Cada cop més empreses llancen productes de bellesa infantils. Aquesta tendència provoca que des de ben petits s’exposin a una pressió estètica que potser no haurien de sentir a la seva edat.
Vivim en una societat que considera la imatge com a moneda de canvi social. La pressió estètica cap a les dones s’ha convertit en un element gairebé estructural de la vida quotidiana i opera de manera silenciosa, a través de mirades, expectatives i models que circulen constantment pels mitjans i les xarxes socials. Les rutines de cura personal, la depilació, el maquillatge o fins i tot les intervencions quirúrgiques —que fa unes dècades eren pràctiques puntuals i discretes— s’han transformat en rituals sofisticats marcats per tendències globals i un mercat que promou solucions cada vegada més específiques.
La cosmètica, que mou milions d’euros anuals, no només promet joventut i una pell lliure de màcula, sinó també identitat, estil de vida i pertinència. La idea de tenir cura d’un mateix sovint s’entrellaça amb la d’estar presentable, i el discurs comercial l’aprofita per vincular benestar i consum, i reforçar així una cultura que mesura el valor personal a través de l’aspecte.
Tot plegat podria semblar reservat a adolescents i dones adultes, i fins i tot als homes, però en els darrers anys aquesta lògica s’ha començat a estendre molt abans del que ningú hauria imaginat. L’aparició de roba cenyida i tops amb farcit per a nenes petites o vídeos de preadolescents reproduint rutines de skincare són una realitat que ha anat normalitzant la idea que el cos s’ha de mirar i avaluar des de molt joves. Aquesta mena de continguts es veuen amplificats per xarxes plenes de tutorials i filtres embellidors. Davant d’aquesta tendència, professionals de la salut fa temps que alerten d’un increment de consultes relacionades amb preocupacions estètiques precoces, canvis en la relació amb el menjar i imitació compulsiva de rutines cosmètiques: augment d’ansietat corporal, risc de TCA i del que s’anomena cosmeticorèxia, la necessitat persistent d’intervenir en l’aspecte amb productes cosmètics. Senyals que indicaven que aquesta pressió es començava a desplaçar cap a la infància.
Una tendència a l’alça
El fenomen, que fins ara es manifestava sobretot en imitacions espontànies o en continguts virals, ha fet un salt quan algunes marques han començat a dissenyar productes específics per a nenes molt petites. L’anunci recent de la firma creada per l’actriu Shay Mitchell ha estat el que ha portat la polèmica als mitjans de comunicació. Mitchell, coneguda per la seva trajectòria com a intèrpret en sèries com Pretty Little Liars i per la seva activitat com a empresària i influenciadora, ha presentat la marca Rini, dirigida explícitament a la cura de la pell de criatures a partir de tres anys. La línia inclou tres productes per a l’ús diari: un per abans d’anar a l’escola bressol, un per aplicar després de l’exposició solar i un de destinat a potenciar la hidratació en arribar a casa. Tots ben pensats per resultar lúdics i fàcils d’utilitzar a aquesta edat i ser una forma divertida d’iniciar-los en hàbits de cura personal.
Aquesta proposta, lluny de ser anecdòtica, s’inscriu en un mercat emergent que ja inclou altres companyies especialitzades, com Evereden, creada el 2018 i que ja supera els cent milions de dòlars en ingressos, que ofereixen tònics, esprais i cremes orientades a preadolescents. Així es posa de manifest fins a quin punt la indústria ha detectat un nínxol específic en la primera infància. Hi ha qui defensa que pot ser una manera d’introduir hàbit. Tanmateix, pediatres, dermatòlegs i psicòlegs han expressat una preocupació explícita: la pell infantil no necessita aquestes intervencions, i l’exposició prematura a desenes d’ingredients cosmètics pot comportar desajustos en un sistema immunitari encara immadur.
Retocs prematurs
És acceptable introduir rutines pròpies del món adult en una etapa en què el joc i la descoberta haurien de ser prioritaris? És ètic presentar la cosmètica com una forma d’autocura quan pot anticipar preocupacions estètiques que encara no els corresponen? I quina responsabilitat moral tenen les marques, els creadors de contingut i els referents públics quan normalitzen pràctiques que poden influir en l’autoestima i la relació amb el propi cos?
D’una banda, es podria defensar que introduir aquests productes en edats primerenques no és necessàriament perjudicial si s’entenen com una activitat lúdica i desvinculada d’expectatives estètiques. Des d’aquesta perspectiva, l’ús puntual de cosmètics infantils podria formar part del joc simbòlic amb què els infants imiten els adults, sense que això impliqui una càrrega o una consciència corporal anticipada. Amb formulacions específiques, aquestes pràctiques poden ser una manera d’explorar textures, rutines i hàbits d’higiene sense atribuir-los un significat propi del món adult. I, fins i tot, una oportunitat per reforçar el vincle entre adults i infants si es fa plegats. Aquesta línia, però, depèn d’unes condicions estrictes: acompanyament constant, missatges clars sobre el valor del cos més enllà de la imatge, la garantia que el joc no es converteixi en rutina obligada i l’ús de productes sense tòxics adaptats a la pell de les criatures.
D’altra banda, es podria valorar limitar o directament evitar la cosmètica dirigida a la primera infància, ja que l’element central no és l’ús puntual d’una mascareta infantil, sinó el risc de consolidar una consciència corporal prematura que normalitzi la idea que cal modificar l’aspecte des de molt petits. Tot això sense comptar amb el fet que els productes a l’abast de la majoria no asseguren uns ingredients testats. La pell infantil no necessita intervencions d’aquesta mena i els beneficis són, en el fons, inexistents. A més, introduir tan aviat aquestes pràctiques pot reforçar inseguretats, facilitar comparacions i anticipar dinàmiques associades a la pressió estètica, amb un impacte potencial en l’autoestima. Des d’aquesta mirada, el més prudent seria preservar l’espai de la infància de tendències comercials que podrien derivar en dependències emocionals o de consum, i prioritzar missatges de salut, joc i autonomia per davant de qualsevol rutina cosmètica.
.
