Arriba gener i cases i carrers s’omplen de bones paraules. “Aquest any sí, et prometo que faré, diré, deixaré…”. I, com cada any, ens mirem incrèduls els uns als altres. No ens creiem, oi?
“Quan parlem, gairebé sempre busquem les millors paraules”, diu Daniel Gamper al seu assaig dedicat a la lliure expressió. D’entre totes les bones paraules, parlem avui de la promesa, aquella que ens relaciona amb els altres sota la forma del compromís. Quan diem d’algú que “té paraula”, no ens referim merament a la seva capacitat d’expressió lingüística; lluny d’això, tenir paraula és, davant de tot, comprometre’s a actuar en una determinada direcció. No obstant això, la proliferació de paraules i promeses, aquí i allà, han fet que aquestes perdin el seu valor. Tots i totes fem promeses, potser massa, i rara vegada reflexionem sobre el que aquestes demanen de les nostres accions.
Pensem en una activitat senzilla, preguntem-nos: Quines són les darreres promeses que vam complir? Quines no? Quines estem lluitant per mantenir? Alternativament, podem reflexionar també sobre les promeses dels altres. Imaginem un polític que fa una promesa electoral que després no compleix; un amic que promet ajudar-nos, però ens dona l’esquena; algú que ens diu que canviarà, però no ha canviat pas.
Les possibles direccions del debat són múltiples: Què es trenca quan es trenca una promesa? Quines actuacions calien per fer-la realitat? Com afecta la confiança? Es tracta d’una activitat potencialment sensible i íntima, de manera que la reflexió escrita, més privada, és també una bona opció.
No perdem, però, l’oportunitat de tancar amb una reflexió. Com a docents cal que recordem als joves, però també a nosaltres mateixos –nosaltres, que estem construint un món descregut–, que, com deia Nietzsche, “l’ésser humà és l’únic animal capaç de fer promeses” perquè és l’únic animal capaç de complir-les. I és que si hi ha interessos a devaluar la paraula és justament perquè, en ella, s’hi juga el valor.
I tu, tens paraula?
