El nou president de Bankia, exemple de la tradició bancària del País Basc, és l’home a qui tothom mira enmig dels actuals rumors de rescat.
Quan el 7 de maig passat el capità.
Rodrigo Rato, considerat l’artífex del miracle econòmic espanyol dels últims anys, va abandonar el vaixell de Bankia amb pèrdues d’onze dígits, el seu testament va ser la recomanació de José Ignacio Goirigolzarri com l’home més adequat per tal de capejar la tempesta. De cara extremadament allargada, ulleres de professor i posat seriós, aquest llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials per la Universitat de Deusto forma part de la llarga tradició banquera del País Basc. Amb només 23 anys va començar a treballar a l’àrea de Planificació Estratègica del Banc de Bilbao i, quan encara no havia fet els 40 i el banc es va fusionar amb el Banc de Biscaia, va ser nomenat director general adjunt del nounat BBV. Des d’aquesta posició va impulsar campanyes d’èxit com el famós “Libretón”. Segurament l’audàcia per crear productes de tanta fortuna va ser clau per ascendir fins a la direcció general del banc i, un cop fusionat amb Argentaria, resistir a la purga que va fer dimitir la majoria dels càrrecs que provenien del BBV, pertanyents a famílies de la burgesia basca. Sense els banquers de Neguri, Goirigolzarri va passar a ser la mà dreta de Francisco González al BBVA i, després de vuit anys com a conseller delegat, aquest li ho va agrair amb un magnífic regal de comiat.
Perquè, si per alguna cosa era conegut Goirigolzarri, és per haver-se prejubilat el setembre de 2009 amb una pensió de 3 milions d’euros anuals i una prima extra de 52 milions més que cobrarà quan faci els 65 anys. En comptes de continuar gaudint de la jubilació daurada, Goirigolzarri va decidir posar-se al timó de Bankia, un fet sorprenent analitzant el seu compte corrent i els llibres de comptabilitat de l’entitat.
En uns mesos que la prima de risc s’enfila i la borsa es desploma, l’economia es contrau i l’atur es multiplica, Bankia ha estat, més que la gota que fa vessar el vas, el tsunami que es precipita damunt d’un riu en marxa. En aquest context, envoltats d’aigua per tot arreu i amb rumors de rescat que arriben per babord i per estribord, Goirigolzarri és l’home sobre el qual tothom té els ulls fixats a l’espera de trobar una sortida a un laberint que per a molts s’està convertint en un atzucac.
El temps dirà si Goirigolzarri se’n surt i pot tapar les fuites d’aigua o bé si és simplement un home de palla que mira cap a un altre costat –concretament, cap al costat d’Alemanya-. Mentrestant, el vaixell (el de Bankia i qui sap si algun de més gran) s’enfonsa i, de moment, no sobren els flotadors.
