Una sala de part. Una dona respirant de manera accelerada i profunda, a ràfegues, amb la boca oberta. Emet un gemec i contrau les faccions. El marit que l’acompanya tradueix a llengua de signes les ordres directes de la llevadora i les infermeres. El part es complica. Cal que vingui el pediatre, cal fer fora el marit. La dona es queda sola en un remolí de persones que gesticulen, la mouen, li parlen, ella no les pot sentir. Estrès, dolor i aïllament; la dona no comprèn què passa ni tampoc sap què esperar.
L’escena, punxant i tremenda, és part de la pel·lícula Sorda (2025), un retrat vívid de com l’Ángela, una dona amb discapacitat auditiva, viu la maternitat. La cinta aconsegueix el seu objectiu: sacsejar consciències.
Segons la Confederació Espanyola de Famílies de Persones Sordes (FIAPAS), a Espanya hi ha més de 700.000 dones amb sordesa. La insatisfacció, els temors i la desconfiança envers el sistema de salut per problemes de comprensió, accessibilitat i comunicació s’accentuen en els períodes de l’embaràs i la criança. En una enquesta de la Confederació Estatal de Persones Sordes (CNSE), les dones sordes es lamenten, entre altres coses, de la violència obstètrica que de vegades pateixen en el moment del part quan se les tracta com a “màquines” de donar a llum —tenint en compte que no poden portar cap pròtesi auditiva ni, de vegades, un acompanyant. La relació amb els professionals es troba sovint tenyida de prejudicis capacitistes: les dones sordes són “incapaces” de ser mares o són persones sense sexe. Com diria Florencia Luna, esdevé que es tornen doblement vulnerables: a la capa de vulnerabilitat de ser dona en un entorn —el sanitari— en el qual hi pot haver un biaix de gènere, s’hi suma la vulnerabilitat vinculada a les barreres a què s’enfronten pel fet de ser persones amb discapacitat.
John Rawls va dedicar grans esforços a mostrar que una institució ha de ser, abans de res, justa. Sense aquesta virtut, la resta d’atributs resultarien fútils. En efecte, quin sentit té una institució acollidora, creativa, productiva o eficient si té un cor injust? Rawls, centrat a estudiar com crear societats justes, va entendre que el fonamental és l’estructura i els principis de justícia que la vertebren.
El sistema d’assistència sanitària està concebut de manera que el seu esquelet, les seves articulacions, la seva forma d’expressió i funcionament satisfà les necessitats primàriament de les persones oients, disseny que s’estén tentacularment a la cultura, l’educació, l’oci i el treball, mentre que la societat floreix gràcies a les diverses maneres de relacionar-se, de viure i de comunicar que l’alimenten.
Si penséssim en institucions i sistemes més inclusius, veuríem que les peticions de les dones sordes no constitueixen ni una extravagància ni són tremendament costoses. Tornant a l’enquesta de la CNSE, es tractaria “que el personal sanitari sabés llengua de signes i conegués la cultura de la comunitat sorda”, o que, almenys, hi hagués “intèrprets i personal mediador en totes les consultes i a urgències” com a part estable de la plantilla. S’hi uniria la necessitat d’implantar serveis de videointerpretació a llenguatge de signes en els espais sanitaris, sense oblidar qüestions de tracte i respecte, com portar màscares transparents homologades o que l’equip mèdic s’hi adrecés directament i no pas a l’acompanyant.
No hi ha dubte que el dret a la salut és un dels drets més fonamentals que hi ha. Es reconeix a l’article 43 de la Constitució espanyola i forma part de la Carta dels Drets Humans. El que no queda tan clar, doncs, és qui és sord a les nostres societats, ja que les institucions, refugiant-se en grans eslògans d’inclusivitat i pluralitat, revelen una sordesa, com a mínim preocupant, davant les necessitats i demandes de les persones sordes.
Institucions sordes
