Nova Zelanda és un país amb més quilòmetres quadrats que el Regne Unit i quasi cinc milions d’habitants que, sovint, no surt als mapes. Llibres de text, samarretes o mapes d’Ikea, per exemple, tenen mapamundis on es descuiden del “país del llarg núvol blanc”, significat d’Aoteraoa, el nom maori de Nova Zelanda. La curiosa desaparició del país va impulsar, ara fa un any, una irònica campanya turística protagonitzada pel còmic Rhys Darby… i la primera ministra del país, Jacinda Ardern.
Aquestes darreres setmanes, Nova Zelanda sí que ha sortit als mapes, tant als cartogràfics com als informatius. Un supremacista blanc va disparar amb armes automàtiques contra els fidels de dues mesquites de Christchurch, la tercera ciutat del país, i va matar cinquanta persones i en va ferir cinquanta més.
Quan encara no portava ni un any i mig en el càrrec, la primera ministra més jove de la història de Nova Zelanda va topar amb un dels dies més foscos de la història del país. Poques hores després de l’atemptat, Ardern ja era a Christchurch. Portava el cap cobert amb un mocador en una mostra d’afecte cap a la comunitat musulmana. Allà, en una ciutat que estava en estat de xoc, es va anar abraçant a líders musulmans, familiars de les víctimes i supervivents de l’atemptat. En un pla més polític, de seguida va anunciar canvis en les lleis sobre tinença d’armes.
L’endemà, a la capital del país, encara amb el cap cobert, la primera ministra kiwi va enviar un missatge d’unitat i de cohesió amb només tres paraules: “Ells són nosaltres”. Va dir que algunes de les víctimes podien haver estat immigrants o refugiats, “que havien escollit Nova Zelanda com la seva llar”. I va continuar: “perquè aquesta és la seva llar. Ells són nosaltres. La persona que ha perpetrat aquesta violència contra nosaltres no és nosaltres”. Però no va acabar aquí: en la primera sessió del Parlament després dels atacs, va començar el seu discurs amb “As-salaam alaikum”, la popular salutació àrab.
L’exemple d’empatia d’Ardern de seguida va rebre elogis d’arreu del món. Filla d’un policia i d’una treballadora de menjador escolar, tot és estranyament senzill en ella: quan va saber que seria primera ministra, era a casa; com que era tard, la seva reacció va ser cuinar uns ‘noodles’ per sopar i anar a dormir. Quan hi va haver l’última Assemblea General de l’ONU, la seva filla tenia tres mesos i se la va emportar; la foto amb la nena a l’ONU la va convertir en un símbol de les mares treballadores.
Als 38 anys, a Ardern no li ve de nou el paper d’icona. La seva arribada per sorpresa al capdavant del país (no havia estat la candidata més votada) va generar una onada de Jacindamania amb productes de marxandatge on hi sortia caricaturitzada de Wonder Woman, princesa Leia o Rosie the Riveter. Ara, els seus gestos de reconciliació, han fet que aquesta Jacindamania hagi esdevingut global.
En moments en què sovint s’explota l’odi al diferent, els discursos de divisió són cada cop més presents i la política es construeix a través de murs (metafòrics i reals), Ardern ha explicitat quina és la veritable línia fronterera. Davant l’enfrontament del “nosaltres contra ells”, la unió de l’”ells són nosaltres”.
Poc després de l’atemptat, ja era a Christchurch i portava el cap cobert en una mostra d’afecte cap a la comunitat musulmana
