Més de 9.000 treballadors del Banc Sabadell, alguns vinguts des de milers de quilòmetres de distància, es van aplegar a mitjans de novembre al Palau Sant Jordi —tancat exclusivament— en un acte per celebrar que l’opa hostil del BBVA havia fracassat. Van ser sis hores de festa, amb concerts, càtering i samarretes amb el lema I Love Sabadell.
Si els esportistes fan una rua després de guanyar un títol, el fracàs de l’opa és el gran triomf del Banc Sabadell, la seva Champions particular. I la celebració no ha estat menys ostentosa: enmig de l’eufòria, quatre dies després el banc va regalar tres-centes accions a cada treballador.
Darrere d’aquestes celebracions hi ha el gran triomfador de tot plegat. Vinculat al Sabadell des del bressol, Josep Oliu ha sabut jugar les seves cartes com un expert tafur en l’any i mig que ha durat l’opa, de vegades retransmesa públicament gairebé com si fos un partit de futbol. Encara que, com una gota malaia, tots els organismes reguladors anaven donant el vistiplau a l’operació, ell es mantenia optimista assegurant que, a l’hora de la veritat, no tiraria endavant. I, al final, l’equip petit ha acabat donant la sorpresa.
Oliu és de les poques persones que pot dir que porta la banca a la sang. El seu pare va ser director del Sabadell, càrrec en el qual ell li va agafar el relleu, gairebé com si una entitat que movia milions de pessetes fos un negoci familiar. Vuit anys després, era nomenat president del banc, càrrec que fa més de vint-i-cinc anys que ocupa.
Des d’allà ha sobreviscut a governs, crisis econòmiques i rumors de fusió, però l’entrada d’Oliu al Sabadell no va ser tan directa com el cognom podria fer pensar. Trencant la tradició familiar, no es va incorporar al banc de les grans nissagues del tèxtil vallesà i va marxar als Estats Units per fer el doctorat a la Universitat de Minnesota. En tornar, casat amb una violinista americana i com un dels membres il·lustres del “clan dels minnesotos” de l’economia espanyola, va resistir els cants de sirena de la banca. Va obtenir la càtedra de Teoria Econòmica a la Universitat d’Oviedo i va incorporar-se a l’Institut Nacional d’Indústria del primer govern de Felipe González.
Aficionat a la música clàssica, a l’hípica i a les biografies de grans personatges històrics, el fill pròdig va acabar tornant a casa i va entrar al Banc Sabadell. En les últimes quatre dècades l’ha fet créixer en capital i l’ha expandit per Europa i els Estats Units fins a transformar un banc entre local i comarcal en una entitat financera global.
Amb fama de no deixar-se guiar per impulsos, l’home que va arribar a demanar obertament “un Podem de dretes” ha actuat sense improvisar i mesurant cada pas. És el que ha fet sempre. No és casualitat que l’única biografia que protagonitza es tituli El banquer estrateg.
Tant, que va aconseguir un consens difícil d’imaginar en el rebuig a l’opa: tot l’arc parlamentari català, PSOE i PP, independentistes i autonomistes, sindicats i patronal, tots expressaven amb més o menys claredat dubtes sobre la possible compra del Sabadell per part del BBVA. En la seva última gran jugada, va moure els fils amb discreció de la tornada a Catalunya —d’on va marxar en l’apogeu del procés— perquè fos una realitat en plena opa i poder jugar la carta de la catalanitat del banc.
Finalment, els accionistes van dir no a l’opa. L’endemà que s’oficialitzés el rebuig, Oliu era rebut amb crits de “presi, presi” a la seu del banc. L’estratègia, un cop més, li havia sortit bé.
Josep Oliu: el tafur del Banc de Sabadell
