Els escriptors que visiten clubs de lectura ja saben amb anterioritat que el públic estarà format majoritàriament per dones d’edat avançada. Els teatres que venen abonaments de temporada, també. Inclús les entitats culturals que organitzen conferències o rutes. I, en aquest aspecte, les revistes culturals o de pensament no som una excepció.
Un dels temes que es va posar a debat ara fa uns dies al col·loqui de revistes culturals que la Fundació Formentor va organitzar a Marràqueix en el marc de les XVII Converses Literàries, va ser precisament l’envelliment dels lectors i subscriptors d’aquest tipus de publicacions i els possibles camins per atreure públic jove. Dit d’una altra manera, en un món en què la cultura s’ha vist degradada per la tecnologia i l’entreteniment, com aconseguir que les generacions més novells s’interessin per revistes que parlen de llibres, de teatre, de música, d’història i de filosofia?
Una possibilitat, manifestada per alguns responsables de revistes culturals, és esperar. Un dia els joves d’avui es faran grans i, aleshores, quan obtinguin el grau de maduresa suficient, segur que valoraran aquest tipus de publicacions. És la seva recepta. Les hormones del creixement ens faran la feina? Quantes capçaleres moriran en aquest camí fomentat en l’esperança que el futur serà igual que el present?
Em sembla que no és tan fàcil. Els adolescents i joves actuals, els membres de la generació Z –nois i noies de 12 a 27 anys-, inclús els mil·lennials o generació Y –d’entre 28 i 43 anys–, no solament són natius digitals i es comuniquen de forma diferent, sinó també veuen i viuen el món des d’una altra perspectiva. Les xarxes socials només són una guspira d’un canvi molt més complex i profund.
Els joves d’avui aposten pel curt terminisme i per viure el present, la qual cosa posa en crisi el compromís; tenen noves prioritats vitals, menys capacitat de concentració i observen el món a través de les imatges, no de les paraules. La seva escala de valors també és diferent. I tots aquests canvis, per destacar-ne només alguns, no són pas banals. Podria posar centenars d’exemples per demostrar la repercussió que tenen en l’àmbit del treball, de la vida personal i del lleure.
Malgrat que de joves tots hem tingut la sensació de ser uns incompresos, actualment, la distància intergeneracional entre alguns grups és molt gran. Segons diversos estudis, els membres de la generació X (44 – 59 anys) i inclús alguns mil·lennials, estan més a prop dels seus pares de setanta anys que dels seus fills adolescents. En els darrers graons de l’escala generacional s’ha produït una falla. I, si tenim en compte això, què ens fa pensar que els joves d’avui, d’aquí a vint anys, veuran el món com nosaltres?
El debat és clar. Fins a quin punt les revistes culturals hem de ser nuclis de resistència acceptant el risc d’extingir-nos o hem d’intentar adaptar-nos a aquest món caòtic, incert i canviant? La resposta, malgrat no compartida per tot el sector, em sembla evident. Cal afrontar el moment complex que ens ha tocat viure. Per què? Per responsabilitat. No podem ignorar un gruix tan important de població. Però com incidir en els adolescents i joves? No crec que hi hagi receptes màgiques. Totes les revistes, Valors també, haurem d’adaptar-nos als nous temps si no volem, d’aquí a cinquanta anys, esdevenir objectes de museu.
