noi i cada noia, en llibertat, en caràcter, en responsabilitat davant les seves decisions il·lusions, sigui òptima.

Creu, Belén, que es criminalitza els pares en excés per no assumir prou l’autoritat del professor? Se’ls acusa injustament o realment els costa assumir aquest rol?

B. T. —Si molts pares fan això, que ho fan —igual que molts no ho fan, que quedi clar—, no és perquè els surti així sinó perquè vivim en un model social on prima aquesta relació de mercat. “Jo pago, jo tinc dret a exigir i només em crec al meu fill”. Però hem arribat a aquest model perquè el sistema educatiu ha traspassat la línia de la funció social de l’educació i ara el veiem més aviat com un bé privatiu. Si el Departament d’Educació et diu que aquella escola és millor que aquesta perquè ha tret una millor valoració… es fomenten un tipus de valors determinats. Si tens capacitat econòmica aniràs a la millor escola, i si no la tens… hauràs d’anar a la més propera. És així.

X.S. —Estic convençut que els pares, tots els pares, cerquen sempre el que pensen que és millor pels fills, en el sentit que accepten que se’ls digui que no fan coses prou bé. Resulta que, en el nostre món, manca sovint humilitat, no només en les famílies, sinó també en els docents. Es tracta de trobar la manera de col·laborar, no només de “tirar endavant”. Si es té la consciència que el docent és un professional “expert” – més o menys “experimentat” – i que ja ha vist molts casos de comportaments d’adolescents o d’infants i que la seva opinió conscient és valuosa, segurament escoltarien amb respecte el que els diu. És obvi que un comentari menyspreatiu del professor o mestre pot suposar que el fill consideri que no és tan important lluitar per superar-se; i també que la por a fracassar com a pares els dugui a qüestionar la competència d’algun docent. Si passa, té remei. El que seria greu és menystenir sistemàticament – amb paraules i amb fets – la feina o la rectitud amb que els professionals de l’ensenyament afronten el seu treball i la col·laboració amb les famílies. – JOAN SALICRÚ.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *