La relació entre institucions i ciutadania no passa per un bon moment. Els nivells de confiança dels ciutadans cap a les institucions han disminuït notablement els darrers anys, sobretot d’ençà de la crisi econòmica del 2008. Però per què és important la confiança política dels ciutadans cap a les institucions? Perquè la confiança política dels ciutadans és l’oli que engreixa els mecanismes de rendiment de comptes que són propis de les democràcies avançades.
Des de les ciències socials es distingeixen dos tipus d’actituds. Per un costat, la confiança interpersonal, que fa referència a la confiança entre ciutadans de manera horitzontal. Per altre costat, la confiança política dels ciutadans cap a les institucions. Aquestes actituds de confiança política –cap als partits polítics, parlaments, justícia o policia— són les que han disminuït significativament durant la darrera dècada. Quan analitzem amb dades d’enquesta al llarg del temps, de forma individual o agregada, observem una reducció sistemàtica d’aquesta confiança en les institucions. Segon, per situar l’origen d’aquest descens de la confiança política cal situar-se en la crisi econòmica i financera del 2008. En aquell moment va produir-se una forta divisió entre els països del nord i el sud d’Europa. Llavors els nivells de confiança política, tant en les institucions nacionals com europees van disminuir significativament al sud d’Europa. Des d’aleshores la recerca en ciències socials ha acumulat evidència sobre els principals factors que redueixen la confiança política dels ciutadans: els augments d’atur, la creixent vulnerabilitat econòmica i factors estructurals com la desindustrialització, i altres factors com la corrupció.
Ara bé, com que les explicacions combinen tant factors temporals com factors estructurals, el diagnòstic actual ha passat a ser més ampli: alguns autors parlen d’una crisi de credibilitat de les institucions i els partits polítics. Aquest diagnòstic de crisi de credibilitat i desconfiança política és important perquè va de bracet del creixement de nous partits d’extrema dreta radical i populista. Un altre factor que la recerca ha identificat com a reductor dels nivells de confiança política són les noves tecnologies de la informació. Un estudi recent, per exemple, ha identificat que la irrupció de la tecnologia 3G als mòbils va propiciar un descens dels nivells de confiança en els governs.
Així, cal situar la creixent desconfiança en el context d’una crisi de credibilitat i de desintermediació. Les noves tecnologies de la informació faciliten l’accés sense intermediaris a noves fonts d’informació (o desinformació) no sempre rigoroses. De manera que els filtres, els criteris i les jerarquies han passat a ser categories obsoletes o com a mínim qüestionades. En aquest context cal enumerar dues tendències addicionals. Per un costat, la disminució de les actituds i preferències democràtiques entre els joves, especialment entre els nois més joves. Per altre costat, la crisi de la covid hem identificat que va propiciar un increment sostingut de les preferències tecnocràtiques dels ciutadans.
Sabem, però, que les crisis econòmiques afecten menys els nivells de confiança política quan hi ha nivells de capital social elevats —el teixit social i la intermediació fan d’airbag. En canvi, si les crisis afecten àrees on ja històricament els nivells de participació política havien disminuït, les conseqüències dels xocs econòmics són encara més perjudicials. Per tot això, hi ha raons per pensar que la relació entre ciutadans i institucions depèn no només de la credibilitat acumulada sinó també de la presència d’intermediació i vincles tant horitzontals com verticals.
Institucions i ciutadania: una relació en crisi
