Jordi Llavina, escriptor i poeta, posa en valor el temps com a qualitat temporal per entendre’ns i defensa la poesia com a eina per a la comprensió de la vida i del nostre entorn.
Quina seria la diferència entre viure i existir?
Dit grosso modo, existir seria la prosa i viure la poesia. Per mi, lògicament, la funció d’una poesia és recordar que l’objectiu d’una vida plena és ser viscuda amb intensitat i amb aprofitament. Pel que fa a existir, tinc la sensació que és més aviat deixar-se caure per un pendent d’inèrcia, d’anar complint… allò del refrany català: “qui dia passa any empeny”, que a mi, a vegades, em fa una mica de ràbia. Jo no estic disposat a resignar-me a això; jo vull viure cada dia amb alguna cosa que doni sentit aquest dia a dia, i naturalment, anar sumant aquests dies per fer un any de profit. No vull que arribi un dia que, parafrasejant Gabriel Ferrater, digui “faig col·lecció de dies, però els tinc tots repetits”; de cap de les maneres.
Precisament, el filòsof francès Edgar Morin assegurava fa unes setmanes que “la vida és una lluita entre la poesia i la prosa”. Entenent per poesia el gaudi i per prosa l’avorriment, què en pensa?
Vaig llegir aquesta entrevista i em va agradar molt. Ara bé, aquest titular potser és una mica reduccionista. És a dir, naturalment, necessitem molta prosa a la vida i no es pot viure sempre amb la intensitat de la poesia. El que volia dir és que no tothom acaba acumulant prou riquesa per no haver de patir. Cal tenir unes seguretats mínimes ben cobertes i, si pot ser, a partir de la vida amb altres. La vida té un altre sentit. I en el meu cas hi ha una funció vital molt peremptòria, però a la vegada molt fonda, que és la de la literatura i, més concretament, la poesia. Això ho sé des dels dotze anys, i ja en tinc 55. Però hi ha una altra dimensió en la meva vida, que és la de l’altre i la de tenir cura de l’altre. Penso que, si no hi ha aquests exercicis, si no hi ha aquesta part de tenir cura de l’altre, la vida es trenca. Conec molta gent que es dedica als altres, que s’hi aboca d’una manera generosa, desinteressada, i, malauradament, també en conec molta que viu per a si mateixa i que està tancada al seu redòs. Per tant, la plenitud d’una vida és tenir un objectiu important, com pot ser el cas de la literatura, però també no descuidar aquesta part de tenir cura dels altres.
“Jo no estic disposat a resignar-me a això; jo vull viure cada dia amb alguna cosa que doni sentit aquest dia a dia per fer un any de profit”
Fins a quin punt som conscients d’aquesta vida i d’aquesta existència i les diferències que tenen aquests conceptes?
No ho sé. Vull dir, no ho sé en general. Si parlo per mi, jo en soc molt, molt conscient. Com he dit, jo no em resigno a existir. Jo no em resigno a passar d’un dia a un altre maquinalment. Jo vull que la vida tingui sentit. I com que en soc molt conscient, aquest és el tema principal de tots els meus llibres, de tots. L’aprofitament de la vida. Hi ha una frase cèlebre que diu que el suïcidi és el tema essencial o principal de la filosofia. Jo no hi estic gens d’acord. Entenc el motiu, però jo crec que el tema essencial és com aprofitem bé el temps que no sabem quant és.
Precisament el poemari Un llum que crema, que va publicar aquest passat mes de febrer, parla sobre el pas del temps, els valors més lligats a la vida. La vida és temps?
Ens agradi o no ens agradi, discorrem en una línia de temps. Hi ha un molt bon amic meu, que ho és des de fa molts anys i amb qui comparteixo moltes coses, que és el filòsof Josep Maria Esquirol, que, en el seu últim llibre, deia que li semblaria molt més escaient parlar no tant dels mortals, en referència als homes i a les dones, sinó dels que neixen. És a dir, el que és realment un gran miracle, el que és una sorpresa del tot inesperada, és que algú pugui néixer tal com és. Aquesta és la veritable meravella, no?
El temps, d’una banda, ens determina per aquest límit que deia i, de l’altra, ens obsessiona. Una cosa és conseqüència de l’altra?
Sí, no hauria de ser així, però reconec que, personalment, el pas del temps, el concepte de temps m’obsedeix. A mi particularment m’obsedeix –potser el verb obsedir té connotacions clarament pejoratives o negatives–. Vull dir que m’ocupa molt. Cada dia que passa penso en el temps, i no d’una manera agònica, no d’una manera tremendista. De vegades, quan faig balanç de la jornada abans de dormir, em dic: “què he passat avui?”, perquè soc conscient que en aquest pas del temps hi ha dies més aprofitats que d’altres, hi ha dies en els quals me’n vaig a dormir més satisfet o més content, i d’altres que no. Però crec que val la pena tenir aquesta consciència del temps. No amb obsessió, però sí amb la consciència de saber que faig servir molt aquest verb, però per mirar d’aprofitar-lo, no únicament per a un mateix, insisteixo, sinó també per al que ens envolta.
La vida està condicionada per l’entorn, espais o per factors socioeconòmics…
Sí, indiscutiblement que sí. Anava a dir que desgraciadament o afortunadament sí. Segurament més desgraciadament, perquè són més els que pateixen per un entorn que no els és propici i que, per tant, els juga en contra, que no pas els que tenen un entorn tranquil, en el qual no s’han de preocupar de moltes qüestions.
Personalment sempre he defensat l’element de la voluntat humana, aquest element schopenhauerià –per esmentar un dels filòsofs que n’ha parlat més, de manera més constant i probablement més profunda–. Soc molt defensor de la voluntat humana perquè he vist persones que tenien uns entorns molt desfavorables que han sabut crear coses realment molt importants. Per tant, sí que ens afecta, sí que ens influeix, sens dubte, ens influeix molt. Les condicions socials, econòmiques, ens coaccionen de vegades i ens influeixen sempre.
Aquestes condicions a vegades tenen forma de crisi. Avui, en lloc de viure, creu que potser sobrevivim?
La crisi del 2008, per exemple, va ser un moment de crisi, no sé si global, però com a mínim aquest país i aquest estat, i bona part d’Europa, si no tota, la vam patir. Després va venir la crisi de la pandèmia, una pandèmia que ens va obligar a quedar-nos a casa, que ens va obligar a sotmetre’ns a mesures molt coactives. Això són crisis reals. Malgrat tot, és responsabilitat també de cadascun de nosaltres que en aquests moments sapiguem veure punts forts, sapiguem ser prou forts per sobreposar-nos a aquests imponderables, a aquests problemes que no són menors, al contrari, i puguem fer alguna cosa més que existir. La comesa durant la pandèmia no era només existir, sinó que era veure què podíem fer per no enfonsar-nos com a societat.
No som conscients de la nostra finitud fins que no fem retrospectiva?
És així. A l’última novel·la d’en Ramon Solsona, Temps enrere, hi ha una citació, em sembla que del gran filòsof danès Kierkegaard, que diu: “La vida només es pot viure mirant endavant, però només es pot entendre mirant enrere”. I això és veritat. Només podem entendre la dimensió de la vida pròpia i la vida més col·lectiva mirant enrere, perquè necessitem aquest moviment diacrònic. Entendre el que ha passat. Però que aquest entendre, aquesta avaluació de la vida no ens ha de fer perdre el sentit de compromís que jo crec que és essencial en la vida i que és justament el meu entendre el que diferencia la vida d’una mera existència.
I per últim, de quina manera la poesia l’acompanya a l’hora d’entendre el pes de la vida?
En el sentit més profund que podem imaginar. En el sentit més present. Algú em va preguntar fa poc per a què servia la poesia. Jo li vaig dir: “mira, honestament, la poesia no serveix absolutament de res. Probablement és de les coses que menys serveixen a la vida fins que no has llegit un poema que t’ha sacsejat”. Jo, als tretze anys, vaig llegir un poema de Vinyoli que em va sacsejar la consciència. Des d’aleshores, sense poesia la meva vida no és plena, perquè sense poesia els dies viscuts no tenen el mínim gruix simbòlic. Perquè sense creació d’imatges, de símbols, de metàfores, em sembla que la vida és fada, és insípida, no té prou sentit. Per tant, naturalment que serveix, serveix de molt! Serveix per fer-la molt més rica, serveix per entendre millor els altres, serveix per gaudir més pròpiament de la vida, serveix per valorar més un lloc increïble per on passeges, però també per poder entendre millor, segurament, el patiment de la gent. Per a tot això serveix la poesia.
