Normalment, cada dia esmorzo abans d’agafar el tren i escolto, descuidadament, la ràdio. A vegades m’hi fixo més i a vegades menys. Sobretot paro atenció amb el temps –“jersei adequat?”– i l’estat del transport públic –“no diuen res de la R3; afanyem-nos que encara el perdrem!”–. Tot i així, malgrat que surti justa de temps de casa sé que sempre agafaré el tren. A vegades fins i tot surto a l’hora que el tren hauria d’arribar a l’estació. No, no hi visc pas al costat, però les coses són com són i els trens puden, van tard, lents, plens i no hi ha setmana que hi hagi alguna pega o altra. El servei de la línia de Rodalies que va cap a Vic és especialment precari i els usuaris ens sentim molt poc respectats. Marginats. La relació que tenim amb el tren acaba configurant bona part de les nostres vides. No podem no anar-hi (quina absurditat entrar a Barcelona amb el cotxe!) però alhora el servei ens és del tot insuficient.
Avui, esmorzant, calculant quants minuts més em podria entretenir amb els cereals sumant-hi els minuts de retard que duu per defecte el tren que agafo, he sentit a la ràdio una «notícia RENFE», que en deien. Anunciaven amb alegria que uns trens de luxe ja recorren el territori de l’Al-Andalus, esmorzar inclòs i parades a l’Alhambra i a Córdova.
M’ha semblat simplement insultant, que, un tren luxós, de turisme elitista i necessitat qüestionable, fos anunciat amb bombo i platerets quan aquí, el luxe és arribar a l’hora a la feina; una odissea de més d’una hora quan, amb transport privat, amb mitja hora estàs a la capital. Insultant, immoral i ple de ceguesa cap a una realitat que no interessa. I mira que el tren només és la punta de l’iceberg i el pa nostre de cada dia.
Jugar a trens de luxe
