Quan ens trobem casualment o bé ens fixem en algú, de seguida ens adonem de petites microexpressions corporals que delaten què passa: per exemple, si després de fer una asseveració amb contundència es posa vermell; o bé sua sense que hagi fet esport o sigui un espai hipercalorós; si li tremolen les mans o tot el cos; quan notem que se li han posat “els pèls de punta” –com se sol dir– o tants altres detalls. Cada cosa té un significat, no sempre exacte: la vergonya, l’angoixa, la inseguretat o la por, o d’altres.
Els símptomes sincers adquireixen una notable rellevància psicològica i antropològica. Segons el DIEC2, un símptoma és un “canvi perceptible en el cos o en les seves funcions revelador d’una malaltia o d’una fase d’una malaltia”. Des d’un punt de vista mèdic caldria més precisió, ja que no és pas idèntic a un “senyal clínic”. Un “símptoma” té també una dimensió subjectiva (percebem un canvi o alteració que avaluem com a anòmal), mentre que els “senyals clínics” són dades externament objectivables. En els símptomes hi ha un punt psíquic, físic, social, o bé una combinació de tot plegat: és un avís, una mena de semàfor de l’ànima. Encara que hi hagi “gent falsa”, les coses que “ens passen” o que “sentim”, les “no voluntàries”, són ben interessants: ens avergonyim, ens alegrem, ens enamorem o patim, i això es nota per fora.
“Sabem com són aquells ulls brillants que indiquen intensitat. La nostra tradició cultural afirma que la mirada és el mirall de l’ànima i manifesta el nostre estat d’ànim”
Aquest estiu, entre una estada acadèmica a Berlín i una altra ludicocultural al sud de Roma, he reflexionat sobre un senyal que sempre m’ha encuriosit: la brillantor dels ulls. Què ens diu? Com diré al final, considero que cal promoure-la a la comunitat.
Adolescents enamorats (especialment, els primers cops), acabats de graduar que s’enfronten a les seves pràctiques o a una feina nova, esportistes amb un repte immediat i rellevant, pares que tindran una criatura per primer cop, persones estimades que la vida havia allunyat i ara retrobem… a tots ells, els ulls els brillen molt: per què?
Parlo de la “brillantor foveal”, que sol aparèixer quan les emocions ens dominen: es genera una microexpressió a la cara que fa reaccionar les glàndules lacrimògenes. Aquesta reacció prové del sistema límbic, que gestiona força conductes instintives. A vegades els ulls també semblen humits, però no “brillen”, no són “lluminosos”: són uns ulls “vidriosos” o plorosos, un llagrimeig excessiu, més o menys constant, que pot indicar diverses patologies –com al·lèrgies o infeccions– o haver dormit malament o haver pres alguna substància específica. Durant la vida, els nostres ulls poden anar perdent brillantor i tornar-se opacs per diferents motius: manca de son, sequedat ocular, una dieta pobra en nutrients essencials, irritacions…
Identifiquem bé aquells ulls brillants que indiquen intensitat. La nostra tradició cultural afirma que la mirada és el mirall de l’ànima i fa manifestos estats d’ànim i el nostre caràcter: tothom sap que ens sentim més entusiasmats i actius durant l’enamorament, que les pupil·les es dilaten i les nostres palpitacions augmenten, entre altres. Els ulls “contents” donen a la nostra cara un toc radiant i de vitalitat, una lluïssor natural que ens fa semblar més atractius. Expressen a crits que ens sentim feliços. La pupil·la també es dilata quan hi ha foscor –per adaptar-se a la manca de llum–, però si és de dia, som a l’aire lliure i al del costat li brillen els ulls, ara ja ho sabem!
Anem a les conclusions: em brillen els ulls habitualment? M’ho diuen els qui m’envolten? Lluitar per ser algú de mirada lluminosa, proactiva, positiva, constructiva, amable, esdevé quasi un “deure moral”. No hi ha mai prou motius per matar la il·lusió (o potser sí, però, si fos el cas, només momentàniament).
