En el seu llibre, afirma que Espanya és el país de la desmemòria. Per què?
Vaig triar aquest títol perquè d’alguna manera hem estat ensinistrats en l’oblit i el silenci interminable. Possiblement som l’únic país del món que no va vèncer mai el feixisme. De fet, va morir al llit, matant fins als últims dies i va començar amb la matança fundacional del franquisme. Després de quatre dècades de dictadura, no hi va haver una ruptura durant la Transició, més ben dit va ser una transacció. Des d’aleshores ja fa unes dècades que estem una democràcia en què no s’han llegit bé les pàgines més fosques del nostre passat recent. De fet, cap de les generacions que estem ara mateix actius socialment, per dir-ho d’alguna manera, hem conegut aquests temes a l’escola, l’institut o la universitat. L’oblit és sistèmic i és una de les grans victòries del franquisme.
A qui creu que li interessa que no es conegui la memòria del país?
És una pregunta clau. Sabem que en altres països democràtics propers han passat situacions similars i han fet una lectura més normalitzada. Partim de la base que la història sempre l’expliquen els guanyadors i els qui van guanyar la guerra després d’un cop d’estat fallit van ser els franquistes. A més, després de la Segona Guerra Mundial tot va quedar com estava. Al primer que li interessa aquest oblit és al règim dictatorial que es va establir a l’Estat espanyol. Com qualsevol règim que intenta escriure les seves pàgines de la història. Dins d’una dictadura, això es pot arribar a entendre. El que no s’entén és que en plena democràcia, en certa forma, aquest marc encara continua vigent. Si no fos per les víctimes del franquisme i la seva empenta, sumat a la societat civil, els partits o sindicats, tot hauria continuat d’una manera molt complexa. Una democràcia no està ben fonamentada si no té la seva pròpia memòria per reconduir la història.
Quines són les conseqüències de no tenir present la memòria històrica?
És essencial conèixer el passat per tenir les coses clares en el present i caminar bé cap a futur, encara més amb el creixement de l’extrema dreta i els discursos d’odi. Hem de pensar que tot neix d’una matança que ens deixa com un dels països amb més fosses comunes i amb més desapareguts forçats; la majoria encara hi són. Tot plegat genera una por que provoca el silenci i posteriorment l’oblit. Aquí hi ha dues vies. La memòria íntima o familiar que tots els ciutadans tenim dret que no ens prenguin i ens expliquin. I després hi ha el dret a la memòria dels estats. Encara que la memòria íntima estigués silenciada per la por i la voluntat de supervivència durant el règim, el que no pot fer un estat, i tota la seva administració, és sotmetre’s també a aquest silenci. Per tant, un cop en democràcia hauríem d’haver corcat el sistema muntat pel franquisme per trencar amb el silenci i l’oblit.
Tot i que no ha estat ben bé així.
El que ha passat és que, durant dècades, va ser impossible trencar-lo. El moviment de memòria històrica neix l’any 2000, a l’excavació de Priaranza del Vierzo, amb la creació de l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica. Des d’aleshores s’ha lluitat moltíssim, però arribem tard. La memòria històrica és cultura de la pau i representa els drets humans.
En aquest sentit, la història és una eina de construcció democràtica?
Completament, A més, hi ha aquella cita que diu que el poble que no coneix la seva història està condemnat a repetir-la i és absolutament certa. El context internacional d’ultradretisme, no només a escala política, sinó a popular ens ho demostra. Veiem com les classes obreres i el poble estan agafant discursos de caràcter feixista cada cop més clars sense preocupar-se per amagar el que volen i proposen. Fins i tot, governen alguns dels països més poderosos del món i també els tenim als parlaments de l’Estat espanyol. Quina és la vacuna contra l’odi? La informació, perquè la desinformació, ja ho veiem, s’usa per manipular la gent. En el cas espanyol també tenim el perill de l’ancoratge amb la pròpia història. Aquí sí, que hi va haver un règim feixista que va durar quaranta anys i no va ser mai derrotat, a diferència d’altres països com Portugal. Aquí no es va jutjar els criminals, van quedar impunes.
Tot i això, podríem dir que estem construint memòria democràtica?
Per descomptat. En primer lloc, gràcies a les víctimes de la dictadura. També és lògic que, amb el temps, s’hagin envalentit i despullat de la por. Hem de tenir en compte que el franquisme va impregnar de sang i foc els carrers. Aquesta força col·lectiva ha anat creixent a través d’associacions de memòria i de col·lectius de drets humans. Sobretot a través de les víctimes que s’han unit a mesura que s’obria camí i s’anaven obrint i buscant fosses i es demostrava que hi havia persones reals assassinades i massacrades. Arran d’això, s’ha construït un relat col·lectiu que ha demostrat quina era la veritat històrica. S’ha fet des de dos vessants diferents. Per un costat cada vegada hi ha més estudis que es dediquen a investigar en l’àmbit local i, per l’altre, la investigació familiar que neix de la memòria íntima. Aquesta memòria històrica i democràtica és un dels grans suports de la democràcia en aquest moment que perilla tant.
El fet d’explicar la història amb la màxima objectivitat possible és suficient per redimir les víctimes?
És molt important, però cal molt més. En tots els anys que hi he treballat, he tingut la sort de poder entrevistar moltes víctimes primàries o molts fills que buscaven els seus pares assassinats. Per a les víctimes és molt important que algú pugui explicar la seva història i demostrar que van morir sense que fossin criminals. Fa falta que es busquin més decent mil persones que encara consten com a desaparegudes i cal que es continuï explicant a les escoles i als instituts. Sempre des d’una normalitat, perquè els drets humans no són d’esquerres ni de dretes, són universals. Una societat sana no ho ha d’entendre com una revenja. No he sentit mai cap víctima del franquisme que la vulgui.
Al principi comentava que no havien fet una transició, sinó una transacció. Què es va fer malament en aquell moment?
Sempre que parlem de la Transició hi ha una espècie de tabú perquè ens han explicat que va ser una transició modèlica i que era un exemple de concòrdia entre les dues parts. Tot i que no va ser així. També és veritat que, des de la distància, és més fàcil dir el que hauríem fet o canviat. No és qüestió de culpar a ningú ni cap col·lectiu concret, simplement que, si alguna dictadura vol fer una transició modèlica per a la mateixa dictadura, té l’exemple d’Espanya. Els poders fàctics que eren partícips del franquisme l’endemà ho eren de la democràcia. Possiblement, l’esquerra tampoc tenia gaire més a fer. Hem de tenir en compte que l’any 1980 hi havia soroll de sabres i el 1981 vam viure un intent de cop d’estat. Per tant, hem de tenir en compte aquest context, però també tenim l’oportunitat de mirar el passat amb mirada crítica. El problema és que sembla que des dels instituts no se’n parli perquè fa la sensació que és una cosa negativa. Tenim l’oportunitat de deixar de ser el país de la desmemòria i l’hem d’aprofitar.
Per acabar, quins valors ha de representar la memòria històrica?
La memòria històrica està lligada a la cultura de la pau i la pedagogia dels drets humans. Només es pot estar en contra seva per ignorància o malicia. Però la memòria històrica és veritat, justícia, reparació i garantia de no repetició. És democràcia.
