Especialista en adolescents i joves des de fa quatre dècades, acaba de publicar ‘Álex no entiende el mundo’ després d’altres volums com ‘Educar en l’adolescència’. Ha estat un dels darrers entrevistats a ‘Valors a l’Alça’, l’espai que Valors fa des de Mataró Ràdio per La Xarxa.
Segons el darrer informe de l’Organització Mundial de la Salut almenys un 20 per cent dels joves patirà una malaltia mental. A més, el suïcidi ja s’ha convertit en la primera causa de mort entre els joves catalans. Què fem malament?
No necessàriament parlem d’una malaltia mental diagnosticada però sí que un percentatge molt important d’ells tindrà una sèrie de malestars respecte la vida i potser no trobarà les respostes adequades o no sabrà gestionar aquest món de sentiments i vivències. I això en alguns casos comportarà que tingui alguna necessitat d’intervenció en salut mental. Però el que ens hauria de preocupar és perquè tenim tants joves als quals no som capaços d’ajudar-los a descobrir les raons per viure i per conviure.
A Catalunya s’ha activitat el Codi Suïcidi perquè aquest ha passat a ser la principal causa de mort entre els joves, per sobre dels accidents de trànsit.
Sí, perquè hem de pensar que les condicions de vida i veure una societat injusta, desigual, pobre, o veure que pots imaginar un futur però no serà real, o veure com pateixen les persones del teu voltant fa que més persones es suïcidin. Perquè suïcidar-se vol dir no trobar cap sortida a un estat insuportable. Hauríem de pensar com fem que les condicions de vida siguin més raonables, més humanes, a més d’activar un codi que ajudi a descobrir abans d’hora els desitjos de destrucció. Són masses els joves que no veuen un horitzó possible que resolgui el seu món.
I com ho podem fer, que aquestes persones vegin un horitzó possible?
A Álex no entiende el mundo començo dient: no acceptis les solucions fàcils, busca les teves solucions; busca la felicitat però descobreix com ha de ser, no deixis que te la imposi el mercat; pensa en aclarir-te però no ho facis contra ningú, aprèn a descobrir que hi ha altra gent com tu; vius en una societat injusta però no diguis que no pots fer-hi res… una part del llibre té a veure en educar-los per pensar i per gestionar la vida. I una altra en reduir l’exclusió social, les desigualtats. Però la part que té a veure amb l’educació se centra en ajudar a pensar, a ser persones, trobar raons per construir una identitat positiva… i això té relació amb l’educació familiar i a l’escola.
Avui en dia quins serien els trets que defineixen la joventut?
Aquesta és una societat canviant, molt mestissa. Canvis que abans necessitaven una dècada, ara es produeixen en un any. Els adolescents i joves són els que canvien més fàcilment i s’adapten. Algunes preguntes són eternes –“qui sóc i què faré a la meva vida”-, altres són molt condicionades pel moment en què estem –“tinc futur?, per què serveix estudiar? Val la pena pensar en què treballaré?”- i altres tenen a veure en com segueixen en aquesta societat concreta –com construeixen la identitat, que avui és una construcció digital, en xarxa, a partir de la connexió; avui una gran desesperació per a molts nanos seria no tenir un smartphone, implicaria no poder estar connectats-. Són una generació en xarxa, que està sempre connectada, que construeix la identitat a partir d’aquesta interrelació. Potser és una joventut que necessita més temps per la tranquil·litat, que sempre està connectada però no disponible… són joves que canvien acceleradament en un món canviant.
Estem allargant massa l’adolescència?
La societat mercantilista en què estem ven molt d’hora estils adolescents; el nano de deu anys que li agrada vestir-se d’una manera determinada i anar a veure un determinat músic no indica que l’adolescència arribi més aviat, sinó que hi ha productes del mercat que són capaços d’atraure aquests futurs adolescents. I per darrera, amb 17 o 18 anys, els adolescents ja haurien de deixar de ser-ho però estan en una mena de llimbs pel qual s’allarga molt de temps aquest estat pel qual no es pot decidir sobre la pròpia vida. Van sobrevivint i passant-ho bé, però no poden prendre la vida amb les mans. La impossibilitat de prendre el control de la seva vida és el que fa que s’allargui l’adolescència.
Dues característiques dels joves d’ara: estan aturats i abandonen els estudis. Són generacions sense perspectives de futur?
La primera crisi econòmica dels anys 70-80 es va carregar una idea bàsica de la construcció de la identitat que és que els joves s’identificaven a partir del treball; la feina va deixar de ser la font principal de la construcció de la identitat, d’aclarir-se qui era un. Va aparèixer tot el tema del temps buit, de l’oci, de la diversió… Els joves de la primera dècada dels 2000 es construeixen de forma múltiple: ara treballo, ara em diverteixo, ara estudio… En canvi, els joves de la segona dècada del segon mil·lenni no poden fer ni aquesta alternança; no tenen feina. Es construeixen entre l’oci, el temps buit, l’atur, el consum… s’estan conformant noves identitats amb subjectes hiperconsumistes i un dia o altra generaran problemes, perquè no es poden construir identitats a partir de característiques tan precàries.
La identitat dels joves és més complexa que fa uns anys?
Més que complexa, té molts més components. Ara tenim moltes identitats al llarg de la vida; no n’hi ha prou amb ser del Barça. Les nostres realitats mai tornaran a ser homogènies i per tant són identitats en construcció interactiva.
Què n’han après els joves de la crisi?
Hi ha una cosa que sempre ha existit en cada crisi que és la capacitat de construir cultura de la supervivència i jo diria que una part de la gent jove ara també ha begut d’això. I ha cregut que no pot confiar en el món adult; ha aparegut una gran desconfiança en les institucions i això n’és el reflex. També probablement sortirà un sector més conscient, més actiu, que buscarà la possibilitat de gestionar la vida com sigui.
Sovint es diu que els joves no tenen valors. Hi està d’acord?
El que diu que els joves no tenen valors és que no ha sabut transmetre’ls; els que tenen o no tenen valors és la societat adulta. Una altra discussió és si els adolescents o els joves accepten que la seva vida, la seva conducta, ha d’estar regulada a partir dels valors. En tot cas, el que està en crisi és si la nostra conducta està regulada per criteris de valors, que això seria l’ètica. Però per exemple jo diria que els joves i adolescents a vegades són més solidaris que els adults.
