La casa de Jordi Llovet està plena de llibres, no podria ser d’altra manera, tractant-se d’un crític literari, assagista, filòsof i catedràtic de Teoria de la Literatura i la Literatura Comparada de la Universitat de Barcelona. Gràcies a les seves traduccions, hem pogut llegir en català les obres de Voltaire, Rilke, Mann, Kafka, Flaubert i Baudelaire. Malgrat la seva obra, algunes persones el van conèixer el 2008, quan va publicar el llibre ‘Adéu a la Universitat’ (Galaxia Gutenberg), una reflexió sobre el futur de les humanitats. Mentre conversem, la sala s’omple de fum i a fora el dia s’apaga.
Hi ha tantes definicions de cultura com persones?
No. Només hi ha dos tipus de cultura: la cultura popular i l’alta cultura.
I quina és la diferència? Com definim la cultura popular?
La cultura popular, també dita folklore, sempre és la mateixa. Els fets del folklore sempre es repeteixen i cal que sigui així. Estan obligats a repetir-se contínuament perquè es mantingui la seva identitat i la identitat que donen als pobles. La Patum de Berga, la dansa de la mort de Verges… totes aquestes festes pròpies de cada lloc sempre són idèntiques.
La cultura popular no evoluciona?
La cultura popular és molt digna i molt útil, perquè permet la solidaritat i la cohesió social; ara bé, recorre a temes i a mites ancestrals i històrics. Davant de possibles canvis, la frase “això sempre s’ha fet així” demostra que la cultura popular té una inèrcia que és molt difícil de canviar.
I l’anomenada alta cultura, quines característiques té?
L’alta cultura és aquella que dona un to diferent a un país, a una civilització; és la cultura que fan els particulars. L’alta cultura no forma part d’una col·lectivitat, sinó d’un individu. L’alta cultura no recorre mites o temes ancestrals, sinó fets completament nous. Si vas a la Fira Arco de Madrid veuràs coses que, si les compares amb grans obres de la història de l’art, potser et semblaran tremendes, però són noves. Les obres de l’alta cultura són afirmacions simbòliques, singulars i innovadores. No són obres per reafirmar una societat o una identitat, són obres minoritàries. Les obres que formen l’alta cultura, siguin quadres o peces musicals, estan pensades per alabar un col·lectiu petit.
Per tant, l’alta cultura ha de ser particular, singular i nova.
Exacte. En tota la història de l’art d’occident, només existeix un únic episodi en què hi ha hagut una mena de còpia-repetició: el pas de Grècia a Roma. Els romans van imitar l’art, la literatura, les arts plàstiques, l’arquitectura… de la Grècia clàssica. Havia estat tan gran l’aportació dels grecs que els romans van decidir imitar-la. Per exemple, l’Eneida, de Virgili, és una revisió de la Ilíada, d’Homer. Però això no ha tornat a passar mai més. L’alta cultura medieval eclesiàstica és força repetitiva i per aquest motiu després venen els humanistes, que són enormement diferents.
L’alta cultura és elitista?
No, és minoritària. És cert que aquest tipus de cultura era finançada per gent que tenia diners —gent elitista—, però s’ha de qualificar de minoritària. La Divina Comèdia de Dante és absolutament original, però quanta gent la llegeix en el moment que es publica? Per exemple, El Quixot de Miguel de Cervantes s’ha llegit molt, però no podem pas dir que hagi canviat una societat. Només hi ha dos llibres que han canviat realment les societats: els evangelis i El manifest comunista de Marx. Els Evangelis, igual que el folklore, de seguida es va adaptar a la gent i va canviar pobles i societats d’aquí fins a l’Orient. Inclús van canviar els valors i els principis morals del món.
Per tant, l’alta cultura no serà mai de masses?
No, mai. Molta gent pot dir que admira en Miquel Àngel o en Brunelleschi, però l’admiració de la gent per aquests artistes és de classe turista. Quanta gent sap com es va construir la cúpula de la basílica de Florència? Tenim obres d’alta cultura que han estat molt divulgades, per exemple El Quixot, però, en general i, sobretot a partir del romanticisme —un moviment molt individualista—, l’alta cultura no és mai de masses. De fet, l’art contemporani és una herència del caràcter individual de l’artista romàntic. Et pot agradar més o menys, però l’art actual és una afirmació de singularitat contra un món en el qual cada vegada tot és més comú, general i els mites estan degradats.
Segons aquesta divisió, en l’àmbit de la literatura, un best-seller s’hauria de considerar cultura popular?
Els best-sellers també són cultura. Ara bé, per què es venen tant? Perquè toquen temes que funcionen molt bé i que són políticament correctes. A Catalunya, per exemple, durant molt de temps els autors han sofert la cotilla del catalanisme. S’han vist obligats a fer directe o indirectament missatges d’amor a la pàtria. En aquest sentit i en certa manera, avui encara patim els efectes de la renaixença. Per tant, hi ha una literatura basada en els mites del país i en temes actuals (feminisme, antitabaquisme, canvi climàtic…), però aquesta literatura no dura. En aquest moment fins i tot es venen llibres només pel fet d’estar escrits en català, però aquesta no pot ser l’excusa per vendre qualsevol cosa. Ens cal literatura més seriosa i crítica. Una cosa és clara, si l’autor se sotmet a la literatura de masses és molt difícil que creï literatura de valor.
I com hem de definir la contracultura?
Aquest és un terme que no m’agrada. La contracultura és aquella que va en contra de la cultura anterior. Per exemple, la contracultura dels anys setanta (la revista Ajoblanco, els hippies…) anaven en contra de la cultura antiga. Però, això, personalment, ho considero trampós.
En quin sentit?
Els Beatles, per exemple, clamaven per la pau, per l’amor, per les relacions sexuals lliures… però no feien res contra l’establishment. Produïen música per a grans concerts perquè la gent anés a lluir el cos. I la gent anava als seus concerts sense entendre res del que deien. En la mateixa línia, quan, avui, veig un concert del Sónar penso que només serveix perquè els joves s’excitin, suïn, facin exercici, preguin drogues, practiquin sexe, però un concert del Sónar no té el mateix efecte que sentir la Passió segons Sant Mateu de Bach.
“Les obres de l’alta cultura són afirmacions simbòliques, singulars i innovadores. No són obres per reafirmar una societat o una identitat, són obres minoritàries”
La contracultura sempre ha de tenir un missatge revolucionari?
Sí, però a més, ha de ser una contracultura de qualitat. I, actualment, la contracultura ha anat derivant cap a una cosa alienant. Ara, l’objectiu de la contracultura és que l’individu s’oblidi d’ell mateix. I a això cal sumar-li el fet que avui no hi ha educació en valors, no hi ha discerniment i no hi ha cultura dels clàssics. Fins ara sempre hi havia hagut reaccionaris i afirmacions artístiques, sobretot literàries, que presentaven les coses de forma prou dialèctica perquè el lector pogués triar el seu camí. Avui, però, llegeixes una història sobre feminisme i no t’aporta res de nou.
La contracultura d’ahir s’ha convertit en la cultura d’avui?
És clar! Els Beatles avui ja són altíssima cultura. I també ho són Bob Dylan, Joan Baez… encara que molta gent no els ha sentit mai. La contracultura d’abans s’ha convertit en cultura tradicional d’avui i els joves quan escolten aquests músics pensen: “ai, quin avorriment!”. Els joves consideren els Beatles tan antics com les composicions de Schubert, que són d’un segle i mig abans.
Fa temps hi havia uns llocs específics que vinculats a l’alta cultura: el Liceu, el Palau de la Música… Espais no oberts a tots els públics ni a tots els artistes. Això, però, ha desaparegut. És un perill la democratització de la cultura?
L’exemple del Liceu és idoni. El Liceu escenificava les òperes tal com havien estat escrites. Per exemple, Les noces de Fígaro, de Mozart, van ser estrenades a Viena per primera vegada el 1786. Així, doncs, durant molt temps, s’escenificava respectant els valors i els costums del temps determinat en què havia estat escrita l’obra. En aquesta òpera es parla del ius primae noctis (‘dret de cuixa’), el dret del senyor d’una casa a mantenir relacions sexuals amb una dona del servei en la seva nit de noces. Un dret que a final del segle XVIII, a les portes de la Revolució Francesa, ja s’estava acabant, però encara existia. I, Mozart amb aquesta obra el critica. Però si per arribar a nous públics, ambientes aquesta història en un apartament de Manhattan i el senyor de la casa té relacions amb la minyona amb el seu consentiment, desvirtues l’obra i ningú entén res. Perd tot el sentit.
Per tant, la democratització de la cultura està desvirtuant certs productes culturals?
Avui, la gent vol espectacle! Fa poc, al Liceu, van fer un Rèquiem de Mozart en el qual els músics, els solistes, estaven a baix de l’escenari, mentre a dalt, feien una pila de bestieses que ningú entenia què volien dir. No s’entenia res. Inclús van haver de repartir un full amb explicacions! Un rèquiem, si et llegeixes el text, és una reflexió sobre la vida i el pas a la mort… així de senzill i d’espiritual. Un rèquiem de Mozart no pot ser una festassa! Estan pervertint una cosa que és cultura molt seriosa amb la nova cultura espectacle. Els escenògrafs juguen a veure qui la fa més grossa.
La cultura s’està degradant?
Sens dubte, la cultura s’està degradant perquè s’està fent servir per entretenir persones que només volen espectacles amb molt de color, acció, que no fatiguin, que no facin pensar… Això està passant amb moltes coses, però l’exemple de l’òpera és molt evident. Donem per fet que el ciutadà no té capacitat per entendre una cosa que va passar fa dos-cents anys o més. Per exemple, segons les enquestes, el Partenó és el millor edifici que s’ha fet mai a la història, però els visitants ignoren que són davant d’un temple dedicat a la deessa Atenea. I, com que els ciutadans no volen fer un esforç intel·lectual, degradem l’obra.
Però si tractem el públic d’estúpid, no n’aprendran mai. És un peix que es mossega la cua…
Un dia vaig anar al futbol a veure el Barça amb el meu oncle i vaig contemplar aquella actitud frenètica i histèrica que hi ha a tots els camps de futbol. Ell deia: “Com que ara hi ha més bona educació a Catalunya, la pròxima generació ja no es comportarà així”. I, avui, la tercera generació, es continua portant igual. L’ésser humà, com deia Josep Pla, és com és. Interpretar una peça clàssica demana un esforç i, per fer-ho, es necessiten tenir uns referents. Fa cinquanta anys una persona amb una educació bàsica tenia uns mínims referents d’història, religió, música, costums, etc. Però els referents de les darreres generacions són molt pobres a causa de l’educació. És molt difícil situar-se en un altre moment de la història, com passa amb moltes obres d’art, si no se sap res d’història.
I a tot això cal sumar-li el revisionisme cultural alimentat pel terme “políticament correcte”…
Efectivament. Ara, com que l’Otel·lo de Shakespeare és un assassí ja no pot ser negre, perquè la gent es podria imaginar que tots els criminals són negres. I Hamlet pot ser interpretat per un negre. Quants prínceps de Dinamarca abans del temps de Shakespeare eren negres? Cap. El políticament correcte és el pitjor que pot passar a una cultura. Es tanquen els conceptes, ja no s’admeten discussions i la cultura deixa de tenir moviment.
Com veu la penetració de la intel·ligència artificial en el món de la cultura?
Amb la intel·ligència artificial es poden fer barbaritats. És una gran desfeta cultural i de la mateixa intel·ligència que ara es presti més atenció a la intel·ligència artificial que a la intel·ligència natural. El nostre objectiu hauria de ser que tota la societat tingués un cert grau d’intel·ligència natural desenvolupada, però, és obvi que cada vegada estem més sotmesos a coses artificials. Quanta gent ha perdut la feina per la intel·ligència artificial? Per què valorem més les feines urbanes que les rurals? Si el món rural desapareix, què menjarem? En aquest sentit, estic completament en contra dels horts urbans. Són una contradicció.
Històricament, entre tecnologia i cultura, aquesta sempre ha tendit a perdre.
De fet, ara ja es fa art tecnològic i això em preocupa més. La meva esperança és la literatura perquè, encara que avui ja escrivim amb ordinador, cal pensar les frases paraula per paraula i l’escriptura té unes lleis que no es poden vulnerar. Un quadre es pot reproduir, però una frase sempre ha de tenir sentit. Una frase sempre s’ha de sotmetre a uns principis bàsics, a unes lleis sintàctiques. No es pot escriure de forma arbitrària. Si a la cadira li dius taula i a la taula cadira, ningú t’entendrà. La literatura sempre s’ha desenvolupat cenyida i sotmesa a unes normes, tant que el filòsof, crític i semiòleg Roland Barthes, quan van entrar al Collège de France, va assegurar que “el llenguatge és feixista”. No és feixista, però, a diferència d’altres disciplines artístiques, com la pintura, sí que és una autoritat.
“Ara, com que l’Otel·lo és un assassí, ja no pot ser negre. El políticament correcte és el pitjor que pot passar a una cultura. Es tanquen els conceptes, ja no s’admeten discussions i la cultura deixa de tenir moviment”
La intel·ligència artificial avui, també pot reproduir el llenguatge humà; fins i tot estils particulars.
Segur que el reprodueix d’aquella manera. Per exemple, ja s’ha demostrat que la traducció simultània de les màquines no funciona. El robot no capta les frases fetes. Com tradueix embolicar la troca? Es pot introduir molta informació a una màquina, però el català és tan ric en refranys, frases fetes, expressions… que una màquina no parlarà ni escriurà mai com una persona. També hi ha altres coses que una màquina no farà mai. Una màquina no està preparada per fer l’amor amb una altra màquina. Això no passarà.
La cultura, en general, què aporta a una societat?
Miquel Martí i Pol no és Carles Riba ni Rilke, però, tothom escrivint pot dir coses molt profundes. Ara, l’exemple número u és la música. Als antípodes d’un concert del Sónar, una simfonia de Mozart és d’una bellesa i una harmonia que genera pau. Està comprovat que les vaques generen més llet si senten música clàssica. Amb la música tecno es posen nervioses. La música religiosa té una profunditat brutal. I si els joves tinguessin cultura musical, sabrien discernir amb facilitat quina música genera pau i aporta uns valors i quina no.
La incultura té conseqüències?
Ho explico amb una anècdota. Un ministre d’Educació, al Parlament anglès, demana una reforma. I el ministre d’Hisenda respon: “No, això és massa car”. I el ministre d’Educació insisteix: “Surt més car no fer-ho”. La incultura pot provocar vandalisme.
Fa unes dècades es feia servir el concepte “home de cultura”. Ara sembla que ha desaparegut. A part de vostè, encara en queden?
Sí, encara n’hi ha.
Molts d’aquests homes de cultura estaven vinculats a la universitat. Vostè, el 2008, va escriure el llibre Adéu a la Universitat. La crisi de l’educació com la vincula a la crisi de la cultura?
S’ha de dir la veritat. L’ensenyament s’ha anat degradant perquè els mestres han hagut d’abaixar el llistó. Els alumnes s’han acostumat a trobar la informació de forma immeditada al telèfon i a l’ordinador i ara ja no volen fer cap esforç intel·lectual. Avui, els alumnes no saben res de res. A més, la memòria està desacreditada. Encara que no ho sembli, per entendre el món actual, va molt bé saber que la Revolució Francesa va ser el 1789 i que la victòria de la majoria de les democràcies del món, excepte la nord-americana, són conseqüència d’aquesta. Per això, avui, als Estats Units, un país molt més jove que Europa, els sembla normal tenir un imbècil com a president i a Europa no tant.
Hem perdut els referents culturals?
Jo, a la Universitat de Barcelona, vaig tenir una gran quantitat de mestres: l’Antoni Comas, en Miquel Batllori, en José Manuel Blecua, en Martí de Riquer, l’Antoni Vilanova, en Francisco Marsá… Aquestes mestres han desaparegut i nosaltres ja no vam tenir el mateix nivell. I, ara amb un sou de sis-cents euros, és impossible estudiar, viatjar i comprar llibres. La política universitària ha estat molt nefasta.
