L’actor actua a El principi d’Arquimedes, de Josep Maria Miró, a l’Espai Texas de Barcelona fins a finals d’abril. A partir d’un petó d’un monitor a un nen, en aquesta obra es reflexiona sobre la confiança, els prejudicis i els mecanismes de control de la por.
Posaria la mà al foc per algú?
És una pregunta difícil de respondre. Depèn molt de la situació. És una reflexió que ens hem fet moltes vegades amb els companys que interpretem l’obra. A vegades no saps ni si la posaries per tu mateix. És un debat filosòfic complicat de resoldre.
L’obra El principi d’Arquímedes no dicta sentència sobre el petó que suposadament un monitor fa un nen. El públic sí que jutja?
El públic marxa dubtant, parlant de la història. Cadascú té una opinió i una visió diferent. Quan fem una obra, ens interessa que en parlin, no tant de com està feta, sinó que del que volem explicar. En aquest cas es compleix mil per mil. Tothom se’n va a casa amb suposicions i dubtes.
Aquest text teatral va ser estrenat per primera vegada el 2012. La societat en aquests anys ha canviat molt. Els dubtes són diferents?
L’obra parla de la por, i tots ens hi podem sentir interpel·lats. De fet, el seu autor, en Josep Maria Miró, sempre explica que la idea neix després dels atemptats de l’11-S als Estats Units i de com el terror es va estendre a tot el món. Evidentment, des d’aleshores la societat ha canviat molt.
Sobretot respecte com tractar els abusos sexuals a menors.
Exacte. Malauradament, en aquests tretze anys hi ha hagut casos cada dos per tres. El tema dels abusos, sigui a menors o no, l’hem tingut present i a les converses de tothom. En part i gràcies a això, s’han creat protocols, que és una cosa que hem modificat a l’obra. Hem fet petits canvis al text, per contextualitzar-lo al 2025.
Aquestes situacions sovint podem creure que ens toquen de lluny, però segurament les tenim més a prop del que ens pensem.
Ens hi podem trobar, i ens hi trobem. Encara que no ens toqui de prop a través de gent coneguda, a les xarxes socials sempre en surt alguna notícia. A més, veient com tothom opina sabem cap a on es decanta la societat i sembla que també ho hàgim de fer nosaltres.
Ara que parla d’aquest judici cibernètic, l’anonimat fa que cada vegada ens costi menys assenyalar algú?
Tenim la inèrcia i la tendència a buscar un posicionament. Ens sentim obligats a formar-nos ràpidament una opinió. Ja no donem temps al dubte, i el dubte, per mi, és reflexió. Oblidar-nos de la reflexió és un error. No només respecte les persones que poden ser jutjades, perquè un dia podem ser nosaltres, sinó cap a un mateix i la manera de pensar la vida.
Però sempre ha estat així.
Tinc la impressió que des de la pandèmia se’ns obliga a ser policia ciutadana, i no m’agrada gens. Crec que tot plegat neix de la por, però pot ser problemàtic que ens convertim en jutges i convertim altres ciutadans en botxins.
Quins valors considera essencials?
Em sembla que és essencial mantenir la col·laboració, la reflexió i la calma. Sobretot la crida a la calma, tot i que de retruc cada vegada s’està fent més una crida als bàndols.
I quins valors creu que estan en crisi, en la societat actual?
L’empatia entre els éssers humans està en crisi. Només cal veure l’auge de l’extrema dreta arreu del món. Sembla que sentim com un atac que una persona no es posicioni exactament com nosaltres. La manca de debat, de conversa i d’autocrítica ens fa pitjors.
