Quasi la meitat dels catalans estan d’acord a invertir en el món rural més del que li pertocaria per població. Tot i aquesta preferència i la pressió política d’alguns, per què no acaba passant?
En les segones eleccions al Congrés dels Diputats de l’any 2019, celebrades el diumenge 10 de novembre, guanyadors i derrotats van ocupar les portades, complementades amb les especulacions habituals de quin podria ser el pacte postelectoral més probable. Entre els grans titulars se n’hi va colar un que pocs esperaven. La plataforma ciutadana ¡Teruel Existe! va aconseguir més de 19.000 vots, un escó al Congrés i dos senadors. A Terol la plataforma va arribar a quasi un 43 per cent dels vots, una de les xifres més elevades aconseguida mai per una plataforma ciutadana. El partit-moviment, convertit progressivament en una plataforma més enllà de Terol, cercava donar veu a les zones despoblades “i abandonades pels grans partits polítics”.
El fenomen de l’Espanya buida (o buidada, segons la mateixa plataforma) no és únic de l’estat. El partit BBB (Moviment Agrari Ciutadà) va guanyar les eleccions provincials dels Països Baixos del 2023. Anteriorment, el Moviment de la Ruralitat francès va aconseguir sis eurodiputats als comicis europeus del 1999. A escala governamental, el partit Conservador britànic va arribar a crear un ministeri del levelling up (‘pujar el nivell’), dedicat a buscar mecanismes de reducció de la bretxa entre les ciutats i la resta del país. Més enllà de les batalles electorals, en els últims anys el debat sobre com es distribueix la riquesa en el territori ha estat a l’ordre del dia.
El “què fer” s’enfronta com a mínim a dos reptes importants. D’una banda, els creixents processos de concentració tecnològica i de coneixement en centres urbans globals fan que els centres urbans de molts països del món s’assemblin més entre ells que aquests mateixos centres amb el territori que els envolta. A diferència del que alguns havien pronosticat fa unes dècades, els sectors avançats de l’economia requereixen mà d’obra intensiva amb habilitats tàcites (difícils de codificar) i coespecífiques amb altres treballadors qualificats, la qual cosa implica que plantilles altament qualificades solen treballar en llocs propers i, per tant, en un espai geogràficament confinat. Per altra banda, certes dinàmiques polítiques poden enfrontar les visions del que cal fer per anivellar territorialment la riquesa, sigui per inèrcia o per intenció.
Amb tot, el nostre país encara no ha arribat a la situació divergent d’altres contextos, com el dels Països Baixos o els Estats Units. Segons una enquesta feta pel projecte POLGEO de la Universitat Pompeu Fabra, quasi la meitat dels catalans veu amb molt bons ulls invertir més a les zones rurals del que els tocaria per població. Altres mesures concretes, com facilitar l’habitatge en les zones rurals o despoblades o posar les coses més fàcils a agricultors o ramaders, reben també un ampli suport.
I potser aquest és el principal punt d’esperança territorial: sigui perquè al nostre país les connexions familiars o socials amb el mal anomenat rerepaís o perquè la visió afable (i sovint mitificada) de “comarques” encara és present, l’afecció cap a les zones no centrals de Catalunya és elevada. El repte és difícil, però encara hi som a temps per decidir si volem ser com França o com Itàlia, on ciutats grans, però també mitjanes i petites, coexisteixen amb més o menys convivència amb el seu entorn més immediat.
