a resposta a la pregunta “Per què hem d’estimar la família?” dependrà molt del context geogràfic i històric, dependrà d’on i quan fem aquesta pregunta. Com veurem a continuació, la resposta que es donava en el passat és molt diferent de la resposta que es dona en el present, i la resposta que es dona en l’actualitat a Catalunya és també molt diferent de la que es dona en els països llatinoamericans, per posar un exemple. El llibre L’herència emocional que vaig publicar l’any 2019 (La Campana) precisament començava tractant aquesta qüestió. Transcric a continuació l’inici del llibre: “Hi ha una pregunta de l’Enquesta Mundial de Valors que explora el grau d’incondicionalitat en l’amor dels fills cap als pares. Es presenta als enquestats dues frases i se’ls pregunta amb quina de totes dues estan més d’acord: a) Amb independència dels defectes i les qualitats dels pares, se’ls ha d’estimar i respectar sempre. b) No es té el deure d’estimar i respectar els pares que no s’ho han guanyat amb la seva actitud i la seva conducta.
L’any 1990, el 15 per cent dels catalans escollien la segona frase, és a dir, la que afirma que els nens no han d’estimar els pares que no s’ho han guanyat amb la seva actitud. L’any 2008, en canvi, els enquestats catalans que optaven per la segona possibilitat ja arribaven al 32 per cent. En menys de vint anys, el percentatge de catalans que creien que els fills no han d’estimar incondicionalment els pares s’havia multiplicat per dos.
En temps de Moisès, que és quan Déu va instaurar el precepte “honraràs el teu pare i la teva mare”, no existien les enquestes, i per tant no podem saber quantes persones haurien escollit cada una de les dues opcions. No és aventurat pensar, però, que en aquell temps a ningú se li hauria acudit ni tan sols formular una frase com la segona. És a dir, que la possibilitat que uns pares no es mereixessin el respecte dels fills no era ni tan sols imaginable. Han passat segles i segles, des de l’època de Moisès, i ha calgut tot aquest temps perquè a algú se li acudís la pregunta “S’ha de respectar els pares que no s’ho han guanyat?”.
Durant tota la història de la humanitat —com segueix succeint, per exemple, a l’Amèrica Llatina, on el 96 per cent de la població segueix triant la primera opció—, molt pocs s’han pogut permetre la llibertat de sentir que és legítim no sentir afecte pels pares que no s’ho han guanyat amb la seva actitud. Que en una població com la catalana una tercera part dels catalans es pugui permetre aquesta llibertat és, històricament parlant, una autèntica revolució.” Final de la transcripció.
Només voldria afegir aquí, que l’any 2008 el 74 per cent dels suecs contestaven a l’enquesta que no s’ha d’estimar els pares incondicionalment. Fixeu-vos quin contrast: a l’Amèrica Llatina només el 4 per cent dona aquesta llibertat, i a Suècia en canvi el 74 per cent.
Una conseqüècia de la industrialització
Els sociòlegs que treballen amb les dades de l’Enquesta Mundial de Valors teoritzen que a partir de la revolució industrial hi ha una disminució molt important de l’amenaça a la supervivència física (menys risc a morir de gana, més esperança de vida) i això determina importants canvis en l’escala de valors dels països post-industrials de les societats del coneixement. Dit molt resumidament: els “valors tradicionals” basats en l’obediència a l’autoritat patriarcal van evolucionant cap als “valors emancipadors” basats en la llibertat. Aquesta transformació es fa especialment evident en el tema que ens ocupa (hem d’estimar als pares que no s’ho han guanyat amb la seva actitud?): cada cop ens sentim més lliures per sentir el que sentim, cada cop ens sentim menys obligats a sentir el que s’espera que sentim.
De fet, si ens aturem a pensar-ho, la pregunta “haig d’estimar?” no té massa sentit. Si em permeteu la broma, seria com preguntar “m’ha d’agradar la filatèlia?”. Com si poguéssim escollir el que sentim, el que ens atreu o a qui estimem, com si depengués de la nostra voluntat. Però això que als lectors d’aquesta revista (del segle XXI, catalans, i amb uns interessos culturals específics) els pugui semblar tan obvi, no ha sigut entès d’aquesta manera per la immensa majoria de sàpiens durant la història.
Les conseqüències dels manaments
Avui en dia la gran majoria de la població de les societats del coneixement té una consciència clara de les gravíssimes seqüeles posttraumàtiques dels infants que han patit maltractament emocional. Per estrany que ens pugui semblar, aquest fet és molt nou històricament parlant. Per què fins fa molt poc no s’ha començat a parlar de l’abús sexual als infants? Si em permeteu respondre de manera provocadora, perquè el manament “honraràs als pares” s’ha seguit de manera rígida i inflexible en les societats patriarcals. Fins fa molt poc els nens s’han sentit culpables dels maltractes que han patit, és a dir han hagut d’assumir aquell principi de “val més ser el dolent en un món regit per Déu, que no pas ser el bo en un món regit pel dimoni”.
Ara bé dit tot això, vull deixar clar un altre aspecte tan important o més que el que hem parlat fins aquí. Tots necessitem pel nostre desenvolupament, psíquic i somàtic, créixer envoltats per una família que ens estimi. Quan això no sigui possible, farem bé de buscar-nos un entorn on ens sentim estimats i valorats. Ara bé, també és cert que malauradament construir-nos un bon entorn nou (familiar, social i professional) serà molt més difícil si no hem crescut en un entorn familiar prou favorable. És difícil sentir-te valuós (o estimable) si no t’has sentit estimat. I si no tens aquesta seguretat, és difícil poder explorar el món amb llibertat i desenvolupar així el teu potencial.
Com reparar les ruptures?
És molt important trobar algú que ens validi el patiment de la infància i que ens ajudi a tenir consciència de les càrregues que arrosseguem (de sentir-nos defectuosos, de no ser estimables). Només ens podrem descarregar d’aquest pes que ens aixafa si abans no ens n’adonem. Els que treballem en psicoteràpia sabem que quan ens alliberem d’aquestes pesades càrregues podem entendre que els nostres pares també arrossegaven les seves vivències traumàtiques, a vegades força pitjors que les nostres, i que ens van estimar de l’única manera que sabien fer-ho.
És molt important poder reparar les ruptures que hi ha hagut en la relació amb els nostres pares. Ens convé molt fer-ho. Però no com qui obeeix un manament, amb un sentiment de sotmetiment que seria insostenible i contraproduent. La reparació autèntica només es pot donar després d’un procés gens fàcil: primer hem de trobar un entorn que ens curi les ferides, i només des de la pau interior podrem intentar una aproximació serena i autèntica, vivint les adversitats viscudes no com atacs personals sinó com limitacions dels nostres pares. Malgrat tot, a vegades haurem d’acceptar, tristament, que la reparació no és possible.
Ramon Riera és psiquiatre i psicoterapeuta i autor dels llibres La connexió emocional (Ed Octaedro) i L’herència emocional (La Campana)
