El nacionalisme és un invent de principis del segle XIX, diuen els historiadors contemporanis. Sota una perspectiva simplista de les coses, per tant, costa imaginar com es devien sentir de perduts des del punt de vista identitari els individus durant els milers d’anys d’història i prehistòria de la humanitat abans d’aquesta data. És clar, sabem que hi havia altres identitats col·lectives, però no eren la nació. Hom identificava amb la tribu, el clan, la família, el gremi, la ciutat, la classe social, el gènere, l’ètnia, i altres formes de pertinença social que dotaven de sentit col·lectiu als individus i els atorgaven un lloc en el món, fins i tot una transcendència; i, en molts moments, també una presó, cal dir-ho tot, perquè no hi ha res tan ofegant com una comunitat que fiscalitza el que fem i el que som.
Per això, la Il·lustració que apareix a finals del segle XVIII esdevé un canvi tan rotund en la vida de les persones en posar en qüestió tota identitat social que asfixia la individual, culminant la tasca que havia començat amb el Renaixement i la modernitat. Perquè la modernitat volia dir, entre d’altres coses, això: la col·locació de l’individu en el centre del món, amb els seus drets, la legitimitat dels seus desigs, el trencament de tots els lligams socials que empresonaven el talent, les aspiracions individuals i la mateixa felicitat; però també la seva soledat i confusió en el món cada vegada més complex que estava naixent. El filòsof Kant es va referir a aquesta transformació cultural i cognitiva com el pas de la minoria a la majoria d’edat de la humanitat, i Kafka, anys més tard, a través de les seves novel·les a mig camí entre la realitat i la fantasia, va descriure la desorientació vital de l’individu modern com una estranya i sobtada metamorfosi en un escarabat horripilant.
En un ambient de desconcert i desarrelament, resulta fàcil entendre el naixement de la nació i els nacionalismes. Per bé i per mal, aquests s’han convertit en el paradigma polític de la identitat comunitària, de manera que qui no té nació no sembla tenir ni origen ni destí, i la nació que no té un estat polític que la visibilitzi sembla abocada a una humiliant marginació.
Tanmateix, la identitat nacional no està lliure dels mals que afecten a tota identitat social. A les moltes cadenes identitàries que encara queden per trencar (el gènere, la raça, la classe social,…) hi hem de sumar el nacionalisme. El nacionalisme identitari va en contra de tots els intents il·lustrats d’alliberament i emancipació individuals, i rema a favor de la obediència cega al grup, del càstig a la diferència i la dissidència (els botiflers, en llenguatge actual), i de la desconsideració (a voltes deshumanització) dels “altres”; en definitiva, ens retorna a la minoria d’edat de la humanitat. No hem d’oblidar que el nacionalisme és excloent per definició: un nacionalisme obert i acollidor porta de pet cap a l’auto-dissolució en alguna forma de cosmopolitisme, llevat que ser obert i acollidor no sigui més que una trampa de l’assimilacionisme.
I que quedi clar: el poble (sigui el que sigui això de poble) té dret a auto-governar-se fins i tot en un món d’obligades sinèrgies globals; però si fundem aquest dret en el nacionalisme, o l’ataquem des d’ell, no només estem confonent la lluita pel poder amb les identitats, sinó que també estem ofuscant la noble tasca il·lustrada d’alliberar els individus de tots els grillons socials, inclosos els del nacionalisme. La llibertat, la igualtat i la fraternitat són i sempre seran drets individuals, i els estats (nacionals o plurinacionals) seran bons o dolents pel respecte fratern que donin a la igual llibertat de tots els individus.
