Durant molts anys, Jimmy Kimmel gairebé no feia humor polític. Era un dels presentadors de late night de més èxit als Estats Units, però en el seu programa pràcticament mai s’hi parlava de política, un dels trets característics dels monòlegs de la televisió nocturna. Kimmel, reconegut per tothom com un bon jan, feia un programa d’humor sense entrar en polèmiques, complint el tòpic del noi de família tradicional que de petit havia fet d’escolanet a l’església. No tenia enemics.
Els qui el coneixen asseguren que no hi ha ningú a qui la fama hagi canviat menys. De fet, de tan senzill, Kimmel ni tan sols volia fer televisió: des que anava a l’institut era un apassionat de la ràdio i mai va voler anar més enllà d’agafar el micròfon i presentar programes humorístics. Però a finals dels noranta, la pluriocupació forçada per haver de mantenir una família amb dos nens petits va fer que provés sort a la petita pantalla. Però va continuar amb un perfil discret, sense el glamur de les grans patums de la televisió nocturna.
Tot això va començar a canviar l’any 2017, amb el naixement del seu quart fill. A en Billy li van diagnosticar una cardiopatia congènita, una tetralogia de Fallot, i va ser operat a cor obert quan tot just tenia tres dies. Quan va tornar a treballar, després de l’operació del nadó, el primer monòleg que va fer va ser per defensar una cobertura sanitària més assequible per a tots els nord-americans. Es va posicionar sense embuts contra les retallades en sanitat i, això, en un país tan polaritzat com els Estats Units, té conseqüències.
Jimmy Kimmel va prendre partit i va agafar un perfil més crític, llançant dards cada cop més enverinats cap al trumpisme. Va donar protagonisme al programa a figures com Guillermo Rodríguez, un mexicà guàrdia de seguretat que dormia al pàrquing de la cadena a qui ha convertit en una estrella de la comèdia. I, preocupat per la deriva al país, va demanar la nacionalitat italiana, aprofitant les arrels de la seva mare. El canvi de Kimmel no va agradar a tothom i va començar a rebre atacs.
Però això no va ser res comparat amb el que ha viscut Kimmel aquests darrers mesos. En un dels primers programes de la temporada, després de l’assassinat de l’activista conservador Charlie Kirk, va acusar el moviment MAGA —els seguidors més radicals de Trump— de voler treure profit de la mort del podcaster. Un comentari esmolat que va obrir la capsa de Pandora…
Kimmel, l’humorista que no feia humor polític, l’estrella televisiva que preferia la ràdio, l’home senzill i discret es va trobar, d’un dia per l’altre, sent diana per a uns i símbol per als altres en l’enèsim capítol de l’esgotador debat sobre els límits de la llibertat d’expressió.
El trumpisme va engegar una campanya contra Kimmel que va aconseguir que la cadena ABC, propietat de Disney, suspengués el programa, una decisió que Trump va celebrar sense gens de pudor. No és estrany: l’humor ha estat i és incòmode per al poder, perquè és incontrolable. Però l’humor també apropa les persones i pot generar vincles amb desconeguts, només perquè ens fan riure. És per això que la suspensió del programa va provocar protestes, crides al boicot i defenses de la Primera Esmena.
La reacció en contra de l’acomiadament de Kimmel va ser més forta que la polèmica pel comentari després de la mort de Kirk. En menys d’un mes, Disney Plus va perdre el 10 per cent dels subscriptors i ABC va acabar tornant la feina a l’humorista. I és que l’humor, a vegades, és molt seriós.
Jimmy Kimmel: Acomiadat i restituït
