Avui, molts estats, independentment de la salut del seu mercat de treball i de la seva situació econòmica, es plantegen la reducció de la jornada laboral. Què ha provocat aquesta tendència?
La reducció del temps de treball és una tendència natural i visible durant els darrers dos-cents anys. I, d’ençà de la revolució industrial, s’ha reduït moltíssim. Fins aquell moment eren habituals les jornades de més de cinquanta hores setmanals, el treball infantil i no hi havia una regulació estricta del temps de treball; però, a partir de la segona meitat del segle XIX, es va començar a normativitzar la jornada laboral i també va aparèixer, a les fàbriques, el conflicte entre el treball i la productivitat. Els nous avenços tecnològics buscaven optimitzar el procés productiu i d’alguna manera això també va contribuir a reduir el temps de treball.
Però no tots els avenços tecnològics han provocat aquesta reacció.
No. La situació més anòmala l’hem viscut a les darreres dècades, quan s’han produït avenços tecnològics i científics molt importants (Internet, intel·ligència artificial, etc.) però això no ha revertit en la reducció del temps de treball. Avui, com a mínim legislativament, seguim tenint la mateixa jornada laboral de vuit hores i quaranta hores setmanals de fa cent anys i la majoria de països s’han estancat en aquesta proposta. La reducció del temps de treball només s’ha produït a conseqüència de l’augment de la temporalitat, element que empobreix i precaritza i que no és desitjable. Ara bé, els darrers anys sí que s’ha notat una creixent desistematització del temps de treball. Al contrari del que va passar durant la Revolució Industrial, moment en què les jornades laborals van tendir a igualar-se, avui, tendeixen a fragmentar-se.
Queda molt lluny la imatge dels obrers entrant junts, a la mateixa hora, a una empresa o fàbrica.
Absolutament. En aquest moment existeix una diversitat de franges horàries molt gran. Hi ha treballadors que tenen una incertesa enorme respecte dels seus horaris laborals i, inclús, hi ha treballadors on demand, professionals contractats sota demanada. Per tant, hem avançat cap a un moment en què no tan sols no s’ha reduït el temps de treball sinó que aquest encara ha esdevingut més incert.
Per què s’ha estancat aquesta tendència a la reducció del temps treballat?
Perquè no hi ha hagut una redistribució dels guanys de productivitat coherent amb els avenços que s’han produït. Les fites de la Revolució Industrial es van aconseguir gràcies a la potència del moviment obrer i sindical, però, fins ara, això per a ells no era una prioritat. Per tant, els guanys en productivitat de les darreres dècades han anat a parar a la reducció dels costos laborals i als beneficis empresarials. Però, fruit d’aquesta fragmentació de l’organització del temps de treball, darrerament han sorgit diverses tensions socials, ambientals i econòmiques que estan fent que avui s’estigui posant en dubte aquest model d’organització i que apareguin noves propostes com la reducció del temps de treball o la jornada de quatre dies laborables.
Suposo que la pandèmia i l’aplicació del teletreball també ha accelerat aquest debat.
La pandèmia ha posat al descobert aquestes tensions i la incoherència entre la cultura presencialista i la productivitat. Ha deixat clar que el treball a distància també pot resoldre moltes feines que abans es feien en horaris laborals més extensos. I, finalment, també ha evidenciat les contradiccions de la societat treballcentrista –en la qual tot gira al voltant del treball, inclús l’accés a les polítiques de l’estat del benestar–; una societat que té unes connotacions molt nocives, perquè no tothom té la possibilitat d’esforçar-se, i que deixa molta gent al marge. El treball avui és una identitat social i en el moment que esdevé un problema (atur, precarietat…): què passa amb les persones? La pandèmia ens va ajudar a reequilibrar les nostres prioritats i a apostar per model de treball més flexible amb la vida.
Sota una mateixa idea –reducció de les hores de treball–, avui, hi ha diverses propostes sobre la taula: setmana de quatre dies, setmana de cinc dies laborables però 35,5 hores setmanals… Ens hem de posar d’acord amb un model per evitar el caos o es poden aplicar tots simultàniament?
Ens hauríem de preguntar fins a quin punt de flexibilitat és desitjable. Per una banda, és necessari un cert grau de flexibilitat: per a l’empresa, segons el seu nivell de productivitat, però també per al propi treballador, segons la seva situació personal i familiar. I, per això, necessitem una legislació més flexible i diversa. Però, al mateix temps, hem de ser capaços de protegir certes coses d’aquesta previsibilitat: quantes hores has de treballar, quin salari tindràs… cal assegurar una sèrie de certeses que, actualment, els joves, no tenen. I això els genera problemes de salut mentals i frustracions.
Quan parlem d’un model de setmana de quatre dies laborables, també coneguda com a Setmana 4+3 (quatres dies de feina i tres d’oci), a què ens referim?
Actualment, la setmana laboral de quatre dies està associada a la setmana laboral de trenta-dues hores. La idea dels quatre dies laborables ja es va plantejar ens els anys setanta i vuitanta del segle XX, als Estats Units, però es va fer des d’una perspectiva exclusivament empresarial. Aleshores es parlava d’una compactació de la setmana laboral: treballar quaranta hores laborables en només quatre dies. Però això és una intensificació del temps de treball: treballes menys dies però més hores cada dia. Res a veure amb la proposta actual.
La proposta actual té beneficis tant empresarials com socials?
Sí, aquesta proposta té una part impulsada per les empreses, que pateixen un índex alt d’absentisme, fuga de talents, problemes de productivitat, etc. En aquest sentit no podem obviar que la proposta també té riscos, ja que parlem d’una reducció de la jornada laboral però no dels salaris i això vol dir que l’empresa ha d’assumir els costos laborals o que la productivitat ha d’augmentar a través de la millora dels processos productius, per exemple, reduint les hores de reunions. I, des del punt de vista social, aquesta proposta ha sorgit en un moment en què guanyen terreny les preocupacions vinculades a la salut física i mental, el canvi climàtic, les desigualtats de gènere, etc. S’ha comprovat empíricament que la reducció de la jornada pot tenir efectes beneficiosos per a la nostra societat. En definitiva, la unió d’aquestes dues perspectives ha fet que aquestes iniciatives, també des de l’àmbit públic, comencin a avançar tímidament.
La setmana laboral de quatre dies és viable per a tots els treballadors?
Avui, en el mercat laboral observem una polarització del temps de treball. A la part alta de la piràmide hi ha la gent més formada i qualificada, la qual fa més hores de les contractades i la majoria no pagades. Una empresa sempre espera dels seus executius que contestin missatges les vint-i-quatre hores del dia. Dit d’una altra manera, els grups més privilegiats i amb salaris més alts són avui els més pobres en temps. La feina els absorbeix la vida. En canvi, a la part baixa de la piràmide, entre la població no qualificada detectem que no hi ha prou hores de feina per a ells. No tenen hores laborals suficients per aconseguir un salari digne. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), un vuitanta per cent de la població afirma que vol treballar més, però no per plaer, sinó per millorar el seu estatus precari.
Això vol dir que a l’hora de la veritat no es podria aplicar la jornada de quatre dies a totes les empreses?
Actualment s’està posant en dubte un model unitari com va ser la jornada de vuit hores, perquè cada sector té les seves particularitats. S’està posant en qüestió respecte d’unes dinàmiques polítiques que nosaltres mateixos hem decidit: volem competir amb tot el món, volem ser un país de serveis, tenir economies de plataformes…? Potser ens hem de començar a plantejar tot això. Tots els sectors poden avançar en la reducció del temps de treball, sense reducció salarial, però és evident que no tindrà les mateixes conseqüències arreu. En el sector serveis, per mantenir els horaris, potser s’hauran de contractar més persones, però no passa res, fa temps que en moltes empreses funciona el sistema de torns. Però tot això forma part de la mateixa reflexió: quin tipus de país volem ser?
Però, per exemple, mestres o sanitaris podrien acollir-se també a la setmana de quatre dies laborables?
La normalització del model de cinc dies laborables va coincidir amb la construcció de l’estat del benestar, per tant, tots els serveis públics també van adaptar-se a aquest horari. Aleshores, si avancem cap a un nou paradigma, en comptes de tenir un cap de setmana de dos dies a tenir-lo de tres, això, evidentment, també demana un replantejament dels serveis públics; però, també, una millora de les infraestructures relacionades amb el tema de les cures o de la criança, com ja tenen els països nòrdics. Parlem d’un debat que afecta molts àmbits i que és molt de fons: la racionalització horària general. També hem de deixar clara una cosa, la proposta que en aquest moment té més partidaris és una reducció general horària o una jornada laboral de quatre dies amb rotació de torns, això no vol dir que el divendres tot estigui tancat.
Per tant, el dia extra no laborable del treballador no sempre seria el mateix…
Exacte. Per tant, una conseqüència negativa d’aquesta reducció podria ser que la gent cada vegada tingués horaris laborals més estranys. Això avui és un debat, però quan es va introduir la setmana de vuit hores tampoc estava tot ajustat. Aquest model té una sèrie de beneficis, però també demana que paral·lelament s’abordin una sèrie de canvis necessaris al model productiu. Per exemple, estem disposats a restringir els horaris dels models d’obertura dels serveis? Ara més aviat anem cap al model contrari: cada cop obren més dies i tanquen més tard. A més, per l’actual moment de precarització, diversificació i polarització cada vegada som menys capaços de solidaritzar-nos amb els altres. La lluita unitària dels treballadors que hi havia durant la Revolució Industrial s’ha perdut.
Els treballadors avui som menys solidaris, però com a proposta, la jornada de quatre dies és més solidària?
És més solidària en termes de cohesió social. Durant les darreres dècades hem tingut un progrés molt important des d’un punt de vista econòmic i tecnològic. Per exemple, pensem en el sector de la banca. Aquest sector avui pot funcionar amb uns costos laborals molt menors que ara fa uns anys, la qual cosa ha fet que els seus beneficis hagin incrementat de forma substancial. Per tant, per què és més solidària aquesta idea de reducció del temps de treball? Perquè permetrà distribuir aquests guanys de productivitat de forma més equitativa i assolir un nou contracte social entre capital i treball, com va passar després de la Segona Guerra Mundial.
Si alguns treballadors queden exclosos d’aquesta reducció, podem parlar d’una proposta justa?
En l’actual context laboral, en què aquesta proposta només s’aplica en empreses particulars i en sectors concrets, sí que pot contribuir a augmentar aquestes diferències. En el curt termini pot pujar la polarització, però això és una etapa necessària per arribar a una extensió major.
I realment és més sostenible?
Per poder desenvolupar idees sostenibles i per tenir comportaments més sostenibles les persones necessitem temps. Necessitem temps per a viatjar en tren en comptes de cotxe o avió, per a preparar-nos el nostre propi menjar, etc. Necessitem alliberar part del nostre temps lliure per dedicar-lo a lluita cap a l’emergència climàtica. Evidentment això no és una regla de tres. Una persona que té un cap de setmana de tres dies també pot fer una escapada en avió i incrementar la intensitat ambiental dels patrons de consum. La reducció del temps de treball no ho pot resoldre tot de forma automàtica sense canviar res de la societat, especialment, els nostres patrons de consum. La reducció de temps del treball és una part de la solució dels nostres problemes, però no “la solució” per si mateixa. En aquests moment, però, és una de les poques propostes que tenim sobre la taula que concilia diferents aspectes i que ens ofereix un horitzó esperançador.
Els crítics també asseguren que és un model pensat per a les classes mitjanes i altes. És així?
Hem de començar per algun lloc. Perquè hi hagi persones que estiguin molt malament, no vol dir que altres no puguin avançar. Per crear un nou paradigma és important que alguns avancin. Avui, en diverses taules de negociació entre patronal i sindicats es parla d’aquest nou model perquè s’ha vist que ha funcionat. En alguna part ha de començar i, per a bé o per a mal, ha començat en empreses tecnològiques i en treballs d’alta ocupació. De fet, aquest argument va lligat a un altre tema que també s’hauria de debatre: la desvinculació dels ingressos al treball, per exemple a través de mecanismes com la Renta Bàsica Universal. Hem de començar a garantir a totes les persones una sèrie de recursos independentment del seu accés a la feina. A les constitucions es garanteix el dret al treball, però ningú el pot prometre, especialment amb l’entrada de la IA.
Qui està menys preparat per un canvi així: els empresaris o els treballadors?
Si ens fixem en la realitat i si l’observem objectivament, hi ha motius per a l’esperança. El debat sobre la reducció del temps de treball no és nou; s’ha fet a França, a Alemanya… però avui es comença a plantejar en termes més realistes, més factibles i políticament de forma més transversal. La jornada laboral de quatre dies s’ha debatut al Fòrum Econòmic Mundial de Davos, una trobada que no és pas referent dels valors i de progressisme. Des de l’empresariat aquesta proposta es considera una eina de cohesió social i, per tant, una aposta, a la llarga, pel consens i l’estabilitat. En aquest moment, la pregunta ja no és si la reducció del temps laboral és factible, sinó com es portarà a terme. És una qüestió de temps.
