El cas Pretòria, l’Afer Millet, l’espionatge a Can Barça, la possible sentència adversa del Tribunal Constitucional contra l’Estatut… diversos fets ens han posat darrerament en alarma i s’ha escampat arreu de Catalunya una constatació molt preocupant: no hi ha un pam de net, no es pot confiar en ningú. És una percepció àmpliament instal·lada entre els ciutadans, que posa en tela de judici el sistema polític en el qual vivim. Però és hora de reaccionar i posar cada cosa al seu lloc: l’absoluta majoria dels nostres polítics no han dut mai a terme cap mala pràctica des del punt de vista ètic i legal, la majoria dels nostres empresaris actua de forma honrada i sense saltar-se la llei i la majoria de les entitats que treballen pel país no presenten cap anomalia en el seu funcionament. En tot cas, el grau de falta d’ètica que hi puguin haver en aquests tres col·lectius és com a màxim igual al que es dóna en l’àmbit personal: tots coneixem algú que mira de pagar menys impostos dels que li toquen. Sigui com sigui, hem de superar l’onada mediàtica i anar al fons de la qüestió, fer l’esforç d’analitzar exactament en quina mena de societat ens trobem: no ens deixem entabanar per la pròpia dinàmica dels mitjans de comunicació, que per se amplifiquen els fets noticiosos -molt sovint negatiusi poden acabar generant en el televident una imatge del país que no es correspon amb la realitat. No podem admetre que la desconfiança s’instal·li definitivament a la societat catalana.
La Confiança
