José Luis Álvarez és llicenciat en Dret i Filosofia per la UB, MBA per l’IESE Business School, i en Comportament organitzatiu per Harvard. Exerceix de professor de Pràctica de Gestió de Comportament Organitzacional i Lideratge a l’INSEAD i ha estat professor visitant a la Harvard Business School i a la Universitat de Cambridge. La seva recerca s’ha publicat a revistes com MIT-Sloan Management Review, European Management Journal i Organization Studies. També és autor de diversos llibres, entre els quals Los presidentes españoles: Las claves de su liderazgo y estilo de gobierno (Acción Empresarial). També publica a El País i La Vanguardia.
Fa uns mesos vam veure els principals líders tecnològics a la presa de possessió de Donald Trump com a nou president dels EUA. Com analitza aquella escena?
Aquella imatge era molt poderosa i se’n poden extreure diverses lectures. La més destacada: tots estaven situats a la presidència, de cara al públic, d’aquesta manera exhibien el seu propi poder, però al mateix temps, rendien homenatge al nou cap. No podem oblidar que Donald Trump és un antisistema, però tots ells, d’alguna manera, també. Els propietaris de les tecnològiques són antisistemes dins del capitalisme i titans d’empresa, homes que han creat imperis econòmics en una sola generació. Aquests líders tenen un poder brutal perquè ens han canviat la vida i les relacions socials. Una curiositat d’aquell dia, el CEO d’Apple, Tim Cook, de forma molt intel·ligent, va evitar la primera fila; pràcticament no surt a les fotos.
Per què Trump és un disruptiu polític?
Trump no és un republicà, però ocupa tot el partit republicà. De fet, ell no és l’únic antisistema actual de l’esfera política. Un altre exemple més proper de figura política disruptiva és Emmanuel Macron: un agent extern que en un any canvia quasi tota la indústria política francesa. Uns altres van ser els agents del Brexit, al Regne Unit. Pensem que la política és una indústria on és difícil entrar, però tampoc no és un vedat.
Macron i Trump han estat escollits democràticament. En canvi, Elon Musk, Jeff Bezos o Mark Zuckerberg no han estat triats a les urnes. Si tenim en compte això, quin paper han de tenir els líders tecnològics en el nou ordre mundial?
Evidentment, els líders tecnològics són escollits pel mercat. Ara bé, tampoc no s’aprofiten del mercat per generar un monopoli. El seu lideratge es basa en tecnologies noves, que generen horitzons nous. Per exemple, Musk està obsessionat amb colonitzar Mart. Aquests perfils sempre busquen territoris en els quals ser pioners i així aconseguir posicions de poder excepcionals. És evident que aquests líders tecnològics tenen poder, però les grans empreses mundials sempre n’han tingut. Recordem el famós discurs de comiat de Dwight D. Eisenhower, president dels EUA, quan en plena guerra freda ja va advertir que un “complex militar-industrial-congressista” dominava la democràcia. Als EUA el poder que exerceixen les empreses és absolutament obert: fan donacions als partits polítics. A l’Estat espanyol la influència és menys directa, menys òbvia, però també existeix. Per exemple, molts bancs tenen participacions de mitjans de comunicació.
Fins ara potser aquesta influència era evident, però han estat les fotos de Musk al despatx oval de la Casa Blanca, que ens han fet saltar les alarmes.
Musk és un home de negocis. Trump, també. Per tant, estem davant d’una aliança entre el capitalisme més avançat i el capitalisme industrial, local, immobiliari i menys tecnològic. No oblidem que el president dels Estats Units, abans de guanyar les eleccions, tenia un programa de televisió. En aquest sentit, l’actual president dels Estats Units, en certa manera, ens recorda Silvio Berlusconi, que va dominar la política italiana durant disset anys. Ell també tenia una emissora de televisió i va entrar en política per defensar-se a si mateix respecte de certes acusacions legals. Tots dos són espectaculars, divertits, sorprenents i pocavergonyes, en el sentit literal de la paraula. A Espanya, també vam tenir dos intents similars als models de Berlusconi i Trump: Jesús Gil i José María Ruiz-Mateos. Ells, igual que Trump, representaven un capitalisme desfasat, basat en el sector immobiliari.
Per sort, Trump no es disfressa de Superman, com va fer Ruiz-Mateos.
Ui, no! En canvi, Musk forma part d’un capitalisme més avançat: ens porta cotxes elèctrics. Per tant, si ens fixem en la seva contribució a la societat, hi ha una diferència clara entre Musk i Trump. De fet, podríem considerar Musk com un racional controller de Trump. Malgrat les seves idiosincràsies personals, és una sort el fet que Musk estigui al costat del president republicà.
L’augment de la influència dels líders tecnològics quins valors fa trontollar?
La revolució de Ronald Reagan, als EUA, i Margaret Thatcher, al Regne Unit, apostant per un capitalisme més liberal i individual ha triomfat. La primera ministra del Regne Unit deia: “No existien les societats, sinó els individus”. Doncs, avui, als EUA, aquesta revolució que imposa un capitalisme extrem amb certs caràcters exhibicionistes, narcisistes, pintorescs i difícils de comprendre s’ha imposat. I, en aquesta revolució victoriosa del capitalisme, la democràcia no presenta alternatives substancials.
Una afirmació no gaire esperançadora.
El famós llibre de Fukuyama, El fin de la historia, sovint mal llegit, tenia certa veritat. En aquest moment, la socialdemocràcia és capitalista. Avui, a Europa, qui vol ser comunista? Actualment, la Xina exerceix un capitalisme d’estat i Rússia és el way west. I, en un escenari com aquest, la política es queda sense la possibilitat de prendre decisions importants. Aleshores, l’espai polític és ocupat per persones avorrides, perseguides per la justícia i provocadores. De fet, en el fons, el gran problema són els partits polítics que s’han convertit en plataformes on fer carrera, però sense valors polítics. I, així, l’statu quo ha passat a ser un valor permanent, només discutible marginalment.
Posi un exemple d’aquest argument.
Avui, a les grans empreses espanyoles no els preocupa si governa el PSOE o el PP. Les dues formacions polítiques mostren petites variacions, però les grans empreses tenen accés a tots dos. A diferència de l’època de la Transició, quan el capitalisme espanyol va col·locar a la presidència del govern espanyol un home de negocis, Leopoldo Calvo-Sotelo, avui als empresaris poc els preocupa qui governa. De fet, el PP ja no genera ni opositors destacats.
Estem davant una crisi de lideratge?
El problema actual és que els líders polítics no tenen espai per liderar. L’espai per a l’exercici del canvi social, polític i econòmic no existeix substancialment, només marginalment. Per tant, qui vol exercir un veritable lideratge no entra en política, sinó en negocis. Qui envia avui coets a la Lluna? Els estats no, Amazon.
Tots tenim al cap líders que han marcat la història. Quan comença aquesta pèrdua de capacitat per prendre decisions?
Després de la Segona Guerra Mundial, es crea el Mercat Comú i el president francès François Mitterrand i el canceller alemany Helmut Kohl es fotografien agafats de la mà en senyal de reconciliació; però un cop passa això, ja no hi ha moments per al lideratge. I per què s’ha empetitit l’espai del lideratge polític? Doncs perquè ningú vol renunciar a l’statu quo. Molta gent pensa que els líders actuals són mediocres i egoistes, que no han millorat la vida pública i han convertit la política en un espectacle. Tot això és cert, però també irrellevant. Dit d’una altra manera, si avui una persona vol liderar ha de fer coets i enviar-los a la Lluna. I això és el que estan fent Bezos, Musk i Branson. I, per cert, els seus coets, a diferència dels europeus, no cauen mai! És divertit dir que no hi ha consens, sinó alternatives i que la història ha acabat, però de veritat és així?
Això vol dir que hem de renunciar a tenir lideratges polítics bons?
Quan l’statu quo domina els espais mediàtics, els líders polítics es veuen obligats a jugar a la demagògia, a l’espectacle i han aprofitar els nous mitjans. Això és veritat, però si algú vol i ho intenta és possible. Fins ara, però, tots els intents de lideratge, excepte Macron, han sorgit en els extrems ideològics.
Això vol dir que tenim els líders que ens mereixem?
Sí, tenim els líders que ens mereixem nosaltres, perquè els votem; però no els líders que es mereix la societat. La societat no vota. En aquest sentit, no podem externalitzar la culpa, perquè no estem en una dictadura. Nosaltres influenciem la política votant, però també quan no som actius en l’acció política. Si ens considerem actius només cada quatre anys, quan hi ha eleccions, aleshores deixem el joc a l’statu quo polític. Qui diverteix més guanya. Per tant, en aquest sentit, sí que tenim els partits i els polítics que ens mereixem. També tinguem en compte que analitzar la crisi dels lideratges és legítim però es pot compartir en una externalització de la responsabilitat.
En aquest moment despunten més els líders de l’extrema dreta que els de l’esquerra. Les crisis ideològiques generen crisis de lideratge o és a la inversa?
La gent no vol canviar l’statu quo, com estan les coses en un moment determinat. Un dels grans problemes que separa la societat és la immigració. Per què? Perquè canvia la realitat existent. El problema del lideratge és que la gent no vol canvis. El ciutadà vol seguretat, pensions, que els seus fills tinguin les mateixes oportunitats d’ascensió social que van tenir ells, etc. Quina és la diferència actual? Que la globalització ha portat la por. No és una casualitat que tots els moviments més extrems del ventall ideològic neguin la globalització. Per tant, en el fons, tots els nous moviments són una reacció contra el canvi, quan, curiosament, l’statu quo també s’ha generat a través d’aquest.
En conclusió, ens agrada el líder que ens ofereix estabilitat.
Exacte. Ens agrada el líder que ens treu la por. El gran tema del nostre temps és la por. Qui vota Donald Trump o a Marine Le Pen? La classe obrera.
En aquest context, la demagògia i el lideratge pràcticament es toquen.
Sí, sens dubte. La democràcia sempre ha tingut un punt de pa i circ, oferir entreteniment per distreure la gent. La democràcia és demagògica, és popular i és espectacle. I, d’alguna manera ha de ser així. Si els líders polítics no tenen capacitat per prendre grans decisions, com a mínim que ens diverteixin. Trump és un gran pallasso controlat per si mateix. Tots els líders del Brexit, malgrat el sentit comú dels anglesos, també ho eren. Boris Johnson, exministre del Regne Unit, també era deliberadament un pallasso. Tots els líders, d’alguna manera o altra, són showmans. No podem evitar que la política sigui un espectacle i això s’aguditza sobretot quan entre uns i altres no hi ha diferències substancials. Facin el que facin, els ciutadans veuen els polítics com a personatges d’una obra de teatre.
Aquesta visió de la situació és molt conformista, no?
Potser sí, però realment hi ha molt poc marge per a la política. Actualment, al món, només hi ha dues grans alternatives. Per una banda l’estil xinès autoritari-tecnocràtic: tenint en compte la complexitat del món és millor no perdre el temps amb alternatives i que els líders els gestioni un únic partit. No oblidem que avui la Xina no solament és exportadora de productes, sinó també de valors, valors de governabilitat. I, per altra banda, tenim l’estil europeu, però en aquest moment cap europeu té el poder que tenen els homes que apareixen a la foto de la presa de possessió de Trump com a president dels EUA. L’actual competència entre la Xina i Occident és molt interessant.
Es poden posar límits als lideratges tecnològics? Es pot protegir la presa de decisions de les pressions d’aquestes grans tecnològiques?
En aquest sentit, la gran esperança són els líders de la Unió Europea. Avui el joc ja no és local, sinó global, per tant, les decisions s’han de prendre des de Brussel·les. Però quina és la qualitat de la gent que pren decisions a la UE? I no em refereixo als eurodiputats, que són simplement ambaixadors. A Europa, com tenen Xina i els Estats Units, no hi ha líders amb imaginació tecnològica i amb capacitat per entendre les repercussions de les tecnologies en la democràcia.
Europa fa temps que té un problema de lideratge. Els líders nacionals imposen més que els continentals.
Els lideratges acostumen a sorgir en els moments de crisis agudes: el crac del 1929, la Segona Guerra Mundial, el maig del 68, la crisi del petroli, etc. Avui, estem en una situació de crisis? No. Els problemes de l’habitatge són una incapacitat tècnica, però no una crisi. No hi ha atur, no hi ha violència als carrers, no hi ha vagues… i cert creixement econòmic. En el món empresarial això és més clar, els canvis de lideratge sempre s’associen a un canvi de l’statu quo, en un moment de canvi en la situació de l’empresa. Dit d’una altra manera, si tinguéssim bons líders no hauríem d’esperar una crisi per tenir nous lideratges. En aquest sentit, la petició de lideratge bons és una cosa molt exquisida i, en el bon sentit, també molt exigent, perquè la majoria de la gent no està en aquest debat.
Quins valors podríem associar al bon líder? Són valors diferents per a un líder polític que per a un líder empresarial?
És molt difícil ser un líder empresarial i després un líder polític, perquè els líders empresarials tenen molt més poder que els líders polítics. Els empresaris estan més avesats a exercir l’autoritat que els polítics. Els polítics s’han d’empassar molts gripaus per poder dinar cada dia. La gent té poder sobre els polítics, però els assalariats tenen molt menys poder sobre els seus caps. Passar d’un estil a un altre és molt complicat. A Espanya vam tenir el cas de Marcos de Quinto, vicepresident a escala mundial de The Coca-Cola Company, que es va presentar per Ciutadans. Ell era l’exemple contrari d’un bon líder polític: impacient, autoritari i deia el que pensava. Això, els polítics no ho poden fer perquè si diuen el que pensen la gent els pot entendre, per això sempre s’amaguen darrere de generalitats. Elon Musk té el mateix problema, és massa explícit, massa clar, no té límits i no dissimula el seu poder; quan els professionals ideals de la política per mantenir l’statu quo han de ser de perfil baix i humils. La transició del món de l’empresa a la política, com el mateix Trump o Berlusconi, només es dona quan parlem d’empresaris especials. En aquests casos són més negociants que empresaris executius.
Per què les dones no aconsegueixen despuntar en la proposta d’un lideratge alternatiu al masculí? Realment hi ha un lideratge específic femení?
Dir que les dones tenen un poder de direcció diferent no és científic ni és convenient, perquè marques diferències on no n’hi ha d’haver. Per exemple, hi ha estudis que asseguren que l’orientació al risc dels homes no és diferent del de les dones. Les diferències són molt petites. No hi ha un estil femení de política. Pensem amb Margaret Thatcher, amb Jean-Marie Le Pen, amb Indira Gandhi, Angela Merkel, etc. Jacinda Ardern, la presidenta de Nova Zelanda, potser va ser diferent, però governava sobre una població de només cinc milions d’habitants. La primera ministra de Dinamarca, Mette Frederiksen, té un discurs duríssim contra la immigració. Els estils de fer política depenen dels contextos, de les situacions, i no del gènere o inclús de la psicologia individual de les persones.
