Han passat vint anys del genocidi de Ruanda. Segons la versió oficial van ser assassinats 800.000 tustis (i hutus moderats) a mans de la majoria hutu radical del 7 d’abril i fins a mitjans juliol del 1994. La matança va durar fins que la guerrilla del Front Patriòtic Ruandès, integrada per tustis exiliats i liderada per l’actual president del país, Paul Kagame, va entrar a Ruanda des de la veïna Uganda i, heroicament, va apoderar-se del govern del país.
Aquesta és la història que ens han explicat, des dels Estats Units i a través de diverses pel·lícules, però algunes personalitats, com Joan Carrero, des de fa molts anys establert a Mallorca i des de la dècada dels setanta un clar defensor del moviment de la no-violència, ha estat lluitant tot aquest temps aferrissadament per demostrar també la part de responsabilitat que van tenir l’actual president Kagame i els nord-americans en el genocidi de Ruanda.
“Hi ha informes demolidors que confirmem que no van poder morir més de 200.000 tutsis en el conflicte, això vol dir que la resta van ser hutus”, ha explicat Carrero en una entrevista al programa “Valors a l’alça” de La Xarxa. Demostrar això, però no és una tasca fàcil ja que Ruanda és un país amb grans riqueses, com coltán, aigua i urani, i “a les grans potències els hi va molt bé que governi un president com Kagame”. De fet, aquest va ser imputat pel càrrec de genocidi, pel qual té una ordre de captura, però es va emparar en la impunitat que li ofereix en càrrec de cap del país.
Les persones que han parlat d’ aquest fet als Gran Llacs n’han sortit malparades: “Quan Butros Butros-Ghali va denunciar que el genocidi de Ruanda era obra d’Estats Units no va poder va repetir mandat”, explica Carrero. I, en el seu cas, un home defensor de la no-violència, va ser acusat de finançar la guerrilla hutu. “Una acusació que gràcies als cables de WikiLeaks es va posar en evidència”, assegura. I per això declara que “qui va en contra dels Estats Units ho acaba pagant”.
Respecte el procés de reconciliació de Ruanda que darrerament s’ha posat com a exemple respecte altres experiències, Carrero afirma que “el conflicte dels Grans Llacs va ser més una qüestió de poder que un conflicte social o ètnic, ja que entre ells s’entenen perfectament” i actualment “parlar de reconciliació amb un dictador actiu és molt difícil”. Ara bé, si aquesta s’hagués de produir adverteix que “no seria possible sense la veritat”.
Escolta l’entrevista sencera a:
