El 2008 va rebre el Premi Crítica Serra d’Or de poesia per ‘Diari d’un setembrista’ i el 2011 el Vicent Andrés Estellés de poesia per ‘Entrada de fosc’, però l’atorgament del Premi de la Crítica Literària 2013, un dels guardons de major prestigi a l’Estat ja que l’escullen els crítics literaris, en la categoria de poesia per ‘Vetlla’ confirma l’escriptor i poeta penedesenc Jordi Llavina com un dels noms referents de la literatura catalana actual. ‘Vetlla’ és, segons el propi autor, un “poema narratiu” assentat sobre tres eixos, el narratiu, el de crònica i el líric. El text arrenca el 1984 quan una noia regala un llibre de poemes a un noi.
Quina ha estat la seva reacció al premi obtingut, que és un premi de la Crítica Literària? Ara es tendeix a valorar molt el que diu “la gent”, a les xarxes socials, i cada cop perd més presència el que diuen “els entesos” en cada tema…
El de la crítica és un premi a l’obra publicada. Per tant, tu no t’hi presentes, i tampoc no hi comptes. M’ha fet molta il·lusió, no cal dir-ho. És un premi de prestigi i, doncs, un reconeixement a una obra i, de retruc, un estímul per continuar fent l’obra literària en curs. Malauradament, en aquest país sovint pesa més la vida literària, la societat literària, que no pas la literatura per se. L’únic que compta és l’obra.
Els autors acostumen a tenir una relació tempestuosa amb els crítics; alguns asseguren que no llegeixen les crítiques que els fan. És d’aquests darrers?
Bé, jo també exerceixo de crític i per tant ara no puc jugar a la puta i a la ramoneta. Intento sempre ser ponderat i trobar el que de bo té sempre una obra, contextualitzar-la en el contínuum d’una trajectòria i sobretot destacar allò que és perdurable d’una obra; tot això no sempre es fa. També dir el que no em sembla bo i el que em sembla perfectible. Jo sí que acostumo a llegir el que diuen de mi; a vegades m’ha servit i tot.
Més enllà dels crítics, hi pensa, vostè, en com es rebrà la seva obra, un cop publicada? És possible abstreure’s del ressò que la pròpia obra sap que generarà?
No, quan escric no tinc present ningú en concret. Jo escric per una necessita meva dels 13 o 14 anys; llavors vaig saber que em dedicaria a llegir i a escriure. Per tant no escric ni al dictat de ningú, ni per acontentar ningú. És una necessitat meva. Però si que a vegades hi ha coses a l’ambient que et poden ajudar a matisar la mirada. De fet penso que qualsevol autèntic escriptor no escriu per acontentar ni per sentir-se part d’un sistema literari, sinó per un afany de recerca de la bellesa, del dolor, de les veritats… tot i que una obra d’art no deixa de ser un artifici, de depuració formal. Però dins d’això hi caben totes les nostres angoixes vitals, la capacitat d’emocionar-nos, d’explorar la nostra ànima… (…)
Si vols llegir l’entrevista sencera, pots adquirir la revista en aquests punts de venda o demanar-la a redaccio@valors.org
