Aquesta sociòloga francesa llicenciada en filosofia s’ha centrat en la sociologia dels intel·lectuals i la sociologia de la traducció. També és autora de ¿Se puede separar la obra del autor? (Clave Intelectual).
Què entén per cultura de la cancel·lació?
El concepte engloba coses molt diferents com la destrucció d’estàtues, el boicot a persones que han comès abusos sexuals o expressat comentaris racistes, masclistes o transfòbics… així com la voluntat d’eliminar del cànon aquelles obres que transmeten representacions de violació o imatges racistes o masclistes.
Hi ha tants casos per poder-ho anomenar “cultura”?
És una bona pregunta. No tenim cap estadística, però aquest és el terme que es fa servir en els casos que he comentat. Prefereixo no validar-lo del tot, però sí que podem dir que defineix certes sensibilitats dins de les noves generacions que rebutgen el compromís.
En què es diferencia això de la crítica constructiva o de la desaprovació legítima d’un comportament o ideologia?
Són enfocaments semblants, però la diferència és que hi ha una dimensió performativa, amb la formació de col·lectius que anuncien que han decidit boicotejar determinades obres, o que destruiran una estàtua concreta. Tot i que es tracta de col·lectius que no ocupen una posició dominant en la societat, aconsegueixen fer-se escoltar gràcies a les xarxes socials. Tanmateix, les indústries culturals, que temen separar-se d’una part del seu públic, cada vegada són més receptives als seus missatges. Això és probablement el més nou.
Quins són els factors socials i culturals que han contribuït a fer aparèixer la cultura de la cancel·lació? És un fenomen nou o té arrels històriques més profundes?
Moviments com el Black Lives Matter, amb la consigna de despertar (woke), o la quarta onada feminista van confluir en el temps. En tots dos casos, la seva eina van ser les xarxes socials, el poder de les quals ja vam veure durant les revolucions àrabs. Però, per descomptat, aquests dos moviments formen part de la història de l’antiracisme, l’anticolonialisme i el feminisme.
La cancel·lació s’associa sovint amb la noció de justícia social. Li sembla que “cancel·lar” la cultura és una manera eficaç d’avançar cap a la justícia social? Hi ha riscos de deriva o abús en aquesta mena de pràctiques?
En qualsevol justícia popular hi ha un risc d’excés i de deriva. No obstant això, distingiria entre les diferents pràctiques: la destrucció d’una estàtua és un acte simbòlic, que s’ha practicat altres cops, com en la caiguda dels règims comunistes. El boicot a un producte cultural és un dret que pot tenir conseqüències econòmiques, però correspon als intermediaris culturals calcular-ne els riscos. L’“eliminació” d’una obra canònica obre un debat molt interessant sobre la formació del cànon. De tota manera, no estic a favor de la supressió perquè correm el risc d’esborrar la violència simbòlica, en comptes d’analitzar-la i treure’n a la llum els seus mecanismes. Però podem relativitzar el lloc que ocupen determinades obres i fer lloc a unes altres, fins ara menyspreades.
També es cancel·la les persones.
Existeixen també, és clar, les “cancel·lacions” de persones, algunes de les quals són innocents. Això, malauradament, és inevitable i lamentable. I, per això és important preservar el principi de la presumpció d’innocència. Si comparem el nombre d’abusos a dones o nens que han quedat impunes, la injustícia que cometem excloent unes quantes persones innocents de l’esfera pública és mínima. Només un canvi de comportament, un canvi d’hàbits, com diria el sociòleg Pierre Bourdieu, pot dur-nos a recuperar la confiança. Això passa per l’educació, però l’educació ha reproduït en bona part les relacions de dominació. Així que, malauradament, hem de passar per la dissuasió fins que els costums i els estàndards de comportament canviïn.
Com poden els artistes i escriptors navegar en un context on la cultura de la cancel·lació és tan prevalent? Quins són els riscos i les oportunitats?
Per als artistes contemporanis, això planteja diverses preguntes. En primer lloc, l’ètica professional en les arts col·lectives com el cinema. Després, el mode de producció de les obres. En tots dos casos, és l’abús d’autoritat el que es denuncia, l’abús de poder. L’artista aprofita el seu carisma en la societat per abusar o explotar joves sota la seva influència. Podem, en nom de l’inconformisme artístic, abusar de menors o de joves, manipulant així els seus somnis i carreres? El mateix passa amb l’educació. No es tracta d’imposar als artistes un estil de vida burgès i ordenat, sinó de protegir els exposats als maltractaments, com a l’Església, on els nens estan encara més exposats a aquesta mena de maltractaments. Després hi ha la qüestió de la “correcció política”. Hi ha qui diu que derivarem en un art aigualit i edificant. No penso que sigui el cas. Des que el racisme i l’antisemitisme han estat prohibits, han desaparegut en gran part de les obres d’art. Ens hem perdut en això? Les obres són menys fortes? Crec que no, i que hi hem guanyat. Això no impedeix representar personatges racistes o masclistes, però no és el mateix que lloar-los.
“Els activistes sovint defensen causes justes per protegir persones vulnerables. Els mitjans que utilitzen de vegades són excessius, però això és degut a la seva posició dominant”
La cultura de cancel·lació és l’eina de censura que s’usa des de les esquerres i els corrents progressistes?
Distingeixo entre censura, boicot i crítica. La censura l’imposa l’Estat o les empreses que tenen la potestat d’impedir que una obra o un discurs existeixi en l’espai públic. Generalment, la practiquen els conservadors contra discursos que desafien la ideologia dominant, però també, per descomptat, els règims autoritaris. El boicot és un dret i, de totes maneres, el públic sempre pren decisions, siguin explícites o no. Si el boicot porta a retirar una obra, és perquè els intermediaris culturals han cedit a les pressions, que a més a més existeixen molt més per part dels comissaris des de sempre: només cal mirar la llista dels llibres més atacats o censurats establerta per l’American Library Association. Allà hi trobem El vigilant al camp de sègol de Salinger, El raïm de la ira de Steinbeck i Beloved de Toni Morrisson. Tanmateix, crec que la crítica és més constructiva que el boicot perquè deconstrueix la violència simbòlica analitzant-la. Dit això, el boicot té més impacte en les indústries culturals.
Qui es beneficia de la cultura de la cancel·lació?
Hi ha grups militants mobilitzats que van aconseguir sensibilitzar tota una generació davant els abusos, la violència física o simbòlica, i que abans havien estat menystinguts. Afirmen que no es tracta de fenòmens marginals o accidentals sinó que són estructurals, sistèmics, en la societat patriarcal occidental, que, malgrat tot, presumeix de liberalisme i progressisme. Tot i que, sens dubte, de vegades hi ha exageracions, el cert és que és difícil explicar d’una altra manera el nombre de violacions i assassinats de dones, de la mateixa manera que és difícil explicar la violència contra les minories racialitzades.
Aquesta cultura reforça les opinions minoritàries?
La lluita de minories o desfavorits, com les dones, porta les seves reivindicacions a l’espai públic i fa escoltar el seu punt de vista, que és en si mateix un fenomen important. Que les experiències minoritàries siguin determinants em sembla evident. Tanmateix, és lamentable que la concepció de les identitats tendeixi a vegades a l’essencialització.
Tot plegat va en contra de l’error o fins i tot de la possibilitat de rectificació?
Cometre un acte violent o expressar una opinió racista no és un “error”, és un acte o un discurs performatiu, que té conseqüències per a les víctimes. Certament, hem de ser capaços de deixar els retrets i expressar-nos perquè això contribueix a construir una cultura comuna basada en principis més respectuosos amb els altres.
Creu que justa, la cultura de la cancel·lació, o es podria qualificar com “la nova Inquisició”?
Els grups d’activistes sovint defensen causes justes per protegir persones vulnerables. Els mitjans que utilitzen de vegades són excessius, però això és degut a la seva posició dominant en l’espai públic.
Qui són els principals enemics de la cultura cancel·lació?
Els seus enemics són els conservadors i els privilegiats que ocupen una posició dominant i que aquestes intervencions posen en qüestió. Sovint és una generació de més de cinquanta anys, d’homes blancs
–però també de dones que defensen les seves prerrogatives– que abusen de la seva autoritat per desqualificar aquests grups d’una manera molt virulenta, cridant al totalitarisme. Però també hi ha els defensors d’un judici estètic sobre l’art que es veuen pertorbats per l’ús de criteris eticopolítics.
“Existeixen també les “cancel·lacions” de persones, algunes de les quals són innocents. Això, malauradament, és inevitable i lamentable. Per això sí que és important preservar el principi de la presumpció d’innocència”
Es pot separar l’autor de la seva obra?
Com he escrit en el meu darrer llibre, no ho crec, encara que ho fem en tot moment. L’autor sempre serà present d’una manera o altra en l’obra, però aquesta presència no sempre és evident; d’aquí la necessitat d’anàlisi i interpretació. Perquè la creació artística és un treball de format i, per tant, d’eufemització i sublimació. Aquest treball de transfiguració més o menys conscient està mediatitzat per tot l’espai de possibles estètiques en què l’artista crea, com explica Bourdieu. I, per tant, hem de sortir d’un enfocament singularitzador de l’artista, alhora que qüestionem la seva visió del món i els valors ètics de l’obra.
Les conseqüències de la cultura de la cancel·lació són diferents per a un home que per a una dona?
No, que jo sàpiga. Hi ha menys casos de dones a priori, probablement perquè menys dones ocupen llocs de poder, però també perquè tenen una formació diferent. La pel·lícula Tár, però, mostra una figura femenina que es comporta com un home i abusa del seu poder i carisma, i és clar que també existeix. Però caldria fer un estudi precís sobre les conseqüències.
Com podem articular un diàleg constructiu en el context d’una cultura de la cancel·lació? Com podem treballar plegats per promoure una cultura de crítica?
La discussió és fonamental, però per això cal escoltar el punt de vista de l’altre i conèixer-lo. Ara bé, davant la protesta, la generació més gran, que no suporta veure qüestionada la seva autoritat, es torna rígida, i això radicalitza els activismes. Personalment, no he trobat mai cap dificultat per comunicar-me amb les generacions més joves, fins i tot quan em feien preguntes o objeccions; sempre era de manera argumentada, tranquil·la, clara, i sovint estava d’acord amb ells en la crítica que feien a determinades obres. Vaig aprendre molt d’aquesta generació més jove i, més que tractar-los amb menyspreu, escoltem-los i parlem-hi.
Gisèle Sapiro (Neuilly-sur-Seine, París, 1965) és llicenciada en Filosofia i en Literatura Comparada per la Universitat de Tel-Aviv, a Israel, i doctora en Sociologia per l’École des Hautes Études en Sciences Socials de la capital francesa. Actualment, treballa com a directora d’estudis d’aquesta institució i com a directora de recerca al Centre National de la Recherche Scientifique de França. Amb un enfocament empíric molt similar al de Pierre Bourdieu, de qui es pot considerar deixeble, la tasca acadèmica de Sapiro s’ha centrat en dos grans camps: la sociologia dels intel·lectuals i la sociologia de la traducció. Fa poc, acaba de publicar el llibre ¿Se puede separar la obra del autor? (Clave Intelectual).
