La reticència que tenim la majoria dels humans a dir NO, pot tenir explicacions molt diverses, perquè el grau de dificultat que tinguem per a dir-ho té molt a veure amb el caràcter de cada individu i també amb la situació concreta. Les raons poden ser, entre altres: no voler ferir l’interlocutor/a, la temença d’una possible conseqüència desfavorable, la possibilitat que la nostra negativa sigui malentesa (i. e. que s’interpreti com a una falta d’estimació o respecte)… Un NO rotund pot ésser percebut com un greuge i en tot cas segur que hi tenen molt a veure l’educació que hem rebut i les convencions socials de cada grup humà. Els/les psicòlegs/gues segurament podrien aportar més llum sobre aquesta temàtica.
Tanmateix, voldria centrar-me en una situació més específica: la de dir NO quan els drets fonamentals corren perill, quan són amenaçats o quan són directament atacats i conculcats. En aquest darrer cas, les dones ho fem molt sovint, de dir NO, però quan les dones diem NO gairebé mai no se’n fa cas. El cas més evident és la violació i altres menes de maltractament físic i psicològic. I ja sabem com moltes vegades es comporten els jutges i decideixen els tribunals, això quan les violacions són denunciades i arriben a judici… A quants països del món les dones ni tan sols poden fer-ne denúncia? A quants les dones són objecte de violació dia sí i dia també?
Però n’hi ha de tota mena de conculcació dels drets fonamentals de les dones. Des de fa un temps sentim a parlar fins i tot de micromasclismes. La paraula en qüestió va néixer amb la bona voluntat de posar de relleu que hi ha molts gestos socials que són clara discriminació contra les dones com a conseqüència del masclisme, de la cultura patriarcal, però que no són percebuts com a tals, sobre tot per part dels homes mateixos en general i també de moltes dones. D’exemples n’hi ha moltíssims i estan tan interioritzats i formen part fins a tal punt de la nostra vida quotidiana que massa gent (homes i dones) no en són conscients. Com ara, quan parlem amb una parella home-dona, dirigir-se més cap a l’home si tractem temàtiques relacionades amb la tècnica o, a l’inrevés, dirigir-se a la dona, si el tema té a veure amb l’educació dels/de les fills/es o de cuina o productes de neteja. O bé, en la mateixa situació, en un marc d’una celebració social, presentar la dona de la parella com a dona de…, enlloc de presentar-la amb el seu nom i cognoms, mentre que gairebé mai succeeix a l’inrevés. O quan al restaurant el/la cambrer/a es dirigeix a l’home a l’hora de donar a tastar el vi o quan porta el compte a la taula. La llista pot ser molt llarga… En aquest sentit el neologisme micromasclisme fa el seu paper. Tanmateix, hem de ser conscients que hauríem de reconèixer que, en puritat, de micromasclisme no n’hi ha. Perquè tot és pur masclisme. Els exemples esmentats són discriminació i menysteniment, no valoren la dona per ella mateixa com a ésser autònom. El masclisme és abominable i l’hem de combatre sencer; l’escala de graus pot provocar una acceptació del que pot considerar-se un grau menor o menys agressiu.
Però ho vull ampliar ara als drets humans en general. I això està relacionat amb aquella altra pregunta que ens feia Valors dies enrere: És útil la dissidència? Ja vaig reaccionar també amb un article, llavors. La dissidència no només és útil, sinó que és responsabilitat de la ciutadania exercir-la si volem mantenir i millorar la democràcia. Hem de dir NO. En tenim l’obligació.
En aquest sentit em vull referir ara a una qüestió —n’hi ha tantes!— que plana des de fa temps en les societats del món dit occidental. La qüestió de les grans onades d’immigrants que van arribant no només a Europa, sinó a molts altres països és un tema que és tractat i esmentat com un problema. La conseqüència, nefasta, és que cada cop és més freqüent associar directament les persones immigrants amb problema. Algun partit polític català reclama ara el dret de gestionar la immigració des de Catalunya i això, per si mateix, no és greu, si no és que no parla de COM gestionaria la qüestió. I això sí que és greu.
En alguns dels meus darrers articles ja he posat en evidència la meva estranyesa que cap partit polític dit d’esquerres —jo prefereixo dir cap partit polític amb sensibilitat social— tingui la valentia d’abordar la problemàtica per por a ser acusat de dretà o d’insensible. Cal trencar esquemes per anar endavant. És clar que cap persona emigra del seu país per gust, i a l’hora han de tenir el dret d’emigrar i ser acollida per un altre país quan el seu no li ofereix mitjans de vida digna i/o les condicions climàtiques l’obliguen. Més urgent és quan són perseguits pel motiu que sigui, demanar asil és un dret importantíssim. A més, aquells qui el demanin han de poder entrar lliurament a un altre país mentre les autoritats respectives decideixen si l’hi concedeixen o no, el dret a la vida i la seguretat ha d’anar per davant de la burocràcia.
També cal reconèixer que els països als que les grans onades d’emigrants arriben no poden seguir acollint infinitament fins que els països dels quals provenen aquestes onades d’emigrants quedin buits o gairebé. I a la vegada, que molts d’aquests països, entre ells Espanya i Catalunya, necessiten acollir emigrants per raons de la seva pròpia economia (això ho diuen els economistes i ho haurien de dir més alt i més sovint).
Dit això i assumit, un partit polític que vulgui gestionar bé aquesta qüestió ha de respectar aquests supòsits en primera línia. Qui reclama la gestió de la immigració el primer que hauria de fer, si té consciència social, és intentar garantir que els països empobrits millorin allà mateix les seves condicions de vida. Perquè les millorin hauríem de desenvolupar programes des d’aquí, programes que milloressin allà la indústria i l’agricultura, hauríem de dictar i imposar lleis que prohibissin l’espoliació de les seves riqueses, hauríem de deixar d’exportar-hi armes que contribueixen a eternitzar-hi les guerres i oferir-nos com a mediadors amb plans i ajuts concrets que puguin contribuir a pacificar. No externalitzen —un eufemisme més que conegut— filials moltes de les nostres empreses a països estrangers per tal de poder pagar sous més baixos? Per què no sospesen la possibilitat d’obrir filials a països africans políticament estables? L’estabilitat o la inestabilitat política també la controlen els països d’occident…
Sé que la proposta que faig no arribarà a les oïdes o al ulls que hauria d’arribar i que, si hi arriba, difícilment s’hi posarà fil a l’agulla. Però cal, cal amb urgència. Cal dir NO a tots aquells partits que no assumeixin els punts que esmento més amunt. Jo dic NO, si no els assumeixen. I cal reivindicar el NO de totes les persones de la societat civil humanament sensibles. Hem de reclamar el NO també de tots els partits polítics. Diguem NO.
