Preguntar-se sobre el rol dels intel·lectuals en l’actualitat gairebé sona anacrònic, com a pertanyent a una altra època. Per a certa generació, que encara tenim memòria del segle XX, ens pot evocar un temps en què aquesta pregunta era important, ja que els considerats intel·lectuals ocupaven les pàgines centrals de diaris enormes que, amb prou feines podíem sostenir amb les dues mans. Eren els diaris gruixuts de diumenges que portaven suplements a tot color amb tendències, moda, mots encreuats, crítiques de llibres o de pel·lícules. Aquesta cultura dominical no s’ha esvaït del tot –la trobem encara en els quioscos residuals en què alguns magazins conviuen amb coffes-to-go i cookies– però sembla improbable que passi a les mans de les generacions nascudes després del canvi de mil·lenni.
Qui eren, qui són els intel·lectuals? Es podria aventurar la hipòtesi que allò que anomenem intel·lectuals públics es remunta a la tradició estatunidenca: sovint són persones de l’àmbit acadèmic, però no necessàriament, persones que han adquirit fama pel seu nivell d’expertesa en algun tema i que l’han sabut transmetre amb eficàcia al públic. Per aquest motiu i amb certa rapidesa, aquestes persones són consultades per afers que excedeixen la seva parcel·la de coneixement i aconsegueixen exercir certa influència política en temes d’interès general. John Dewey (1859–1952), en seria un bon exemple: professor d’universitat, promotor d’associacions filantròpiques, sufragistes i antiracistes, també fou cridat a liderar la comissió que havia d’esclarir l’assassinat de Trotski. A Dewey li esqueia bé el paper d’expert i fins i tot va desenvolupar una teoria sobre la relació entre experts i democràcia, The Public and Its Problems (1927). Propera a Dewey, hi havia Jane Addams, una altra intel·lectual pública que exercia des d’un altre camp, els mítings i els referèndums ciutadans, les xarxes internacionals de renovació pedagògica i les de vocació pacifista.
Si ens mirem el continent europeu hi trobarem equivalents igual de cèlebres, com Jean-Paul Sartre o Václav Havel. Sens dubte van ser autors com Edward Said els que van contribuir a la seva romantització. A Representacions de l’intel·lectual (1994), Said s’encomana a l’ombra allargada d’Antonio Gramsci: algú format en lletres, que modela el proletariat com a activista alhora que analitza la realitat social com a periodista. Els intel·lectuals sempre poden triar el costat de la història en què volen estar i Said ho tenia clar: pertoca a l’intel·lectual universalitzar la crisi, posar rostre humà al sofriment dels pobles oprimits, com ho havia fet en el seu moment Frantz Fanon en la guerra d’Algèria. Ser intel·lectual t’acostava a la figura metafòrica de l’exiliat, esquinçat entre dos territoris, sense ser de res ni ningú, només així podria garantir la seva independència moral i espiritual. Potser eren ja criteris massa exigents? Said començava a albirar que en el mercantilisme d’universitats i de mitjans el repte més gran era no vendre’s als interessos del poder…
Ser intel·lectual significava també ser investit amb un estatus per la rara capacitat de posar llum sobre els temes més variats i complexos. Noti’s que fins ara s’ha anat emprant el masculí genèric perquè l’intel·lectual forma part d’aquest imaginari de senyor de mitjana edat, fotografiat en blanc i negre, de posat greu i mirada distreta cap a l’infinit, jaqueta de pana cara i informal. Ha estat una figura fortament genderitzada: si consultem els rànquings de final de segle a les publicacions de public affairs rarament hi veurem algun nom de dona a excepció potser de Naomi Klein o Martha Nussbaum.
“Qui ens guiarà, en aquestes fredes nits de l’era de la postveritat? Els intel·lectuals no poden ser substituïts per una espècie nova i de més baixa categoria: els tertulians”
No són poques les veus que han entonat el lament de la decadència dels intel·lectuals ara que, amb el creixement exponencial d’informació, els necessitaríem més que mai. Qui ens guiarà, en aquestes fredes nits de l’era de la postveritat? Sens dubte, els intel·lectuals no poden ser substituïts per una espècie nova i de més baixa categoria: els tertulians. Els tertulians són pensadors”a tant per quilo”: els paguen la quota i t’opinen del que sigui on sigui. Hi ha un gag del Polònia que representa amb humor la devaluació d’aquest perfil: un munt de “tertulians habituals” (no cal dir noms, que a Catalunya ens coneixem tots) puja en un autobús i es va repartint per les programacions matinals dels mitjans. Ells i elles sempre amb un discurs tan pla de planer, defensat amb vehemència i crits, si cal. Sovint la immediatesa porta també a dir grans bestieses que, malauradament, queden enregistrades i seran reproduïdes com a talls en altres tertúlies o programes de pífies. Com a mínim, ens fan riure. Ara bé, si aspirem a la claredat, a la visió qualificada que prové de l’experiència i la familiaritat amb el tema, no sembla probable que la trobem en tertúlies que més que debats organitzats són olles de grills immoderades on tots es dediquen a interrompre’s.
Ara, els ‘influencers’
No és d’estranyar, doncs, que un sector molt significatiu de la ciutadania prefereixi passar la seva reduïda estona d’exposició al soroll mediàtic seguint el seu o seva influencer de referència. L’acadèmia queda massa lluny; la tertúlia ens recorda massa a la picabaralla del pati d’escola. Un o una influencer és una persona que ha aconseguit arribar al gran públic a través de les xarxes perquè ha connectat d’alguna forma amb la seva munió de seguidors. En coneixem la narrativa: cada influencer ha esdevingut la seva pròpia marca i de fer vídeos de mala qualitat a casa ha passat a tenir productes per emplaçar d’alt valor econòmic, vesteix com el fandom voldria vestir i s’expressa amb total llibertat sobre qualsevol tema.
No és d’estranyar que el que suposa la cultura influencer ens faci recança, o abominem dels valors que encarnen, de l’exhibició descarnada de la seva privacitat per fer diners, de l’exaltació del consum sense fre. Ens preocupa sobretot com calen els seus models entre els més joves: els criptobros que es recreen en la masculinitat més tòxica tant com les instagramers que promocionen rutines de bellesa que requereixen jornades senceres, com si en la neteja facial ens hi anés la vida. Però també és cert que, entre l’oceà de les xarxes, es poden trobar autèntiques joies de divulgació com les peces audiovisuals de Natalie Wynn o les classes de filosofia de Darío Sztajnszrajber, qui ha sabut combinar el seu paper intel·lectual amb el sosteniment d’un canal propi a YouTube.
L’influenceriat (a falta d’una paraula millor) és el resultat de la democratització del coneixement. Som conscients que no substitueix l’intel·lectualitat i sentim que encara ens manca qui ens ajudi a navegar aquest mar de dades i d’incertesa. Però per què confiar-ho tot a aquesta singularitat? Potser no ens calen intel·lectuals sinó una bona educació en pensament crític que ens faci indelegable l’exigència d’informar-nos i decidir què és millor.
