La societat d’inicis del segle XXI ha canviat de paradigma. Diversos fets han contribuït a fer possible aquesta transformació. Entre aquests cal destacar les migracions; l’evolució de les tecnologies de la informació i de les comunicacions; la modificació del model familiar; la complexitat i fragilitat d’alguns esdeveniments; i la transformació dels valors i sentits vitals de les persones. Totes aquestes circumstàncies han contribuït a generar importants canvis en les relaciones socials.
De resultes d’aquests fenòmens les societats són més di-verses i plurals; més connectades i més madures. L’augment de la diversitat estimula l’aparició de valors positius com po-den ser: el respecte a l’altre, l’harmonia en la convivència i la importància del diàleg en la interacció de les persones. Però també comporta l’emergència de valors negatius com: el rebuig al diferent, a l’estranger, la intolerància; les respostes negatives i hostils a aquesta nova diversitat, així com l’aparició d’un sentiment d’aïllament i soledat, junt amb la consolidació d’un nou individualisme que, malgrat tenir moltes possibilitat d’estar comunicat, s’identifica amb un jo reflexiu i individualitzat.
Un signe de la societat contemporània és la fragmentació dels diversos valors que unificaven les persones, contribuïen a consolidar la cohesió social i aportaven referents capaços de donar sentit a la vida. Ara les relacions entre les persones, o els grups socials, són més tènues, temporals i flexibles. En moltes ocasions, els lligams socials són fràgils i amb un valor utilitarista. La fragmentació afavoreix la visió particular i es perden de vista les grans causes que articulaven abans les respostes socials. Fins i tot, quan apareix una causa amb capacitat mobilitzadora, aquesta és efímera i ràpidament està substituïda per una altre que convocarà a altres persones.
És cert que els individus tenen avui una gran capacitat de crear xarxes socials, especialment a través de les tecnologies de la informació; però moltes d’aquestes relacions no tenen corporalitat, s’esgoten en el ciberespai i estan limitades a l’associació per interessos. Els individus es relaciones a través de xarxes d’interessos comuns, algunes d’elles relativament evanescents. Les institucions col·lectives tradicionals perden progressivament la rellevància i el subjecte social s’atomitza i es dispersa en múltiples centres d’interès. Els individus estan més fragmentats i mòbils, fluïts i socialment independents. El resultat final és la desestabilització del jo i la seva dissolució com individualitat diferenciada. Torna adquirir pes el valor del col·lectiu davant el valor de l’individu. La tribu guanya la partida al jo.
Aquesta dinàmica afavoreix l’aparició de subcultures que prefiguren associacions regides per uns valors propis relativament refractaris a uns valors compartits. Els individus prenen distància de la societat i eviten comprendre-la de manera global ja que no tenen els instruments adequats. L’individu es preocupa de trobar resposta a les seves necessitats i, com a molt, estableix aquelles relacions que els permeten confirmar i defensar els seus interessos particulars. Els joves són més amics dels seus amics, però més despreocupats per aquells que són percebuts com llunyans. La solidaritat és més selectiva. Els joves repensen el que és l’interès general amb uns paràmetres totalment diferents dels empleats pels seus pares. Més enllà d’aquest cercle personal, les relacions són febles. La societatés un mosaic d’interessos juxtaposats molt plurals. Però no existeixen relacions que ajudin a unificar aquest mosaic en un causa comuna que aporti sentit compartit.
Dóna la impressió que en algunes famílies s’han viscut fenòmens similars. La família ha deixat de ser l’espai natural de vivència d’uns determinats valors. L’autoritat, l’estabilitat, la permanència i la transmissió de valors han estat qüestionats de base des de la pròpia família.
La societat contemporània, un cop abandonat l’absolutisme de la raó i l’adscripció als grans relats, comença a descobrir la insatisfacció d’un carpe diem desmesurat. L’hedonisme i el psicologisme vital, la desconfiança a les ideologies i el rebuig a les grans militàncies polítiques i cíviques, no han permès construir un nou sentit de la vida. La manca de referents estables ha facilitat un important grau de relativisme moral. L’individu d’avui percep que el seu present és fràgil i efímer. Es tracta d’un moment present ple d’incerteses, on tot es debilita i els valors semblen aprimar-se. Gens sembla estable, tot es mostra com summament fràgil. La greu crisi econòmica accentua aquesta perspectiva.
Algunes de les formes socials (estructures, institucions i patrons de comportament) no poden mantenir-se per molt temps. Això provoca que es difuminessin ràpidament els marcs estables de referència. El resultats és que l’individu es troba orfe de referents per a les seves actuacions i estratègies vitals. A més, els individus es senten indefensos davant les influències d’unes forces socioeconòmiqes que no poden controlar a través de l’acció política.
Aquest és el temps actual. No es presenta com una reedició d’un temps passat. És un temps nou que es dibuixa a partir de nous referents i amb nous paradigmes. Moltes de les certeses antigues queden repensades pels nous fenòmens socials. Fins i tot les creences religioses es repensen a la llum d’aquesta nova realitat. L’individu contemporani es troba davant de la necessitat de refer el projecte vital a partir de noves preguntes sense encara tenir-hi totes les respostes. Aquest individu segueix necessitat de sentit. Torna a ser una persona en recerca de sentit. Des de la nuesa personal, l’individu contemporani, situat més a la intempèrie que mai, sap que ha de refer el camí de l’esperança a partir d’una obertura als demés a través d’un teixit de relacions que fa que els altres no li siguin estranys. Des de la debilitat, l’individu segueix esperant.
