Aquest psicòleg, membre de la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia i Jutjats de Menors de Madrid, defensa el valor de la família i la necessitat dels vincles.
Per què cal estimar la família?
Gràcies per entrevistar-me. Un element essencial a la vida és donar les gràcies. He patit dos infants de miocardi i la vida m’ha permès donar gràcies, però també explicar-me. Per què cal estimar la família? La pregunta és pertinent, però les paraules estimar i obligació no encaixen.
Vostè ha començat l’entrevista parlant de gratitud. Hem d’estimar els pares només perquè ens han donat la vida?
No podem parlar de l’amor als pares o a la família com una obligació. En primer lloc, jo no sé per què he nascut. Tampoc sé per què he nascut en aquesta època. He superat dos infarts quan els pronòstics dels metges eren molt dolents i encara no sé per què. No sé pràcticament res, però cada dia em llevo estudio, treballo, em comprometo… i sempre intento donar el millor de mi mateix. Personalment, m’entristeix molt sentir nois i noies de setze i disset anys afirmant que no tenen passió per a la vida.
El vincle amb la família és bàsic per al creixement emocional d’una persona?
Sí, el vincle amb els pares i la família és essencial. Des de fa quinze anys, coordino tres centres de menors, alguns de molt conflictius. Més de mil menors han passat per aquests centres amb una estada mitjana de dotze mesos. Un 24 per cent d’aquests nois han estat adoptats, mentre que les adopcions internacionals a Espanya se situen en el 0,4 per cent. Doncs molts d’aquests nois, que la majoria són més alts que jo, a les nits encara dormen amb la companyia d’un ninot de peluix. Per què? Doncs perquè el vincle familiar els ha fallat. Estic molt fart de la intel·ligència artificial, perquè la intel·ligència neix de l’ésser humà, del llenguatge, del futur, de la nostàlgia, del compromís, de la culpabilitat, de la consciència, etc. L’ésser humà és tendresa, vulnerabilitat, estima, afecte… I això és meravellós i insubstituïble.
Quan un fill ens pregunta per què ens hauria d’estimar, què li hauríem de respondre?
Doncs que la pregunta és errònia, perquè no hem d’estimar; l’amor no pot ser mai una obligació. L’amor i l’obligació són conceptes incompatibles. Jo t’estimo i tu, potser, també em pots estimar. No pots obligar-los que t’estimin, però ells tampoc poden impedir que tu els estimis.
Com ha influït la cultura catòlica en el concepte de família i en com hem interioritzat l’obligació d’estimar-la?
La tradició catòlica ens ha ajudat a tenir un sentiment espiritual de la vida. El cristianisme és l’estima vers aquell que tenim al costat. L’ésser humà és biològic, fisiològic, social, cultural… però sobretot espiritual. Als nens els hem de transmetre un sol missatge: al final de la vida, només ens hem de preguntar: per a qui he viscut? No per què, sinó per a qui.
Persones que han renegat de la seva família troben consol en els amics. Amics i familiars poden exercir la mateixa funció? Són intercanviables?
És diferent. Si hi pensem bé, tampoc tenim tants amics! Jo soc una persona molt sociable que parla amb tothom… però amics? D’amics de debò no en tenim tants. Personalment he perdut molts bons amics. Ara no puc prendre una copa amb ells, però sí que parlo d’ells i, fins i tot, parlo amb ells. Per tant, realment els he perdut? De vegades, inclús encara els pregunto coses i els escolto. La família no la tries i els amics els tries o et trien, però més enllà d’això, són dues coses completament diferents. Per altra banda, hem d’aprendre a viure amb el conflicte, i a les famílies n’hi ha. En el meu cas, com que tinc una família molt gran, trio molt bé els que em cauen bé, aquells amb qui només haig de conviure… i, amb la resta, el mínim imprescindible.
Quines virtuts té la família que, malgrat la situació personal que hi tinguis, continua sent un element important a la vida?
La família és seguretat, és compromís i hauria de ser suport i entesa. L’ésser humà només necessita dues coses per viure: amor i seguretat. I la família és un lloc on et pots refugiar. El Codi Penal no persegueix una mare que sap que el seu fill ha comès un delicte. Per què? Perquè sabem que la denúncia d’una mare contra el seu fill és un gest contra natura. Quan faig conferències per diverses localitats de tot l’Estat espanyol sempre faig una pregunta als assistents: donaríeu la vida pels vostres fills? La resposta, sobretot de les dones, però també d’alguns homes, és un sí indiscutible. I, tot seguit, els pregunto: donaríeu la vida per la vostra parella? I, aleshores, es produeix un silenci absolut a la sala.
Malauradament, avui molts infants i joves creixen sense un vincle familiar. Quins efectes emocionals i psicològics pot tenir aquest fet?
Depèn. El vincle és essencial. He treballat amb nens i nenes que han estat maltractats, violats, etc. I els he seguit durant vint anys. Alguns van a la televisió a explicar el seu cas, altres generen un estrès posttraumàtic i, encara que sembli increïble, a algunes persones això no els deixa cap mena de marca.
Es poden reconstruir els vincles familiars que un dia es van trencar?
Sí, és possible, però primer, cal voler-ho; i després, cal posar-hi elements. Hi ha molta gent que es mor desitjant restablir el contacte amb un germà amb qui es va discutir per una herència. Val la pena deixar d’estimar algú perquè hi has tingut una discussió? De fet, generalment, sempre ens discutim més amb la gent que tenim més a prop! He treballat amb persones que han matat, que han violat, però continuo afirmant que la gent és meravellosa. La gent és afectuosa i tendra i, si li dones l’oportunitat de ser bona, és bona.
La família és una de les estructures més contradictòries que existeixen? Quan n’estem lluny l’enyorem, però quan la tenim a prop, ens atabala.
Imaginem-nos que vivim en una illa deserta, sols. Fins i tot en aquesta situació també hi hauria moments bons i moments dolents. La vida és complexitat i la vida no és coherència ni previsibilitat. El 80 per cent de la població creu que és més intel·ligent que la mitjana del país. Tothom també pensa que condueix millor que els altres. La gent, en general, es valora molt bé. L’ésser humà és així, però per conviure cal deixar i guanyar espais i jugar amb el jo, però també amb l’essència, que és el tu. Jo, per exemple, llegeixo clàssics per descobrir que tot ja s’ha dit, però, sobretot, que ja s’ha dit més bé. I això, com que la humilitat no forma part de les meves virtuts, em genera un bany de realitat.
