Més de 855.000 rohingyes fugits de Birmània viuen en camps de refugiats a Bangladesh. Un equip de la ONG Metges Sense Fronteres del qual forma part aquesta canetenca intenta millorar les condicions de vida d’aquesta comunitat perseguida per la seva religió.
Des de finals d’agost, més de 650.000 membres de l’ètnia rohingya, un 58 per cent dels quals nens, han creuat la frontera de Birmània a Bangladesh. Ara la pressió ha minvat però cada setmana encara entre mil i dos mil persones d’aquesta comunitat perseguida fuig de la violència entre l’exèrcit i un grup guerriller anomenat Exèrcit de Salvació Rohingya a Arakan. I en els precaris assentaments on viuen broten malalties d’altres segles com la diftèria. La infermera Gisela Vallès, membre de MSF, després de treballar a diversos països en conflicte, ara és referent mèdic d’un dels camps de refugiats a Bangladesh. Aprofitem la seva estada entre nosaltres, abans de tornar cap a la zona del conflicte, perquè ens expliqui de primera mà la situació que viu en el seu dia a dia.
Per què Birmània no accepta els rohingya?
Els rohingyes són una ètnia minoritària musulmana que viu especialment a l’estat de Rakhine, a Birmània. Com que el 89 per cent de la població de Birmània és budista, pel simple fet de ser musulmans, els exclouen directament del seu país. Els rohingyes estan perseguits i no tenen cap dret. Això no és una novetat, passa des de fa dècades, però a causa dels incidents que es van produir a l’agost del 2017, els darrers mesos s’ha produït una fugida massiva de rohingyes. Parlem d’assassinats, de pobles destrossats, de casos de violència sexual…
Entre agost i setembre de l’any passat es comptabilitzen més de 6.700 rohingyes assassinats. Quan ells fugen de la violència de Birmània, cap on van?
Una mínima quantitat de desplaçats fugen a l’Índia o a Tailàndia, però la majoria van al país que tenen més proper, en aquest cas, Bangladesh. En aquest cas tenen dues opcions: travessen la frontera per terra caminant centenars de quilòmetres diversos dies o busquen una embarcació per creuar un riu, en el qual tenen el risc de morir, com ja ha passat. I, un cop a Bangladesh, les autoritats els distribueixen en diferents camps de refugiats. En aquest moment hi ha 855.000 rohingyes en camps de refugiats de Bangladesh.
Com ens podem imaginar un d’aquests camps?
Cal tenir present que abans de la crisi d’aquest mes d’agost a Bangladesh ja hi havia dos-cents mil refugiats de Birmània instal·lats en camps més o menys preparats i legals; però amb aquest darrer gran flux de desplaçats s’han hagut de crear diversos nous camps. Ara parlem de camps que ocupen quilòmetres quadrats de terra organitzats de forma improvisada. Són turons enfangats, perquè allà hi ha molts mesos de pluja, i situats entre zones cultivades d’arròs, perquè ells són grans cultivadors d’aquest producte, la qual cosa en dificulta l’accés. Viuen en condicions molt bàsiques. Ells mateixos, quan arriben, amb quatre pals de bambú i un plàstic, es creen el seu petit refugi. Amb tanta gent al final els camps es converteixen en petites ciutats.
Com a membre de l’equip de Metge sense Fronteres quines són les principals malalties que heu de combatre?
Totes les malalties estan relacionades amb les males condicions de vida, estem parlant d’infeccions respiratòries, infeccions de pell i diarrees, perquè els pocs pous d’aigua disponibles estan contaminats. També, cada vegades més, hi ha casos de malnutrició. I els darrers dos mesos hem detectat una epidèmia de xarampió i de diftèria, dues malalties que aquí es poden evitar amb una simple vacunació, però allà no. I sempre patim per la possible aparició del còlera, una malaltia molt habitual en els camps de desplaçats.
Com és un dia a dia en el camp?
Tots són molt diferents i la feina evoluciona. Quan vaig arribar amb el primer equip, Metges sense Fronteres era la primera organització que actuava a la zona. Aleshores vam identificar els llocs on organitzar clíniques primàries, vam mirar la possibilitat de potabilitzar l’aigua, construir latrines… Després, les activitats han anat canviant. Ara, en canvi, faig més activitats de coordinació de l’equip mèdic.
Un cop prioritzeu les coses més urgents, com us organitzeu?
És una qüestió de prioritats, però al final a tot se li ha de donar resposta, perquè si no soluciones el problema de l’aigua conseqüentment també augmenten el nombre de malalts. També has de donar resposta a les emergències i a totes les necessitats que es van plantejant. Per exemple, quan va aparèixer el brot de diftèria vam haver de reconvertir un futur hospital de pediatria en àrees d’aïllament.
Tu has estat a molts altres països. És fàcil treballar en aquesta zona del món?
No és fàcil perquè Metges sense Fronteres Espanya fins ara mai havia treballat a Bangladesh; ens havíem centrat a l’Àfrica, i aquí ens hem d’enfrontar a noves gestions burocràtiques i administratives que sempre fan anar més lenta l’actuació.
El Papa va visitar Birmània però no va condemnar la situació dels rohingya. Els ha abadonant la comunitat internacional?
MSF és neutral i no es posiciona en cap de les dues parts del conflicte, nosaltres només ens centrem en les víctimes i en reduir el seu patiment. Ara Birmània i Bangladesh han obert negociacions, que van per llarg. En aquestes negociacions una de les coses que s’ha d’assegurar és que la repatriació dels rohingyes sigui voluntària, ja que ells tenen molta por de tornar a casa, i, en segon lloc, que les organitzacions internacionals també puguin entrar a Birmània.
Es diu que prop d’un 58 per cent dels refugiats són nens. Quin futur dels espera?
A Birmània els nens rohingya ja tenien un futur difícil perquè per la seva condició no tenien ni dret a l’escolarització. Ara tampoc podem sortir dels camps, perquè a Bangladesh són considerats il·legals. Malgrat tot, cal dir que els infants s’adapten molt bé als canvis i dins els camps algunes petites ONG locals han organitzat escoles improvitzades.
Alguna història que t’hagi impactat especialment?
Sobretot em quedo amb la història dels primers rohingya que vaig conèixer. Malgrat no tenien pràcticament res, ens van acollir i ens van oferir casa seva per guardar tot el material. Són persones que avui encara ens ajuden a la clínica. Els hem agafat molta confiança.
