Josep Lluís Micó degà de la Facultat de Comunicació i de Relacions Internacionals de Blanquerna creu possible aconseguir viure amb certa normalitat l’era de les distraccions sobre la base d’un treball personal conscient. Nascut a la Font de la Figuera el 1974, és catedràtic de Periodisme de la Universitat Ramon Llull i degà de la Facultat de Comunicació Blanquerna, on ha apostat per la digitalització en la majoria d’assignatures. El 2006 va publicar el primer manual de periodisme digital en català, Periodisme a la xarxa. El 2012 va publicar Ciberètica. TIC i canvi de valors i el 2018 L’absolut digital. També ha publicat els relats Química orgànica. Dos relats periodístics sobre l’excés, la mentida i la mort (Saldonar, 2019) i Titulars i reserves. Cròniques entre la derrota i la remuntada (Saldonar, 2021).
Segons alguns dels últims estudis publicats, els adolescents només són capaços de concentrar-se en una tasca durant 65 segons, mentre que els adults a penes poden aguantar tres minuts. S’imposa l’omnipresència de les pantalles, així com d’aquella imperiosa necessitat que ens assalta de passar constantment d’un dispositiu a un altre sense aixecar la vista. Com es pot fer front a la pèrdua constant de l’atenció que vivim? O vostè creu anem massa enllà en la idea que vivim en la distracció total i permanent?
Bé, si ho sabés probablement alteraria l’esdevenir de la història. El que tendim a ser és alarmistes. Crec que en el moment en què canvien les condicions socials, econòmiques, polítiques i sobretot culturals també es modifiquen els usos, les actituds i els interessos. I probablement aquest alarmisme ve pel fet que aquests que elaboren aquests estudis i fan la interpretació dels resultats tenen vint, trenta o quaranta anys més que el col·lectiu que es considera més dispers i amb menys capacitat per concentrar-se. És evident que la capacitat de centrar-se en una tasca, de desenvolupar idees, de limitar l’acció a allò que concretament estàs fent… s’ha anat reduint amb el temps. Però en paral·lel hi ha altres habilitats que nosaltres –o jo mateix, quan estudiava a la facultat– no teníem i que ara he anat desplegant. Això no sé si ens fa millors persones però en àmbits com els nostres ens pot fer millors professionals. Si saps trobar l’equilibri de la multitasca, jo crec que això és bo. La clau és tenir la capacitat de sobrevolar una situació, uns materials, uns continguts i tenir criteri per jutjar si val la pena invertir-hi més temps o no…
“Una de les poques coses que crec que guanyem en feines com les nostres a través del pas del temps és a saber declinar ofertes o propostes o fins i tot ofertes de feina. Dir que no és una manifestació claríssima d’intel·ligència”
És conscient que aquesta és una afirmació una mica contra corrent…
Els nostres pares no deixaven cap llibre sense llegir. De fet, aquesta és una conversa que vaig tenir amb la meva mare, ara fa molt poc: li vaig recomanar un llibre, no li va agradar l’inici i malgrat això se’l va acabar. I en acabar, no li havia agradat, tampoc. Jo això no ho faig i crec que està bé no fer-ho. Si no li veig prou potencial a una cosa, no l’acabo. I no vull que això sembli una crítica a la meva mare, eh? Però hi ha un canvi, entre ella i la meva generació.
El fem reflexionar sobre això en un dia que hem comprovat que era d’autèntic estrès per a vostè.
No és incompatible el tràfec del dia a dia, la gestió universitària i el periodisme en el meu cas, amb tenir parèntesis o oasis d’una certa calma, una certa distensió. Per exemple, quan era més jove, abans de tenir determinades feines, no sentia la necessitat de tenir aquests parèntesis perquè el ritme que portava era diferent i podia anar pensant mentre anava fent. Cal tenir l’habilitat suficient, que no dic que jo la tingui, d’alternar el ritme d’alta intensitat amb el relax, amb la descongestió… perquè de totes maneres tampoc hi ha gaire alternativa. L’altra opció, ja ho sabem, és aïllar-te en una ermita. Jo, quan em poso nerviós, també fabulo amb tornar al meu poble i agafar el tractor, que per cert tampoc és una vida relaxada. Però sé que no ho faré. Per tant…
Vostè creu, doncs, que es pot fer la quadratura del cercle i atendre-ho tot amb un mínim de dignitat?
Aquests moments de reflexió als quals em referia requereixen una anàlisi prèvia de la vida que portaràs, quan tens una feina determinada, o una situació familiar concreta, etcètera. Potser sona molt fred o cartesià, però crec que fins i tot determinats moments d’oci, de plaer, requeririen una anàlisi prèvia per veure com ho faràs, com t’organitzaràs. El que no té sentit és que hi hagi milions de persones que van de vacances i tornen molt més estressades que abans de marxar. Clar: ho has de veure tot, ho has de reproduir to, ho has de visitar tot per poder fer “la foto”… això és absurd. Absolutament absurd. Ha fet aquesta anàlisi prèvia la gent que viatja? No. Tu creus que amb el teu mòbil aconseguiràs reproduir la sensació que et produeix un paisatge? Mai. Doncs deixa estar el mòbil i gaudeix-la. Tu creus que amb el teu mòbil aconseguiràs fer millors fotos que els millors fotògrafs de National Geographic, que s’han passat mesos per aconseguir-les? “Ja, però és meva”. D’acord, endavant. Però jo no faré.
Parlem de l’economia de l’atenció en l’àmbit del treball i no té per què ser precisament el lloc on més ens distraiem…
Els que som pares de nens esportistes, i més si són d’elit, alguns caps de setmana acabem desitjant que sigui dilluns. Això no pot ser! Perquè si tens parella cal fer coses en parella, cal gaudir dels fills, dels amics… No hi ha un model, no hi ha un patró. Potser hi ha gent que es relaxa fent esports d’aventura, d’acord, però és qüestió de ser mínimament analític en el valor que té cada minut i en què el vols invertir. Després la feina, la situació familiar, l’entorn en què vius… ja condicionen suficientment. Però primer fes l’anàlisi.
Si hi ha una anàlisi prèvia també es deu haver de fer una auditoria posterior per reflexionar sobre si has invertit el temps en el què tocava…
Tampoc arribo a l’extrem d’estressar-me amb la intenció d’estar relaxat, però sí que convé tenir una certa consciència del que s’està fent en cada moment i de per què s’està fent. No sé si és per una qüestió vital o de trajectòria, però una de les poques coses que crec que guanyem en feines com les nostres, al llarg del temps, és a declinar, a saber dir que no, a ofertes o propostes o fins i tot a ofertes de feina, retribuïdes també. Alerta, si t’ho pots permetre; no vull ser frívol amb això en absolut. Però si arribes a un punt en què l’economia no se’n ressent massa o no trenques la relació amb uns amics que et demanen un favor, dir que no és una manifestació claríssima d’intel·ligència. I dir que no a una trucada, a un missatge o a un viatge que en teoria t’hauria de fer molta il·lusió i realment no te’n fa; el que li fa il·lusió a tothom no té per què fer-me’n a mi. Jo estic content de practicar el “no” amb una certa assiduïtat.
Aquesta forma de procedir respecte de l’atenció que posem en diverses coses, aquesta idea de pensar en què gastarem el temps, requereix esforç i tenir el cap a lloc. Molta autoconsciència. Això és difícil, no?
Requereix un esforç inicial i després pràctica. Molta pràctica. Tinc una persona molt propera que sempre parla d’escoltar el seu cos i n’estic aprenent molt. Funciona. No vull posar-me zen, perquè no és el meu llenguatge, però funciona. De vegades se suposa que a la feina has d’atendre no sé quin compromís, perquè “com no l’atendràs?”. Però quina pregunta és aquesta? Què vol dir això? Què aporta a l’empresa o a la institució, què m’aporta a mi i sobretot què aporta a la comunitat? Si no aporta res, doncs fora. És clar, això són automatismes. Sí que cal aquesta primera tasca de programar aquests automatismes, però després és com qualsevol feina aparentment complexa que fem amb naturalitat. Et poses al volant de la teva vida i no penses quan has de canviar de marxa o si has d’embragar o desembragar. Senzillament ho vas fent. Doncs si portes el volant de la teva vida, deu ser molt més fàcil. Ho estic dient com si jo ho tingués absolutament comprovat i he de dir que n’estic aprenent, també.
“No reivindico una societat de robots, al contrari, però una certa fredor, una certa distància crítica i molta reflexió i anàlisi de la situació és necessària. Tampoc hi ha alternativa…”
Però per portar el volant de la teva vida, falta que puguis, que et deixin fer-ho. Els apocalíptics diuen que el mercat ens llança constantment impactes que requereixen atenció per tal que no puguis portar el volant de la teva vida, perquè et distreguis. Què els diria?
Això, si seguim amb la metàfora de la conducció, depèn del teu estat i les teves necessitats. Abans, quan anaves conduint i tenies gana, potser et trobaves un lloc per parar i sopar cada vint quilòmetres i ara, seguint amb el símil, cada tres metres tens un restaurant on aturar-te i atipar-te al màxim. Depèn del teu estat i de la teva capacitat per controlar-te. Si tinc una mica de gana, no cal que pari ja. Si tinc una mica de gana però no tinc gaire control, pararé en cada restaurant i acabaré rebentant. I el que és pitjor, no arribaré al meu destí, perquè aniré tard. Aquests restaurants són les notes de veu de WhatsApp, determinats anuncis o continguts que t’emergeixen al mòbil o a l’ordinador… cal tenir en compte que les fórmules més sofisticades per captar la nostra atenció, des de l’origen del sector de la comunicació, venen sempre de la publicitat, no dels continguts, sigui informació o entreteniment. Aquestes fórmules són tan bones que acaben condicionant la viabilitat de mitjans de comunicació i grans corporacions. I si encara són més bones s’acaben introduint en els continguts i això, amb la multiplicitat de plataformes i suports, ens porta al bombardeig al qual et referies.
Ara bé, quan has caigut cinquanta vegades a la trampa de les notícies clickbait [on el titular no concorda amb la informació de l’interior] i has entrat cinquanta vegades a una notícia que et promet quelcom que saps perfectament que no arribarà… tens dues opcions: caure-hi la vegada número 51 o dir “això que em promets és molt suggeridor perquè aquest aparador és fantàstic, però quan entro a la botiga, resulta que és buida. I no hi penso tornar a entrar”.
I per tant, si hi tornes a entrar…?
…si hi tornes a entrar, la culpa és teva. Parlant del clickbait, jo no soc gaire pessimista, al contrari. No crec que tingui els dies comptats però aquesta salvatjada de fa poc temps fins ara, de prometre, prometre i prometre i no complir mai la promesa… si es manté és que estem educant ciutadans amb escassos coneixements dels mitjans i persones escassament responsables de les conseqüències dels seus actes. Si el clickbait continua, aquests continguts tindran un públic de tan baixa qualitat que deixarà de tenir interès per als anunciants.
Anem a la pregunta del milió: fins a quin punt aquesta realitat del mòbil, al qual estem connectats gairebé tota l’estona excepte quan dormim, se’ns imposa implacablement o és possible fer un ús de les xarxes socials de forma que no visquis bombardejat i puguis atendre al que tu vols?
Deu ser-ho perquè segueix havent-hi gent que mor de vella; no morim tots d’atacs d’angoixa ni d’infarts sobtats. El mecanisme que activa l’atenció i alhora la dispersa és consubstancial a la naturalesa humana. El que passa és que el bombardeig d’ara és terrible. Tant que genera una dependència –i no ho dic com una patologia– de manera que acabes pensant que alguna cosa va malament si fa gaire estona que el mòbil no vibra i, per tant, o t’has quedat sense bateria, cosa que és terrorífica, o estàs deixant de “ser algú” perquè no t’arriben notificacions. L’anàlisi, la reflexió de la qual parlava abans, s’aplica o s’hauria d’aplicar de forma estricta, en el sentit de pensar per què usaràs cada xarxa.
Hi ha un tòpic que diu que aquestes qüestions es resolen amb educació (no se m’acut res, per cert, que no es pugui resoldre amb educació). La mitjana dels estudiants catalans o europeus o del món desenvolupat reben instruccions d’aquest tipus a les aules, tenen famílies que en general tenen una certa curiositat o interès per la seva educació amb tecnologia i xarxes… i així i tot estem com estem. És bastant irresponsable derivar la culpa o el motiu d’això al fet que “els nens no estan formats” o que “l’escola està obsoleta” o que en facultats com aquesta, dedicant-nos al que ens dediquem, potenciem o alimentem tots aquests comportaments.
Tornem al principi, doncs: l’autoexigència.
Sí, l’examen que ha de fer cadascú de nosaltres respecte d’on he de ser i on no és fonamental. I més amb la nostra feina: tenim moltíssims companys periodistes que cada dia s’indignen per barbaritats de la xarxa. Doncs no les llegeixis! Deixa de seguir aquests que t’exciten, no te’ls escoltis. Com és possible això? Perquè aquesta persona actua per impulsos. No reivindico una societat de robots, al contrari, però una certa fredor, una certa distància crítica i molta reflexió i anàlisi de la situació és necessària. No hi ha gaire alternativa…
Com afecta aquesta cultura de la distracció a la transmissió de coneixements que feu aquí? És més difícil fer la seva tasca de docent ara que fa deu anys?
Sí, evidentment, perquè des de fa relativament poc hem estat vivint una fractura traumàtica: durant un temps a la universitat es deia una cosa i al sector i al conjunt de la societat se’n practicava una altra. La teoria i la pràctica acadèmica en comunicació estava massa en deute amb el que s’havia solidificat en dècades anteriors però el sector i la societat havien avançat a tal velocitat que es produïa aquesta fractura: al matí a l’alumne li deien unes coses i a la tarda, a l’empresa, n’hi deien unes altres. I havia de fer les darreres. Amb el temps, des de la universitat hem cedit i vull pensar que hem tingut la capacitat de començar a teoritzar i a analitzar el pòsit que queda de determinades pràctiques que abans no existien per veure com això ho integrem.
I quines són les primeres conclusions?
No gaire pirotècniques. Hem de deixar que els estudiants tinguin el mòbil a classe? S’està perdent la capacitat de concentrar-se perquè ja venen tots amb la tauleta i, com que no escriuen a mà, no interioritzen els continguts com abans? Ara estem fent una entrevista gravant amb un smartphone mentre vas consultant l’ordinador. Per què? Perquè et va bé. Per tant, és bo que els estudiants ho tinguin a classe? Si han de fer la feina que estàs fent tu ara sí, evidentment. Però nosaltres no hem resolt del tot aquesta dicotomia i la posició majoritària és deixar que l’alumne vingui a l’aula amb els dispositius que necessiti. Mentre prenen apunts els entren missatges o tenen notificacions? Sí, és clar, com quan estan conduint o a l’agència o a la productora. Exactament igual. Què ha de fer aquesta persona? Ha de triar, ha de discernir què és rellevant de respondre immediatament i què no.
La meva obligació com a professor és ensenyar-los per què han de triar. Fa uns anys potser no rebies la notificació d’un familiar greument accidentat de manera que te’n poguessis acomiadar… ara, si t’arriba una notificació de les amigues per veure on quedem després… és igual. En canvi, la professora t’està donant claus d’interpretació per a la que serà la teva feina.
El nostre rol com a docents és anar recordant-ho i demostrant per a què serveix cada cosa. Això no vol dir que et distreguis en un moment donat; el tema és tenir prou maduresa per sobreposar-te i tornar a dirigir l’atenció a allò que convé. El que no podem esperar és que algú, des de fora, posi límits legals per “solucionar-ho”. Hem de ser nosaltres.
