Sòcrates i Diotima són un home i una dona, que la fan petar sense fer-se mal l’un a l’altre. Sense rivalitats ni enfrontaments
La celebració del Dia Internacional de les Dones enguany ha generat un efecte importantíssim a tots els nivells de la societat i la política. L’impacte de la visibilitat de les dones al carrer, les seves reivindicacions per un món més just i equitatiu, fan del moviment feminista contemporani un dels escenaris clau per les batalles que cal guanyar, en l’orientació d’un futur millor, amb esperança, que denunciï la violència i vetlli pel respecte entre persones. Aristòtil, a La Política, es preguntà què vol dir “millor per a tothom”, reflexionant sobre quina seria la direcció adequada d’una vida bona amb els altres.
En aquest sentit, hi ha un problema a revisar en els moviments de masses actuals. Els eslògans no acaben de substituir la problemàtica quotidiana del diàleg, de la capacitat de parlar més enllà de la cridòria estabornidora que ens envolta, a homes i a dones conjuntament. La guerra de sexes es manté en noves formes no gaire senzilles d’abordar: quan diem ‘homes’ així, ‘com són els homes’ en general, de què estem parlant? D’un universal que tendeix a l’homogeneïtzació? El mateix podríem dir de l’ús del terme invers, “les dones”. Els eslògans actuals ens empenyen a posar un munt de gent al mateix sac, sense matisos ni denotacions. Homes contra dones. Dones contra homes. Això què significa en el sentit aristotèlic d’una vida millor amb els altres? Els altres no poden ser l’enemic perquè puguem conviure-hi. Tanmateix, les dades de violència de gènere demostren que, en molts casos, es tracta de l’enemic dins de casa, d’una forma punyent i irreversible. Al marge, però, de la tragèdia, la guerra de sexes, com a forma històrica de la lluita pel poder, segueix endavant en noves versions.
Ja no recordem la dita “drogues, sexe i rock and roll” de l’època hippy, on el que comptava era “fer l’amor i no la guerra”. L’amor. Quina paraula més abaratida i impossible! Aquest fou el tema de l’antic diàleg de Plató, El Convit, la història d’un sopar on només seien homes encantats d’haver-se conegut, en una cultura, a la Grècia antiga, que recloïa les dones a casa seva, l’oikos, el lloc per excel·lència de la vida familiar. Plató, en boca de Sòcrates, subratllà en aquest diàleg que, al capdavall, calia escoltar no les dones en plural, sinó una en particular: Diotima. L’escena principal del diàleg no descriu una guerra de sexes sinó una conversa: entre un home (Sòcrates) i una dona (Diotima). Ambdós dos són capaços d’escoltar-se, tot i que no necessàriament d’entendre’s. No hi ha conversa sense malentès que ens empenyi en direcció al que no hem copsat sobre què ha dit l’altre. El tema de la conversa és l’amor, Eros, el desig de l’inacabable possessió d’allò que és bo.
Les filòsofes feministes, com Adriana Cavarero, han criticat el tema platònic de l’etern, immutable i absolut com una por masculina a la finitud de la mort. Per això, diu Cavarero en el seu treball sobre les figures femenines de la filosofia antiga, Plató converteix l’amor en una cosa “platònica”, que no neix ni mor. L’engendrament -la maièutica- socràtica no fa néixer els infants ni fa infantar les mares. Només s’engendra una veritat del món de les idees. La interpretació que fa Cavarero és veritablement feminista: situa les dones en una banda i els homes a l’altra. Tanmateix, s’oblida del detall rellevant que és la conversa entre Sòcrates i Diotima: i és que, més enllà d’homes i dones en general, hi ha dos amics, un home i una dona, que la fan petar sense fer-se mal l’un a l’altre. Sense rivalitats ni enfrontaments. Perquè en el diàleg s’hi pot aixoplugar la conversa en marxa, l’alegria, el somriure, i també (per què no?) el rock and roll. El repte paral·lel, ara i aquí, és personalitzar el desig de viure junts rescatant les petites converses que ens humanitzen.
