José Antonio Marina reuneix la història de la humanitat narrada des de tots els prismes. Al primer volum, Biografía de la humanidad(2018), el filòsof destaca les virtuts de l’evolució cultural mentre que en el segon, Biografía de la inhumanidad (2021) posa l’accent en els defectes que han portat a l’ésser humà a cometre grans errors i atrocitats en contra de la seva pròpia espècie. En el seu últim lliurament, El deseo interminable (2022), l’expert aprofundeix en el món dels sentiments i les passions des d’un aspecte més psicològic. La trilogia, publicada per Ariel Editorial, es vertebra a través de temes universals al llarg de la història de la humanitat.
En quina situació, en quin punt considera que ens trobem, com a societat humana?
En un punt en què hem de reflexionar precisament sobre la història i sobre com hem arribat fins aquí, perquè es preveuen canvis fonamentals. Als Estats Units es parla de l’aparició de la singularitat, que és una mena de nova espècie humana que es formarà per la convergència de tecnologies molt noves, com són la biotecnologia, la neurociència cognitiva, la intel·ligència artificial i la nanotecnologia. I això sembla que suposarà un canvi radical en la nostra manera d’estar en el món. I, a Europa, es parla de transhumanisme. I bé, abans de dir adeu a la humanitat tal com l’hem entesa, hem de veure si comprenem el que és la humanitat i el que hem de mantenir, no fos cas que tiréssim per la borda el bon coneixement adquirit. És un moment realment molt crític per l’acceleració dels canvis.
Un gran repte.
Sí. I sobretot des del món de l’educació. Diem amb excessiva alegria que el seixanta per cent dels llocs de treball on treballaran els nens que ja són a l’escola encara no s’han inventat. No sabem amb quins conceptes pensaran. No sabem amb quins problemes s’enfrontaran. Llavors, què els ensenyem? La reflexió hauria de ser sobre les estructures bàsiques del nostre comportament, com han influït no sols els coneixements, sinó sobretot les emocions en la presa de decisions al llarg de la història. Però també hem d’analitzar els enfrontaments amb els problemes, com els hem resolt, quan ho hem fet bé i quan malament.
I quina creu que ha de ser la via per assolir-ho?
És fonamental recuperar la història i estudiar els mecanismes emocionals que han anat produint els esdeveniments històrics. I t’ho dic jo, que no soc historiador, de manera que no m’estic deixant portar per una espècie d’exageració professional. Jo vinc de la filosofia i vinc de la neurologia, però en aquest moment necessitem recuperar els coneixements que ens proporciona la història perquè és la sedimentació de l’experiència de la humanitat, és el nostre banc de proves. Hem de saber el que va funcionar o el que no va funcionar i quan hem ficat la pota, i per què, si som tan intel·ligents, fem tantes estupideses. I per això necessitem saber-ho per intentar evitar que torni a succeir.
En els seus dos primers llibres fa una anàlisi de la biografia de la humanitat i la inhumanitat. Quines tesis n’ha extret?
A Biografía de la Humanidad, que és el primer llibre, explico que la humanitat s’ha enfrontat sempre a problemes i que aquests han estat els mateixos en totes les cultures, però que cadascuna els ha resolt a la seva manera. De manera que el que tenim és un coneixement de totes les cultures per veure quines solucions han estat les millors i quines pitjors. Saber com hem anat inventant les solucions als problemes és fonamental.
I, al segon, a Biografía de la Inhumanidad?
Doncs va ser constatar un fet molt trist. Al llarg de la història hem anat progessant, però de sobte tenim una espècie de col·lapses civilitzatoris que ens fan tornar enrere, que ens condueixen a l’atrocitat. El segle XX n’és una clara mostra: tot el progrés científic i tecnològic aplicat en la longevitat de les persones, en la resolució de problemes de la fam, dels drets… de sobte, en diverses ocasions, s’ha enfonsat. Es va enfonsar amb les dues guerres mundials, es va enfonsar amb els genocidis repetidament executats al llarg del segle, amb dues fams gegantines motivades per qüestions polítiques, a Ucraïna, precisament, i a Rússia. Ens hem de plantejar: quins són els mecanismes que ens fan perdre el sentit comú, tornar enrere i desmuntar tot el que hem creat?
I per acabar, el passat 2022 publicava El deseo interminable. D’aquest anhel de felicitat, ara se’n parla molt. Massa?
Sí, s’ha posat excessivament de moda. El tipus de felicitat de la qual es parla tant és una espècie de “ganes de passar-m’ho bé”. Cal eliminar els sentiments desagradables, buscar el confort, la comoditat i qualsevol cosa que ho pertorbi cal expulsar-lo, com a cosa dolenta. La felicitat és una cosa molt més complicada, perquè no és només passar-s’ho bé, és també mantenir unes relacions socials afectuoses, estimulants, pacífiques, que algunes vegades exigeixen també sacrifici.
Vostè considera que tenim el risc de quedar-nos paralitzats com a humanitat?
Correm el risc de quedar-nos paralitzats per l’influx de les noves tecnologies i especialment de les xarxes socials. Unes xarxes socials que per un costat he d’admetre que són molt “divertides” perquè produeixen una espècie d’absorció de l’atenció dels seus usuaris, però que també poden tenir una certa dependència en la passivitat, sobretot quan desapareixen aquests estímuls que tant ens agraden. D’altra banda, en aquesta línia de passivitat, també hi ha el problema de la dependència de la mirada aliena o del judici aliè. D’alguna manera el signe dels temps és que estem envoltats de contradiccions. Mentre per un costat uns ens diuen que l’autonomia és decidir per un mateix, per un altre estem gairebé disposat a matar per un like a Twitter o a Instagram.
Per acabar, quin consell dona de cara al futur de tots plegats?
Com a conclusió, penso que el que hem de fer és redissenyar la intel·ligència humana precisament aprenent del que s’ha fet de bo en cada moment de la història per a poder-nos-en sortir dels reptes fabulosos que poden venir. Per tant, hem de saber aprofitar sense embuts, per exemple, el desembarcament immediat de sistemes d’intel·ligència artificial potentíssims, barats i que ja estan a disposició de tothom, els quals darrerament són objecte de la nostra atenció. No n’hem de tenir por.
