Llar

Juan Carlos: “Els sense llar estem marcats de per vida”

Juan Carlos

Al mig del barri del Raval, al carrer de la Riereta, hi ha la seu de la Fundació Arrels. M’hi atanso a mig matí. El carrer és poc concorregut, però a l’ampli i blanc portal de la institució, les entrades i sortides són constants. L’activitat a Arrels és inesgotable. Hi ha persones que venen a dutxar-se, altres a buscar roba, a gaudir d’un espai de tranquil·litat; algunes busquen companyonia o una mica de conversa amb aquell professional que els fa seguiment. Tot i que costa no pensar amb les dures històries que hi ha darrera de cada rostre, tot són salutacions i cares amables.

Qui realment valora una llar és aquell que l’ha perdut. Qui, de la nit al dia, ha sentit que cap sostre o paret el protegeix de les inclemència del món. Qui s’ha trobat sol sota el cel. Aquest ha estat el cas d’en Juan Carlos, de 47 anys, qui ha estat onze anys vivint al carrer. La seva sort, però, darrerament ha canviat. Avui, gràcies a una herència, gaudeix d’un pis. Cada dia, però, encara va a la seu de la Fundació Arrels a donar un cop de mà a les dutxes i en el rober. La seva és una història d’esperança.

Què va passar per què vostè perdés la seva llar? En quin punt comença aquest capítol de la seva vida?
Vaig estar treballant durant onze anys a una empresa. Els darrers cinc anys, just abans de les Olimpíades. Hi havia tanta feina que fèiem torns de dia i de nit. Jo, aleshores, treballava dimarts , dimecres i divendres de nit i de matí i dimarts, dijous i dissabte de tarda. Després de cinc anys sota aquesta pressió i seguint aquest ritme vaig agafar un atac d’estrès i una depressió. En aquella època tot això no estava encara catalogat com a malaltia i em van acomiadar. Als conflictes laborals també s’hi van sumar problemes familiars, els meus pares es van separar… I, al final, vaig acabar al carrer. Allà hi he viscut els darrers onze anys.

Onze anys són molts.
Hi ha persones que n’hi ha estat menys i persones que molts més. Hi ha una cosa comprovada: com més temps ets al carrer més et deixes i menys t’importa la vida que portes. Primer tens la il·lusió que t’ensordiràs, però en veure que passen els dies i res no canvia et vas descepcionant. Al final, passes olímpicament de tot.

Perds la casa per un cúmul de problemes laborals, familiars i de salut. Creus que la teva història és excepcional o moltes altres persones podrien trobar-se amb la teva situació?
Jo crec que sí. I més, actualment. Avui molta gent no arriba a pagar l’hipoteca i això comporta discussions familiars, problemes de salut… Tot s’acaba fent una gran bola. Si falla una cosa, tot cau en cadena. És com un pou en el qual cada vegada t’ofegues una mica més.

Com és el dia a dia d’una persona sense llar?
N’hi ha de tres tipus. Un el dediques a buscar menjar, algun entrepà. Un altre el dediques a buscar una mica de diners. I, també hi ha dies que no fas res. I, totes les nits, passes molts por. Intentes dormir, però amb molta por.

En el carrer, quines són aquelles coses d’una casa que més trobes a faltar?
Trobes a faltar tot allò que s’ha perdut: un plat a taula, no haver de preocupar-te per si fa fred o fa calor, etc. Passes a viure amb seguretat i sense mancances, a viure amb inseguretat i mancat de tot. Per això, al carrer sempre penses que vols tornar al punt de partida, però, evidentment, per reiniciar un altre camí i no cometre els mateixos errors. Sempre s’ha de tirar una mica enrere per poder avançar.

Sovint s’associa les persones sense llar amb les adiccions. Què hi ha de cert?
Algunes persones que viuen al carrer ja hi han arribat amb aquest problema, però allà s’accentua més o es converteix en un hàbit. L’alcohol t’ajuda a fer passar el fred, et dóna una sensació d’eufòria necessària per aguantar la situació i, encara que pots beure sol, sovint les persones s’agrupen entorn d’una ampolla. Així comences a beure fins que ho converteixes en un costum.

Moltes persones quan veuen gent dormint al carrer no saben com reaccionar: mirar-los, ignorar-los, oferir-los ajuda… Vostè que ha estat en aquesta situació, què aconsella?
Les persones que viuen al carrer no poden dir res, no tenen veu. Si diuen alguna cosa les altres, generalment, canvien de vorera. Només poden reivindicar que són persones normals i corrents. Potser fins i tot poden tenir més estudis o han pogut tenir millors treballs que les persones que ara els ignoren. Jo, senzillament, vaig viure una situació que li podria haver passat a qualsevol, encara que, òbviament, no li desitjo a ningú.

Quan va decidir venir a la Fundació Arrels?
Abans d’estar al carrer ja coneixia la Fundació. Vaig començar a venir de forma fixa fa set anys. Abans només hi venia esporàdicament, a dutxar-me, buscar roba nova i guardar la meva. Vaig decidir venir més sovint quan al carrer es van accentuar els problemes: baralles, pallisses, insults… I aquí, vaig decidir deixar l’alcohol.

La seva és una història amb un final feliç. Amb l’ajuda de la Fundació Arrels va viure en algunes pensions i en pisos compartits, però, aviu finalment gaudeix d’un pis.
Sí. L’any passat vaig tenir la sort o la desgràcia que va morir la meva mare i amb els diners que em va deixar em vaig poder comprar un pis.

Què simbolitza avui per a vostè la llar?
Dues coses. Haver aconseguit sortir d’una mala situació i independència. Fa onze anys, associava la casa familiar als conflictes. En canvi, avui, la casa és meva. No la comparteixo amb ningú més i no hi ha estrés.

Quan arriba a casa hi troba pau?
I tranquil·litat! Ningú em molesta i ningú em diu com haig de fer les coses.

Què va sentir el dia que va tornar a dormir en una casa?
El primer dia no vaig dormir. Em costava de creure. Estava eufòric. El segon dia, en canvi, només vaig pensar que no em podia tornar a passar el mateix.

Després d’onze anys dormint al carrer com ha canviat el Juan Carlos d’abans i d’ara?
Ara sóc més alegre i tinc menys preocupacions. Tinc els maldecaps normals de qualsevol ciutadà: pagar les factures del gas i la llum, anar a comprar… Però aquestes preocupacions domèstiques són ara per mi “preocupacions felices”. – M.COLL.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *