José Antonio Marina, un dels pensadors espanyols més reconeguts del moment, és especialista en filosofia, concretament en política, intel·ligències múltiples i ètica. Habitualment col·labora en diversos mitjans de comunicació i és doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de València. També ha estat el creador de la Universidad de Padres. Entre els guardons rebuts, destaquen el Premi Anagrama d’Assaig, el Premio Giner de los Ríos de Innovación Educativa i la Medalla de Oro de Castilla-La Mancha. Ha escrit desenes de llibres, els dos darrers: La educación del talento. Editorial Ariel (2010) i El cerebro infantil. La gran oportunidad. Editorial Ariel (2011). I el 2006 va ser autor de Anatomía del miedo: Un tratado sobre la valentía. Més informació: http://jose-antonio-marina.blogspot.com/
Vostè enceta el llibre ‘Anatomía del miedo’ citant Heidegger: “No podem tan sols imaginar-nos com seria el món vist amb els ulls d’un valent”.
La por pot encegar la nostra percepció de la realitat. La por és una emoció que si s’ha mantingut al llarg de tota l’evolució és perquè és necessària. Perquè, de fet, la por és la detecció d’un perill que ens amenaça.
Però tenim masses pors, professor Marina?
Sí, el problema és que l’ésser humà ha inventat contínuament pors. És l’espècie més poruga que existeix perquè no solament sent por davant perills reals, sinó també sent por davant perills que anticipa, imagina i amplia.
I això ens angoixa…
Avui hi ha persones que es desperten amb por, amb ansietat, i sense saber de què. La por s’ha convertit avui en un perill per l’home, en una forma de sentir que ens pot amargar la vida. I per això hem de desempallegar-nos de la por i aprendre a ser valents.
Per tant, podem dir que la història de la civilització és la història de la lluita contra la por.
Sense cap mena de dubte. Històricament hem lluitat contra moltes pors: por a la mort, por a les forces de la natura -un dels fenòmens que va donar origen a les religions-, por al poder, por a la solitud- a les societat prehistòriques i feudals una de les grans angoixes humanes era ser desterrat de la pròpia col·lectivitat-…
I ara?
Doncs ara vivim un moment històric penetrat també per moltes pors: al terrorisme, a l’atur, a la ruptura… De manera que com a persones i com a societats hem de saber què fer amb la por perquè aquesta, vulguem o no vulguem, és present a les nostres vides.
No totes les persones, però, reaccionem igual davant les mateixes amenaces.
Per això és important reconèixer que gran part de les pors, són apreses. Un dels objectius educatius de la Universitat de Pares respecte els fills és precisament saber com educar nens que siguin valents. Ara bé, això tampoc vol dir generar nens insensats -que no sentin mai la por- perquè d’aquest tipus de persones també cal desconfiar.
Cal un equilibri.
Sí. Cal tenir la por justa davant els perills reals. I sobretot, perquè en això consisteix la valentia, procurar no deixar de fer alguna cosa que s’ha de fer encara que aquesta requereixi un esforç. I és que cal tenir clara una cosa: els valents també tenen por. La vertadera valentia no és heroica, valent és aquell que fa allò que ha de fer. (…)
Si vols llegir la resta de l’entrevista, demana’ns l’exemplar a redaccio@valors.org.
