Començo a ser “populicida” perquè, dels dos principals perills per a un règim democràtic, el “populisme” pot ser tan o més perillós que l’“elitisme”, per molt que els “selectes” puguin ser corruptes. La parauleta en qüestió prové de ‘Gracchus’ Babeuf (pseudònim de François Noël Babeuf). Babeuf va defensar la necessitat d’una “insurrecció pacífica” tot i que el seu ideari igualitari el va dur a promoure mesures dràstiques (suprimir la propietat individual, col·lectivitzar la terra, etc.). Aquest idealista pretenia “la perfecta igualtat” i “el benestar comú”, però no va mesurar prou bé el poder de les elits fàctiques.
Acceptem dos fets: el poder està sempre en mans dels qui efectivament el posseeixen, tot i que jo també m’adono que “les elits són mediocres” (Rancière). Se sap que els millors alumnes de les Grandes Écoles franceses acaben sent sovint només professors ordinaris o enginyers discrets i que, en canvi, força dels mediocres en aquells centres de formació accedeixen al poder i als honors en diferents camps. A més, cal distingir dues concepcions d’“elit”: a) els millors en cada àmbit, els quals no formen societat ni “existeixen” com a tal “grup elitista” sinó senzillament com una col·lecció o equip ideal (el millor matemàtic, cuiner, futbolista, pallasso..); i b) els qui governen i exploten els altres: una classe dominant que -tot i no tenir excel·lència que fonamenti el seu domini- es protegeix mútuament. Per això, Michel Onfray ha escrit fa poc que “no tenim necessitat d’una aristocràcia constituïda per cap elit perquè són oligarquies, el contrari de la democràcia”. I jo hi afegeixo els peperos, els banquers, els de l’Arrimadas o els youtubers, grupuscles que manipulen als addictes a la teleporqueria.
A la història del pensament trobem certs contrastos en relació als privilegiats. Per exemple, a) segons els diners: a Aristòtil li repugnaven els rics oligarques, creadors d’un règim polític pervers, servidors dels seus propis mesquins interessos; i, en canvi, a Guizot li semblava que la riquesa i la capacitat per governar van de la mà: proposa un sufragi censatari dels qui paguen més impostos, garantia de vots assenyats; o bé, b) segons el poder polític: Rousseau rebutja un poder aliè a la voluntat popular (electes de curta durada i sense beneficis privats), contra la proposta de Montesquieu, per a qui la massa ha de ser guiada i il·luminada per l’excel·lència d’alguns selectes; i finament, c) segons el talent: la contraposició es donaria aquí entre Plató, ell mateix noble, que proclama l’aristocràcia del pensament, el govern en mans dels filòsofs i, en sentit oposat, Proudhon que defensa una república “sense rei ni patró”.
Segons com ho miris, qualsevol pot ser excel·lent: no hi ha numerus clausus ni “places exhaurides”: cap llei natural determina que les elits siguin hereditàries. Suggereixo dues solucions: a) apliquem el neoliberalisme però no pas contra els pobres sinó als “nobles”: claredat, amb concurrència oberta, lliure circulació, transparència de la informació. Em pregunto la raó per la qual ni els inspectors fiscals, ni la premsa, ni la fiscalia gosen desemmascarar els tripijocs i els “falsos màsters” dels poderosos: ¿volen el seu tros de pastís, ser admesos a la “secta elitista”?; i b) exposem l’anomenada “paràbola de Saint-Simon” que permet criticar els ricatxons no pas per les seves possessions sinó per llur improductivitat social. Cal fer neteja tan de populistes com d’“elits podrides”, però no cediran fàcilment, ho tenen tot a perdre. Però la gent normal -excel·lents o no- ho tenim tot a guanyar.
