El 20 d’octubre de 2011, avui fa cinc anys, ETA va anunciar el final definitiu de la violència a Euskadi després de 43 anys de terror i 829 víctimes mortals. Analitzem aquest període de pau, com està avui el termòmetre de la convivència a la societat basca i conceptes com memòria i perdó amb Juan José Álvarez, fundador de l’Instituto de Gobernanza Democrática i premio Eusko Ikaskuntza-Laboral Kutxa d’Humanitats, Cultura, Arts i Ciències Socials 2015.
Han passat cinc any de l’anunci del cessament definitiu de la violència per part d’ETA. Quin record té d’aquell dia? Va creure realment que podia ser definitiu?
Era inevitable que a l’efervescència emocional que vam sentir en saber que podia ser un cessament definitiu de la violència, també s’hi sumés un punt d’escepticisme. Els bascos som una mica austers emocionalment i aquí, potser perquè tampoc hi havia raó per fer-ho, no hi van haver focs artificials. Hi va haver un punt de contenció pensant que podia passar qualsevol cosa, però desitjant deixar enrere tants anys de violència. I ara, cinc anys després, aquells anys els veiem com una cosa perduda entre la boira. Es una cosa molt cridanera les ganes que la societat basca té de viure en pau.
ETA mai ha volgut desarmar-se, però després de cinc anys, a Euskadi ja ha passat la por al terrorisme de la banda?
Sincerament, sí. Jo visc en un poble petit i això es nota en molts contextos. Per exemple, ara la gent parla amb absoluta normalitat, inclús de coses tan tribals en aquest país com les conviccions polítiques. Cosa que abans era tabú. La societat ha convertit la pau en irreversible. Mai pots garantir que un energumen pugui tornar a fer una cosa semblant, però tornar a la situació d’abans ni es contempla. En aquest sentit la societat ha anat per davant de la política, recordant en tot moment que la violència és injustificable i no pot tornar a passar.
Per què aquí, a diferència de Colòmbia o Irlanda, no és possible un acord de pau entre ETA i el govern espanyol?
El govern espanyol ha calculat que aquesta qüestió ja està amortitzada socialment i, a més, considera que políticament qualsevol pas ara s’interpretaria com una debilitat. Personalment, però, jo no ho veig així. Crec que s’ha de posar un punt i final a tota a aquesta qüestió: desarmament de la banda i dissolució com a organització i constitució com a agent polític. ETA ha de desaparèixer definitivament. I el fet que el govern espanyol no vulgui facilitar cap pista d’aterratge amb algun privilegi legal no ajuda a tancar definitivament el tema.
És imprescindible un apropament dels presos perquè la pau a Euskadi sigui realment permanent?
L’apropament dels presos no és imprescindible, sinó legal. No té sentit afegir una condemna addicional als familiars dels presos d’ETA. La llei és la llei, emfatitzis o no amb les accions que hagi pogut cometre una persona. Tenir un pres a mil quilòmetres de la seva residència incompleix la llei del reglament penitenciari. És una condemna addicional sobre el propi reclús que té dret a sol·licitar el compliment de la pena a un lloc a prop del seu lloc de residència. En aquest sentit, l’apropament no és un pas estratègic en el procés de pau, ni una concessió, sinó un dret.
Una cosa és el cessament de la violència i una altra cosir ferides. Com ha millorat la convivència a Euskadi aquests darrers cinc anys?
Us explico el meu cas. Jo vivia en un poble petit. Aleshores jo em manifestava amb el meu sogre amb Gesto por la Paz. Però, davant nostre, a pocs metres, tenia un dels meus cunyats – germà de la meva dona i fill del meu sogre, que estava al meu costat- amb un grup que ens insultava. Quan acabava la trobada, però, tornàvem a casa com si res hagués passat. Era una situació d’esquizofrènia social molt difícil de gestionar. Ara, en canvi, estem emergent en un model de convivència imperfectament natural. Avui, per aquestes i altres coses, hi ha diverses antipaties, però també hi ha moltes ganes de deixar enrere aquell temps. I, sobretot, hi ha una generació de gent jove que quan sent parlar de certes coses que van passar en el passat els sembla ciència-ficció. – SANDRA BALAGUÉ.
Aquest només és un fragment de l’entrevista realitzada al programa ‘Valors a l’alça’ de La Xarxa. La podeu escoltar sencera a:
