Croàcia, 1991. Aquest territori, que encara forma part de la federació de Iugoslàvia, juntament amb cinc països més, es precipita a una guerra que durarà tres anys. Les tensions entre la majoria croata, i la minoria sèrbia, que és hegemònica en una petita part del territori, no paren de créixer. La crisi s’arrossega des de fa anys.
L’any 1991 arrenca amb una tensió creixent entre serbis i croats. Les institucions dels segons, liderades per la Unió Democràtica Croata, defensen independitzar-se de Iugoslàvia, davant la imparable hegemonia dels serbis. Ara bé, Croàcia no és un territori socialment uniforme, i si hi ha secessió unilateral, la minoria sèrbia amenaça també amb constituir-se com a república en els territoris que controla.
En aquest context de lluita fratricida entre dos pobles, hi ha una escriptora de mare búlgara i pare croat nascuda a Zagreb, Dubravka Ugresic, que decideix alçar la veu a favor de la pau i contra aquells qui justifiquen la guerra com a únic destí indefugible.
Ugresic admet dues dècades després que encara se li regira l’estómac quan recorda unes paraules que fa gairebé trenta anys va dir el primer president de Croàcia, Franjo Tuđman, qui va ostentar el lideratge del país entre 1990 i 1999. Segons va proclamar, estava orgullós de no tenir una dona “jueva” o “sèrbia”.
L’escriptora serà ridicultitzada, titllada de “bruixa” i apareixerà en una portada en una revista juntament amb un grup de dones intel·lectuals “traïdores”. L’any 1992, una vegada Croàcia ja ha proclamat la independència, Ucressic decideix exiliar-se, i marxa als Països Baixos, on s’estableix i on segueix residint actualment. Diu que encara se sent com una forana, i que sent que viu en terra de ningú.
L’escriptora, que és titllada de “nostàlgica” del règim comunista de l’antiga Iugoslàvia i per altres de paradigma de la postmodernitat, creu que serbis i croats tenien diferències, però també similituds. Se suposa que tots són cristians d’herència: uns depenen de Roma, i els altres del patriarca ortodox de Belgrad.
Oficialment ara ja no parlen la mateixa llengua, però així es va considerar durant més d’un segle. En el seu idioma estandarditzat al llarg del segle XIX, el serbocroata, hi havia dos alfabets: els croats i els bosníacs utilitzaven el llatí, i els serbis el ciríl•lic. Tot i això, en els territoris de majoria sèrbia, el predomini de l’alfabet llatí és evident, i que el ciríl•lic queda relegat a les administracions públiques, convertides avui dia en un reducte de puresa patriòtica.
Tot i que entre ells s’entenen, ara els seus parlants se suposa que tenen quatre llengües diferents: croata, bosni, serbi i montenegrí. Els primers ja formen part de la UE, i els altres estan en llista d’espera: per això, a nivell econòmic, els tres darrers són els grans perdedors del desastre que formalment comença el 1991.
Ugresic no és politòloga ni guionista de pel·lícules de ‘sèrie b’. No parla de geopolítica ni d’històries d’amor clandestines. Es diu que els llibres d’Ugresic no “atrapen”, que no estan farcits d’acció i que no tenen un ritme trepidant. Ella relata la buidor i l’absurd dels que, com ella, van decidir per elecció pròpia o causes alienes viure en la indefinició.
La mateixa Dugresic diu que no compleix els requisits dels escriptors que formen part del corpus canònic de la literatura croata. Poster per això, aquesta professora de literatura és considerada com una de les autores que millor ha sabut descriure a Europa les identitats “múltiples”, un fenomen que es dóna entre refugiats, immigrants, minories i qualsevol persona que se sent que va a contracorrent del territori del que se suposa que en forma part.
Dubravska Ugresic seria el que alguns anomenarien una “outsider”, un personatge incòmode, una veu discrepant. Així es posa de manifest a ‘No hay nadie en casa’, el seu recull d’articles periodístics i assajos creus, publicat per l’editorial Anagrama l’any 2009. Un llibre que s’ha de llegir pausadament, però imprescindible per entendre l’absurditat del món on ens ha tocat viure, i amb una complexitat que els crits de ‘La Sexta Noche’ no aconseguirien retratar. – DAVID CASALS.
