L’Àrtic nord-americà és una de les regions més hostils del planeta per a la supervivència humana. A causa de les enormes dificultats per a subsistir en aquest entorn advers per a la nostra espècie, no és d’estranyar la fascinació que genera la població d’inuits. La població inuit
–els mal anomenats esquimals, terme que hauríem d’evitar per les seves connotacions despectives— habita en els gèlids territoris d’Alaska, Canadà i Grenlàndia. La forma de vida de les persones inuit es va fer famosa a principis del segle passat gràcies als relats dels intrèpids exploradors i a les etnografies pioneres de la primera antropologia.
Del poble inuit, no només en va meravellar el seu enginy per poder sobreviure en entorns realment desafiants, sinó també alguns dels seus costums. Per exemple, en moments de força escassetat, les persones grans més dèbils abandonaven les comunitats per deixar-se morir. Durant els hiverns polars, quan les provisions emmagatzemades faltaven, tenir una boca menys per alimentar facilitava la supervivència familiar. Les persones més grans evitaven, d’aquesta manera, convertir-se en una càrrega i s’entregaven a les àlgides neus per enfrontar-se, solitàriament, a una mort segura.
A The Elements of Moral Philosophy, un dels llibres més venuts per introduir-se en l’ètica, el filòsof James Rachels explicava el cas del poble inuit per parlar del relativisme cultural. Aquest filòsof nord-americà argumenta que, si bé la pràctica de l’abandonament de les persones grans genera un rebuig moral immediat des de les nostres coordinades culturals, la diferència de valors entre la moralitat inuit i la primera moralitat contemporània occidental no és tan abismal com podria semblar. El valor de la vida humana també és un element important en la moralitat inuit, però la forma de protegir aquest valor a comporta actituds favorables a les pràctiques que faciliten la supervivència comunitària.
És probable que a molts dels lectors i lectores, aquesta última justificació els pugui semblar insuficient. Que en situacions crítiques les persones grans siguin les que sistemàticament s’hagin de sacrificar per a la supervivència grupal sembla sense dubte un fet discriminatori. El superat costum inuit d’abandonar les persones grans, avui en dia, es podria catalogar com un cas flagrant d’edatisme: la discriminació injustificada per raons d’edat.
Un desafiament contemporani
Però Rachels tenia raó en almenys un fet: no estem tan lluny del poble inuit. L’edatisme no només afligeix societats de cultures remotes o temps passats. Segons l’Organització Mundial de la Salut, l’edatisme és la tercera font de discriminació del món, per darrere del racisme i el sexisme. Ocupar aquest deshonrós podi de les discriminacions és una raó de pes perquè ens agafem més seriosament les causes dels fenòmens edatistes i les seves possibles solucions. Tot i que els adolescents i els joves indubtablement també pateixen discriminacions edatistes específiques, en aquest article em restringeixo a l’edatisme contra les persones d’edat avançada
La majoria dels països occidentals tenen desafiaments considerables a causa de les cotes elevades d’envelliment poblacional. Que s’incrementi el nombre de persones d’edat avançada és rellevant en dos sentits. Per una banda, que hi hagi més persones ancianes incrementa certs costos (com ara els que es deriven de les despeses sanitàries o del manteniment del sistemes de les pensions), i això pot dissipar els missatges socials de tall edatista contra les persones més grans. D’altra banda, com més persones grans hi hagi, més individus potencialment destinataris d’aquesta discriminació. En un món edatista en el qual les persones grans suposen cada cop més un percentatge més alt de la població total, hi haurà més persones que patiran actituds gerontofòbiques i edatistes.
Els ancians són una càrrega?
Tornant al cas inicial, fins i tot si hi ha qui pugui concedir que les condicions materials extremes de les poblacions inuit podrien “excusar” certs costums discriminatoris, abandonar persones ancianes és molt més punyent en societats opulentes. Per desgràcia, la visió estesa dels ancians com una càrrega social és una trista realitat. El 2013, ara fa només deu anys, Taro Jaso, el ministre japonès de Finances d’aleshores, va etzibar que les persones grans havien de tenir pressa per morir pel gran cost de la seva atenció mèdica. Aquest ministre, curiosament, tenia 72 anys quan va fer aquestes declaracions, i pensava que l’estat de salut de molta gent gran suposava una càrrega intolerable per a la malparada situació econòmica del país.
Una dècada després d’aquestes declaracions, els discursos edatistes d’aquest caire no han desaparegut. La visió que l’increment de la població anciana suposa una càrrega per a la societat està a l’ordre del dia. I l’abandonament a les persones grans és un fet que també es produeix en l’actualitat, si bé amb un format diferent. De vegades, la pudor que surt d’un apartament on viu una persona gran alerta el veïnat que és possible que hagi passat “alguna cosa” a dins. Els bombers que acostumen a treure a la llum aquesta “cosa” troben que sovint és el cadàver d’una persona anciana que fa temps que és morta. Aquestes persones també moren soles i –i això resultaria realment incomprensible des de la cultura inuit– sense que ningú, aparentment, els trobi a faltar.
Com és possible que en una societat amb recursos materials suficients, estigui donant l’esquena a fenòmens tan sagnants com aquest? Si els abundants casos de morts en soledat i abandonament fossin a persones en període d’infància i adolescència propera, no hi hauria una repercussió mediàtica molt més ensordidora? Una resposta afirmativa a aquesta última pregunta sembla bastant plausible. Les raons d’aquesta suposició es basen en el fet que les morts de les persones ancianes són menys indignants, per indesitjables que siguin.
Les morts per abandonament social, familiar i assistencial podrien ser titllades de senicidis o gerontocidis passius. Adoptar aquestes categories ens portaria, no obstant això, a assumir una realitat incòmoda: el fet que moltes d’aquestes morts són inevitables. En aquest sentit, hem de valorar fins a quin punt l’edatisme mata, com també ho fan altres formes de discriminació, encara que sigui d’una manera més subreptícia i indirecta. D’aquesta manera, si assumim la trista realitat que l’edatisme produeix morts, almenys, per inacció, cal que desenvolupem estratègies col·lectives per mitigar aquesta xacra.
Si la soledat, l’abandonament i la falta de cures són les formes més punyents d’edatisme, aleshores sembla que la millor manera per abordar el problema és adoptar el prisma comunitari. Hi ha múltiples vies d’acció. Com el problema de la salut pública, la soledat no desitjada, que afecta especialment les persones d’edat avançada, s’ha d’enfocar com un problema que requereix polítiques socials per disminuir els seus mals. Una altra mostra lloable de solidaritat intergeneracional seria enfortir les infrafinançades polítiques públiques d’ajuda a la dependència i a la tercera edat. A més, tot això demana també canvis culturals, no només materials. Una de les claus resideix a transformar la imatge social de la vellesa, disminuint estereotips negatius i resignificant el període tardà de la vida humana. Una altra, d’igualment important, és entendre que les responsabilitats de la cura no s’esgoten en l’àmbit familiar, sinó que, com a societat, tenim el deure de fer-nos càrrec de forma pública i compartida de la cura dels altres, especialment dels més vulnerables.
Per últim, és imprescindible adoptar una mirada interseccional a l’hora de combatre l’edatisme contra les persones ancianes. No totes les velleses són iguals. Les variables socioeconòmiques, de gènere, així com altres condicionants socials, influeixen en els recursos, capacitats i xarxes de suport que tenen les persones més veteranes. Tot i que totes poden patir sotracs d’una societat edatista, no totes ho fan en el mateix grau.
Per tenir vides més plenes en totes les etapes, fa falta abandonar la xacra de l’edatisme. És inacceptable que es discrimini injustificadament i es negui una assistència raonable a les persones de més edat. Si enfortim els deures de respecte, cura i solidaritat amb la senectut (vellesa), segurament serà més fàcil desterrar el fred oblit la imatge dels ancians com una càrrega.
Jon Rueda és doctorand en Filosofia a la Universitat de Granada i membre de FiloLab (filolab.ugr.es)
