La conversa: el Coronavirus i les residències de gent gran

— La depreciació social de la gent gran ha augmentat moltíssim; cal aturar ja la gerontofòbia.

María Jesús Goikoetxea

— Cal recuperar el respecte que s’ha perdut cap a la gent gran; si som on som és gràcies a ells.

Josep París

A les residències d’avis han mort gairebé vint mil persones, segons dades de finals de maig, una part molt important –alguns parlen de dos terços– de les persones que ens han deixat per culpa del Coronavirus. Un gerro d’aigua freda que ha fet emergir una realitat que no acostumem a tenir en compte i sovint volem amagar.

Les xifres de morts en les residències de gent gran creuen que evidencien una mala relació de la nostra societat amb aquesta realitat? O són simplement un fet lògic tenint en compte la concentració absoluta de persones d’edat que hi resideixen?
MARÍA JESÚS GOIKOETXEA —Jo crec que la realitat del que ha passat visibilitza quelcom que estava ocult però que ja ocorria prèviament. La mala relació entre els sistemes sanitaris i de serveis socials en relació a les cures de les persones grans en els centres residencials i els problemes de coordinació entre els dos sistemes eren previs. En aquest moment tot això s’ha evidenciat per l’aparició d’un virus tan terrible com aquest i tant difícil de controlar.

JOSEP PARÍS —Hi estic d’acord. El que s’ha evidenciat precisament és la fragilitat del sistema d’atenció a la gent gran que estan institucionalitzades, que s’afegeix a la fragilitat que les mateixes persones grans ja tenen de per si, en determinats segments d’edat. També cal pensar que la realitat del món de l’atenció a la gent gran institucionalitzada ha canviat en els últims anys: hi ha un percentatge elevadíssim de persones grans que estan ingressades que són molt fràgils, cosa que potser fa vint o 25 anys això no succeïa. Aquesta situació -com altres que hi ha hagut, perquè les persones grans que moren per fragilitat o quan hi ha una campanya de grip més agressiva … també suposen xifres molt elevades- s’ha concentrat molt en el temps i ha posat sobre la taula aquesta doble fragilitat. De fet, jo fins i tot jo diria triple fragilitat, perquè en l’àmbit de l’atenció a la gent gran, els professionals de l’àmbit de la geriatria i de la gerontologia en ocasions són els parents pobres del sector.

M.J.G. —És cert que moltíssimes persones grans que estan en residències són persones fràgils o molt fràgils, i probablement no té sentit un tractament intensiu o en un hospital d’aguts si es contagiaven i es posaven greus, però jo voldria reflexionar sobre la falta d’atenció sanitària en general cap a aquestes persones, en la mesura que anteriorment a la covid en realitat ja vivien confinades i discriminades. En aquest sentit penso que s’ha trencat el pacte social intergeneracional que teníem i que les persones grans dependents són separades de la seva comunitat natural i confinades en centres. Aquest confinament excloent, unit a la seva pròpia fragilitat i a la falta de polítiques i estructures sociosanitàries per atendre aquesta realitat han provocat el desastre.
Recordo que les polítiques que s’han posat en marxa durant aquestes setmanes han estat per a hospitals i per a atenció primària; els centres de gent gran no hi estaven inclosos. És per això que cal lamentar no només el gran nombre de morts, que és molt greu, sinó com de malament han mort per falta d’atenció pal·liativa en molts centres que depenien del sistema sanitari.

J.P. —Hi coincideixo del tot. Com de malament han mort, el mal que han pogut patir en els seus últims dies de vida, perquè en molts casos no hauran entès res, per la seva pròpia fragilitat o pels processos d’alzheimer o demència que ja poguessin tenir… no hauran entès perquè aquelles rutines que seguien se’ls han trencat, perquè aquella cara coneguda l’han deixat de veure… pensar en tot això és una situació molt dura, tant si ens posem a la pell de les persones que ho han pogut viure com en la dels professionals que estaven allà, que no estaven preparats per a aquesta atenció de catàstrofe. Hem passat a ser un sistema sanitari de catàstrofe, en el qual els professionals estaven poc preparats. Parlem d’un sector que està abandonat per les institucions, on les ràtios –la relació entre residents i professionals que hi ha– són sovint penoses, on no hi ha una excessiva qualificació… aquesta situació ens ha enxampat absolutament desprevinguts i, en canvi, marcarà el nostre present i sobretot el futur. Probablement també es descobrirà alguna vocació oculta, eh? No tot serà negatiu…

M.J.G. — Totalment d’acord. Jo crec que han estat els autèntics herois d’aquesta pandèmia, els professionals dels serveis socials en general i dels institucionalitzats específicament.

–En quina mesura el que ha passat en les residències els ha sorprès? S’ho esperaven?
M.J.G. — En el meu cas sí que ha estat una sorpresa en el sentit que jo confiava en què la discriminació sanitària no fos tan greu. I sí que ho ha estat. El de les residències és l’àmbit al qual més tard han arribat les EPIs, els tests, l’atenció primària, el que més s’ha trigat en organitzar… ha estat una sorpresa en quant als pocs suports que han tingut els centres residencials en general. També ho ha estat la resposta que s’ha donat a tot el que passava des de les polítiques públiques, que ha estat l’aïllament, res més. Sense cap tipus de valoració, simplement pensant que l’aïllament era innocu, que no ho és, i molt menys en les persones grans institucionalitzades… de manera que el patiment ha augmentat.
Jo crec que la raó de fons de tot el que estic explicant és el model que hi havia: un model aparentment sanitaritzat, que els permetia a les polítiques sanitàries i al sistema sanitari entendre que les persones dels centres de gent gran estaven efectivament ateses. I no era així; ni hauria de ser així, segons el meu parer: no crec que la solució sigui augmentar la sanitarització. El model vigent “aparentment sanitarizat”, ha permès al sistema sanitari oblidar tota aquesta població de la xarxa universal gratuïta que assegura el dret a l’assistència sanitària als ciutadans d’aquest país, i la realitat que ha emergit és que ni els professionals estaven prou preparats ni els recursos eren suficients. Cal destacar que persones que estaven en els seus domicilis, amb situacions de dependència similars… han tingut unes taxes de mortalitat molt menors! Amb el mateix nivell de fragilitat, resultats molt diferents. La fragilitat no ho explica tot, vaja: el confinament dels centres i l’exclusió de les persones que hi viuen també hi té alguna cosa a veure.

Josep, Maria Jesús Goikoetxea parla clarament de “discriminació sanitària” per part de sistema cap a les persones que viuen a les residències. Coincideixes amb la seva apreciació?
J. P.— El fet d’haver estat els últims recursos en què s’han posat mitjans i en els quals s’ha focalitzat l’atenció… ha suposat una discriminació, sigui sanitària o no. I sí, és cert, no s’ha de sanitaritzar el món de les residències però sí s’han de dotar dels professionals idonis per atendre aquestes persones: el fet que hi hagi un professional de la salut dirigint, optimitzant, cuidant les polítiques d’aquesta residència no significa necessàriament que parlem d’una sanitarització. De vegades es planteja: bé, és que en les residències no té perquè haver oxigen. Ja, però és que persones grans que estan sent cuidades a casa tenen oxigen al seu domicili. Doncs si el seu domicili és la residència… n’han de poder tenir.
A mi sí que m’ha sorprès la rapidesa i la virulència, de virus. Ningú s’esperava la rapidesa dels contagis en les residències; jo al menys no m’ho esperava. Crec que no hi va haver capacitat de reacció institucional i en alguns casos jo vaig percebre també com vergonya en determinats centres en poder reconèixer que havien persones infectades per la Covid-19. Els preguntaves a alguns d’aquests centres els percentatges de persones que podien tenir els símptomes… i era com reconèixer que hi havia alguna cosa que no funcionava en aquest centre i que era millor dir que no tenien a ningú afectat. Després s’ha vist que no era així i hi ha hagut xifres d’escàndol.

M.J.G. –Estant d’acord en el principal del que dius, Josep, difereixo en una qüestió: la covid-19 no la coneixia ningú i per tant no era capaç de tractar-la cap professional d’un mitjà residencial, per molt que estigui ben format en geriatria. Per tant, el fet que hi hagi una dotació correcta dels centres residencials en relació a les necessitats que tinguin les persones no pot en cap cas suposar un abandonament per part de les institucions sanitàries de les situacions que sorgeixen. El millor geriatra no sap tractar la Covid-19. Ni el millor gerontòleg ni el millor infermer. Al món hospitalari s’ha anat aprenent, a poc a poc, com tractar-lo. Però això no s’ha traslladat a les residències. I el que no podem és seguir pensant que els centres residencials han de tenir la responsabilitat sobre l’atenció sanitària, perquè això suposa una clara discriminació per a les persones que hi viuen. Una discriminació doble: ser exclòs de la seva comunitat natural i ser atès per un sistema (en de l’atenció a la dependència) de copagament en lloc de per un d’universal. Cal dir-ho clarament: les necessitats sanitàries davant d’una malaltia nova de qualsevol ciutadà s’atenen en el medi sanitari; no s’atenen al medi residencial dependent dels serveis socials. Una altra cosa és que si una persona és molt fràgil no tindrà sentit traslladar-la per a un tractament agut, treure-la de la residència, i haurà de ser el mitjà sanitari el que s’acosti i decideixi si cal fer una hospitalització al domicili, establir cures pal·liatives … La sortida d’aquesta crisi pot ser una gran sanitarització, la qual cosa vol dir exclusió de la gent gran, que ja està sent exclosa; el nostre model és d’exclusió.

J. P.— Mira, parlo com a exdirector d’una residència geriàtrica durant nou anys, una residència pública, amb gestió privada, on teníem infermera 24 hores a el dia i on si tu tens personal qualificat que sap el que és una malaltia infecciosa ni que sigui desconeguda , si té els mitjans sap com tractar una malaltia infecciosa, perquè en les residències hi ha hagut en altres moments persones ingressades amb malalties infeccioses i que s’han pogut tractar. En aquest sentit sí que és veritat que la velocitat amb què ha passat tot ens ha passat per sobre. Però jo si discrepo amb Maria Jesús perquè jo sí que crec que, tenint professionals de la salut competents, formats i qualificats, es poden solucionar molts problemes de salut que existeixen en una residència. La línia entre el que és sanitari i el que és social és una línia molt fina, és individual perquè funciona diferent en funció de cada persona i perquè la percepció de la persones ingressada també és diferent en cada moment. Sí que coincideixo que no estaria d’acord que ara es sanitaritzaran les residències però és que les residències de persones grans no són aquells espais substitutoris de la llar dels que ens parlaven fa 15 o 20 anys perquè la realitat és una altra. I és una altra perquè les pròpies institucions, abans de la pandèmia, ja eren unes institucions maltractadores de la gent gran, perquè el fet que una persona amb un nivell de dependència determinat, amb una fragilitat determinada, hagi d’estar esperant durant mesos o anys a què li facin una valoració, a què li adjudiquin un servei d’atenció a domicili, a què li puguin adjudicar una plaça pública de residència … això ja era una discriminació. Sí d’alguna cosa espero que hagin pres notat els responsables polítiques és de no seguir maltractant la gent gran d’aquesta manera ni als professionals que treballen amb ells. I que un professional d’aquest àmbit cobri menys en una residència que en un hospital. Les discriminacions afecten transversalment molts dels elements que integren una residència. Jo -sóc pessimista-, dos mesos enrere deia que no vivíem en una societat cuidadora perquè aïllem la dependència, la mort, la fragilitat… i en canvi aquests dies sí que hi ha iniciatives que m’han donat una mica de llum i em fan pensar que la societat s’ha tornat cuidadora, perquè ens hem preocupat dels que tenim a prop… ara, no sé quan ens durarà, també cal dir-ho.

Com ho veu María Jesús Goikoetxea? És optimista respecte un possible canvi de l’estat d’opinió respecte les residències per part de la societat i de les administracions?
M.J.G. —M’agradaria anar una mica enrere. El sistema sanitari funciona d’una manera determinada i el valor fonamental n’és la salut; la resta de drets queden limitats per aquest. El sistema de serveis socials, en canvi, no protegeix la salut: en aquest cas el valor fonamental és la interacció social, perquè desenvolupa o protegeix l’autonomia d’aquesta persona intentant garantir la seva inclusió. La persona gran és molt fràgil i necessita les dues coses, d’acord. No estic, com deia, en contra de la dotació sanitària a les residències per a les activitats de manteniment de la salut, però sí que es pagui a través del copagament. Aquí és on hi ha la discriminació. Lògicament, quan el valor salut entra en un medi on el valor prioritari no és la salut, ha d’aprendre a funcionar d’una altra manera: un no viu en un hospital, viu en una residència, viu a casa i a les nostres cases no sempre la salut és el prioritari –hi ha vegades que mengem el que no convé o no ens prenem la medicació adequada–. A on vaig? No es pot tenir una persona durant 2 o 3 anys, els que visqui, en un hospital o quasihospital que protegeix la seva salut, amb la resta de drets limitats, com si estigués en una pandèmia permanent. La satisfacció de vida d’aquestes persones és dolenta i també la seva qualitat de vida.

J.P. —Fixa’t que en cap moment he comentat res sobre el tema econòmic: estic totalment d’acord amb tu. Però sí discrepo molt en relació al que de la valor prioritari. Per a mi no és un valor prioritari, la salut; ni en un hospital ni en una residència, és que és un valor universal. També és una qüestió de criteri: la salut no és la glicèmia, ni una dieta hipocalòrica o menjar un triturat. Va molt més enllà.

M.J.G. —O estar en un saló permanentment rodejat de vint persones, sense donar cap valor a la privacitat…

J.P. —Absolutament d’acord. En la realitat en la qual vivim, o tornem a situacions de terceres i quartes generacions a casa -que és una possibilitat encara que la veig molt llunyana-, o ens haurem de creure que per a les persones que viuen en una residència aquest és la seva llar. I si ens els creiem llavors hem de canviar molts paradigmes.

Per acabar: quines reflexions ètiques podem treure del que ha passat, tot i que encara estiguem dins de la pandèmia?
M.J.G. .—En primer lloc, la necessitat d’una major professionalització de el personal dels centres, tant des d’un punt de vista tècnic com ètic, precisament: en el camp de la gent gran aquest em sembla fonamental. I això també s’ha de reconèixer en els seus sous. En segon lloc: cal fer un esforç molt gran perquè, com diu Adela Cortina, la gerontofòbia no avanci més. En aquesta crisi ha augmentat moltíssim la depreciació social a la gent gran. He sentit molts comentaris respecte la poca utilitat que tenen “els vells” o preguntant-se: “Si no són útils … com gastarem cinc respiradors en ells?”. Una tercera qüestió és la inclusió: no podem seguir apostant per models excloents, que limiten drets com la llibertat, la intimitat, la propietat, la informació, la imatge… en centres que donen per fet que tot això està permès quan una persona és dependent o discapacitada. L’ètica, com a desenvolupament dels valors morals que respectin la igual dignitat de les persones, i conseqüentment la seva estima i bon tracte, ha de ser el pilar de tot això.

J. P. —Cal trencar els estigmes que s’hagin pogut posar sobre de la taula, recuperar el respecte cap a la gent gran, que aquests dies s’ha perdut. Cal subratllar els èxits dels que ens precedeixen: si som on som és per ells. En relació a això, ara tenim una gran oportunitat amb els nens: és possible que hagin patit la mort d’un avi o de l’avi d’un amic… és important treballar amb ells per recuperar aquest respecte. També espero que les institucions hagin après que el sector de la gent gran no ha de ser lucratiu i estar en mans d’empreses privades que són autèntics hòldings, als quals els és igual la ràtio o la qualificació dels professionals.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *