Hi ha respostes a una guerra?

Les guerres són el fracàs més gran de la humanitat. Les guerres no tenen límits, ni més llei que la de destrossar-ho tot i a tots. Les conseqüències a curt, mig i llarg termini són devastadores, i marquen diverses generacions. Sens dubte la reparació, la reconstrucció i, finalment, la reconciliació, poden ajudar a superar una situació tan extrema, injusta i dolorosa. Però no poden existir guerres justes, perquè són un oxímoron. La legítima defensa tampoc ho és del tot en el moment que converteix la defensa en una ofensa, en un nou atac, que naturalment podria justificar al primer atacant a també defensar-se legítimament, tot entrant en un bucle diabòlic .

Davant d’un situació tan ferotge són possibles respostes fermes? El cert és que n’hi ha moltes. Les agruparem en tres: la noviolència activa, la desobediència civil i la resistència pacífica. La primera és la base de les altres dues, però la citem a part perquè té una força enorme ja que és activa. La noviolència no és només lluitar contra la violència i no acceptar-la de cap manera, sinó també una eina per a convertir l’adversari (que, per començar, mai serà enemic). La noviolència és la més coratjosa de totes les accions que poden lluitar en una batalla, perquè prioritza sempre morir abans que matar. I per a això no tothom té tota la valentia necessària.

En segon lloc, la desobediència civil ha estat una eina fonamental per a canviar estructures, mentalitats i lleis injustes. L’obediència és més propera a l’esclavitud que a la lleialtat a l’ordre establert, perquè a vegades aquest no és ni ordre ni és establert. La desobediència civil consisteix a desobeir totes les lleis injustes, per tal de fer-les inútils i, per tant, forçar el seu canvi. Totes les grans transformacions de la història han vingut per la desobediència civil, perquè l’obediència té massa bona premsa i, en canvi, sovint sosté les més grans tiranies. 

I, en tercer lloc, la resistència pacífica. En tot conflicte guanya qui més determinació té. Les grans lluites s’assoleixen amb el temps, no amb la pressa. Les primeres arrelen i es consoliden; les segones (com la guerra) són agudes però no permanents. Resistir és el que manté el pòsit de dignitat d’un poble. Dit això, hi ha respostes fermes a una guerra? Sobradament! Només cal reclutar homes valents que siguin capaços de lluitar la veritable batalla: el combat de la noviolència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.