Intervenció sobre l’amor a Valors a peu de carrer, versió radiofònica de la revista Valors.
Halil Bárcena (Renedo, Cantàbria, 1962) és islamòleg i especialista en mística sufí. Llicenciat en Ciències de la Informació, dirigeix l’Institut d’Estudis Sufís, creat el 1998, i el grup musical ‘Ushaq. Professor del Màster d’Història de les Religions a la Universitat de Barcelona, és també traductor de poesía sufí àrab i persa i autor de El sufisme (2008) i de l’edició, traducció de l’àrab al català i caligrafia del Diwan de Hal·laj (Fragmenta, 2010). Podeu veure el vídeo de la presentació del volum, el passat 10 de juny, al canal de Fragmenta a Youtube, que es troba a l’adreça www.youtube.com/fragmentaeditorial.
Halil, què en diu aquesta branca de l’islam que és el sufisme sobre l’amor?
El sufisme es coneix com la mística de l’Islam, i a vegades s’ha dit que el sufisme és la via a l’amor, a l’estimació, d’aquesta religió. Els sufís són aquelles persones que han desenvolupat al màxim les possibilitats del viure del ser humà i que han dut al finis terre les possibilitats de l’amor. Creiem que tot amor té una sola característica, que és que és incondicional i et porta més enllà de tu. És el que en diem amor espiritual.
És a dir que més que amor espiritual potser hauríem de dir simplement amor autèntic?
Si, hi ha una cosa curiosa en el llenguatge. Aquests grans místics sufís, així com molts místics cristians, utilitzen un llenguatge molt proper a l’erotisme. I l’home del carrer, quan parla i està enamorat, utilitza un llenguatge espiritual o religiós: qui està enamorat està al cel. Fins i tot l’estimat o l’estimada és gairebé diví. Per tant hi ha un nexe molt important entre l’alta experiència individual, o la mística, i l’amor comú: aquesta experiència de sortir dels límits d’un mateix; és a dir que el Jo no està al centre del viure.
Per tant, tots som capaços de desenvolupar aquest amor espiritual?
Si, jo diria que els místics no són uns éssers superdotats ni atletes de l’esperit. Hi ha un element, això sí, de gran passió, i per altre costat d’atreviment, perquè tot místic és una persona arriscada, valenta, que ha anat més enllà dels límits personals però també dels límits socials i culturals. I és clar, no tots som tant arriscats! També és cert que hi ha quelcom de donació, de gratuít, en l’amor, és perquè sí.
Abans ens parlaves de l’amor autèntic. Quins són els riscos d’aquest amor autèntic?
L’ésser humà vol seguretat. Tot el que comporti anar més enllà dels límits on un es troba segur… ens fa por. L’amor, com la vida mateixa, és un viatge que et porta per viaranys desconeguts. I això ens fa por: moltes vegades preferim un amor de baixa intensitat, on un es troba segur. Clar que un místic ens diria: però això és realment l’amor, que és aventura, risc? Com deia, l’amor és l’experiència per antonomàsia del no Jo, de sortir dels teus propis límits.
En una parella es pot cultivar aquesta idea de l’amor espiritual?
I tant que sí! De fet, la parella és una exemplificació humana de la unitat; és una experiència unitiva. La còpula en definitiva és això, uneix; no es contradiu pas allò corporal amb allò espiritural. I en la unió es difuminen els límits d’aquest Jo tan persistent que pretén erigir-se en el jutge de la vida i de les coses. L’amor en la parella és espiritual, per antonomásia, quan s’han esvaít els propis interessos. I quan no és possessió de l’altre.
Una cosa és l’enamorament i l’altre l’amor?
Si, per estimar algú primer cal conèixer-lo, com deia Raimon Panikkar. Cal diferenciar les dues coses. L’amor és fruit del coneixement.
