Cadis, coneguda com “La tacita de plata”, és una de les ciutats més antigues de la península Ibèrica. La van fundar els fenicis el1104 a.C. Lloc estratègic per la ruta dels vaixells cap Amèrica després de Cristòfol Colom. A la ciutat de Cadis s’hi entra per un braç llarg voltat d’aigua on al final s’hi troba el castell de San Sebatián, avui museu.
Tradicionalment, al febrer hi ha grans temporals que venen de l’Atlàntic, però gaudeixo de dos dies de bonança. Els seus carrers són estrets i llargs. Destaca un edifici en forma d’església on es van celebrar el 1812 les Corts de Cadis. A moltes façanes hi ha plaques amb nom de gaditans il·lustres. Em criden l’atenció els grans arbres del Passeig Marítim, semblants a les magnòlies, que també vaig poder veure en els meus viatges a Amèrica del Sud, concretament a Buenos Aires. A diferència de fa segles, quan la ciutat vivia del comerç amb Amèrica, avui Cadis té un 46 per cent d’atur, segons una pancarta a la façana de la seu de CCOO. Aquí, molta gent gent,igual que a la resta d’Andalusia, viuen dels 420 euros del subsidi agrari. A mitja hora de viatge per mar, visito El Puerto de Santa María. En aquest poble l’edifici més emblemàtic és la Fortalesa de San Fernando del segle XIII manada a construir per el rei Alfons X ‘El Savi’. També hi ha tres palaus més dels segles XVII i XVIII, mostra del potencial marítim de la ciutat a l’època colonial. Allà on no van els turistes, hi vaig jo. Prop de l’estació del tren veig molts carrers d’habitatges socials dels anys seixanta molt malmesos amb pancartes que diuen: “Se nos caen los techos”.
La badia de Cadis
