Des de fa uns anys visc en una illa paradisíaca. Els seus paisatges són meravellosos, la combinació de colors és inimaginable –hi ha verds, grocs, vermells, taronges…– i a mesura que ens anem apropant a la costa, trobem tota mena de blaus. A més, aquesta terra és generosa, magnànima a l’hora de repartir els seus fruits. I en darrer terme, però no menys important, en aquesta illa hi viuen persones que són com són, però que si no fossin elles… això no seria la República Dominicana: podria ser una illa com moltes d’altres, però el que li dóna una identitat pròpia és la seva gent. Sense la seva gent aquesta illa ja no seria un paradís; potser continuaria tenint els mateixos paisatges, els mateixos colors i les mateixes platges turquesa, tot seria encisador, potser fins i tot màgic, però no seria el paradís que és ara. Jo, sense aquells que donen sentit al color i al paisatge, no hi voldria viure, malgrat que sovint siguin ells mateixos els qui amb la seva actuació ho facin malbé.
La proposta que engendra aquest article és que buidi aquesta illa de la seva gent, la torni desèrtica i pensi quines coses voldria endur-m’hi per viure-hi. Descarto d’entrada les persones, que justament és el que considero més fonamental, i intento pensar quines són les coses que posaria a una imaginària maleta.
Voldria ser una persona pràctica així que el primer que hi posaria seria un equip de supervivència. Portaria un matxet, llumins per fer foc, estris per purificar l’aigua, una petita serra, fil de pescar, ham i una bona farmaciola. Com que no sóc un àngel, si vull sobreviure uns quants mesos necessito menjar, beure i tenir el màxim d’elements que m’ajudin a afrontar a la meva vulnerabilitat i fragilitat. He de dir que m’he criat a la ciutat i em sento molt fràgil en aquest entorn tant desconegut per a mi, tot i ser tant paradisíac. De fet, em sentiria gairebé incapaç de poder sobreviure en determinades condicions.
La segona cosa que posaria a la maleta seria una hamaca: necessito descansar bé per poder fer les coses amb relativa calma. No és senzill dormir a terra, ni que sigui a l’interior d’una cova, i això de construir una casa, encara que sigui un cobert, demana els seus coneixements i el seu temps. Per tant, començaria aprofitant els hàbitats naturals i una hamaca seria una bona manera de resoldre el tema de dormir amb certa folgança. A l’hamaca hi afegiria quelcom fonamental en aquesta illa, una bona mosquitera. De dia encara em veig capaç de barallar-me amb els mosquits i amb certs insectes, però de nit es fa realment insuportable.
Llibres de records i de coneixements bàsics
Bé. Si puc menjar, beure i descansar, ja puc pensar en posar altres coses a la maleta: doncs hi dipositaria quatre llibres i un àlbum de fotografies. El primer llibre seria d’història i geografia: entendre d’on vinc i qui sóc, quina és la gènesi i l’origen de moltes coses, fins i tot, saber les causes del fet que estigui aïllat a una illa, és important. No podem oblidar els perquès, si volem viure en pau el present.
Al costat d’aquest llibre hi aniria l’àlbum de fotografies de la meva petita història personal. Aquestes fotos m’ajudarien a no perdre la memòria, perquè sóc conscient que no és massa bona. Recordar qui sóc i d’on vinc ho considero molt important. Potser estaré sol, però no sóc una casualitat o pols d’estrelles; sóc aquí, perquè els meus pares em van regalar el do de la vida i, malgrat que ara no estiguin al meu costat, sense ells no puc entendre el que sóc i el que faig. Recordar amb emoció les persones estimades em fa sentir més persona.
El segon llibre seria de botànica. En aquest camp tinc tant per aprendre! Si estic en aquesta illa vull conèixer els noms dels arbres, dels animals, de les plantes, distingir els seus fruits, les seves fulles, flors, entendre els seus processos… Sóc part de la terra i necessito viure en comunió amb ella. No s’hi val dir arbre, quan puc dir pomer, llimoner o mango. Cada arbre té un nom i posar nom a les coses és estimar i dominar (tenir-ne cura) la creació, parlar amb ella amb propietat. Tindré molta feina, perquè sóc molt urbà i aquesta illa és tremendament rica i variada.
El tercer llibre seria un llibre d’oficis. Cal saber treballar amb les mans, ser un petit artesà per fer front a les coses més senzilles de la vida. No sabem agrair el fet de trobar-nos-ho tot fet, que ho puguem comprar, sense valorar la feina que hi ha al darrera. En aquesta illa començaria una etapa on hauria d’aprendre a fer-ho gairebé tot. Hauria de ser una mica fuster, paleta, mecànic, pagès, etc.
El quart llibre que m’enduria seria un compendi d’espiritualitat. Cada dia m’agrada estar sol unes hores, però una altra cosa seria saber estar sol la resta de la vida. Això necessita una gran temprança. Es necessita molta virtut per saber calmar l’ànima amb tot el que t’envolta. Si vull escoltar els sons de la natura i tastar la presència de Déu que s’amaga a tota la creació, necessito omplir-me dels mestres d’espiritualitat, dels grans místics, que amb la seva experiència em poden oferir un camí de silenci i solitud. Amb ells podria aprendre a viure un silenci ple de ressonàncies, que faria més càlida la meva solitud.
La música trenca el silenci
Després dels llibres, a la maleta també hi posaria un instrument musical. Per desgràcia només sé tocar la flauta i l’harmònica. Però m’agradaria saber tocar un instrument de corda que em permetés cantar mentre el toco. M’encantaria cantar i que els animalets s’acostessin a la cova per escoltar: recordar cançons és també una manera de sentir-te viu. Sé que no canto gaire bé, per això no buscaria que m’aplaudissin, sinó una mica de companyia. No hi ha dubte que la música és quelcom que aplega tots els animals. No sé què té, però ens fa vibrar en el més profund del nostre ésser i ens harmonitza amb tota la creació.
També carregaria la maleta amb papers i estris per escriure. Cada capvespre m’agradaria escriure, plasmar per escrit les emocions, sentiments, paraules i pensaments que durant el dia s’anessin gravant al meu interior. El que sortís de mi, aquella paraula que brollés del meu cor en aquella hora, el que hagués après aquell dia. I rellegir cada dia les lletres escrites, per anar fent memòria de tot el viscut. Escriure és parlar amb un mateix i mentre tingués paraules continuaria viu i em sentiria persona.
Sense oblidar, és clar, que a la maleta també caldria posar-hi una mica de roba i calçat. No en necessitaria gaire, perquè aquí no fa fred, però sí que m’hauria de protegir del sol. Em caldrien unes bones sabates, perquè malgrat que m’agrada anar descalç per casa, no podria caminar nu per la terra pedregosa o pels matolls d’aquesta illa.
Finalment, m’emportaria uns quants sagraments de vida, aquells objectes que fan present les persones estimades. Els miraria de tant en tant, per recordar aquells que no hi són, però que sempre m’acompanyen, aquells noms que formen part de mi, que m’han deixat petjada i sense els quals la meva vida seria diferent. Puc estar físicament sol, però sempre estic acompanyat, ple de presències que omplen de sentit el meu ésser. Són petits sagraments, del gran sagrament de la Creació que és Déu mateix.
I, en el darrer moment, hi afegiria una última cosa, que segurament abans d’aquesta pandèmia que estem patint, no hagués estat capaç de valorar en la seva justa mesura. He de dir que no la valoro perquè jo pensi que és important, sinó perquè els altres me n’han fet veure la importància. Sí, el poc espai que em quedés a la maleta, l’ompliria de paper higiènic; no sé si el necessitaria, però segons l’experiència d’aquests darrers mesos per a alguns sembla imprescindible per sobreviure.
Jordi Cussó és llicenciat en Econòmiques i teòleg
